«Don van sortir els torturadors? Com es crea, de cop, un monstre així?»

Beatriz Silva, periodista xilena, col·laboradora d’aquest diari i diputada del PSC al Parlament, ha editat el llibre Chile, 50 años después, amb pròleg de Michelle Bachelet, on diverses veus escriuen sobre l’actualitat del país sud-americà quan fa mig segle del cop d’estat de Pinochet

De tant en tant, hi ha veus que responsabilitzen les polítiques d’Allende del que va passar fa cinquanta anys. Què en pensa?

A vegades passa que els que en el fons tenim estima al projecte d’Allende, i sostenim que Xile va avançar en justícia social, també hem de reconèixer que només tenia el suport del 33% dels ciutadans. No tot el poble estava amb ell, hi havia 2/3 que el detestaven. No és que no els agradés gaire, és que hi estaven molt en contra. Inclosa la democràcia cristiana i sectors del centre.

Hem de reconèixer que Allende només tenia el suport del 33% dels ciutadans. No tot el poble estava amb ell, hi havia 2/3 que el detestaven

Això explica el que va passar?

No hi ha cap context que justifiqui el que va passar. A Xile, com en altres països, ha aparegut l‘extrema dreta, que justifica el cop d’estat i les violacions dels drets humans. Això ja hi havia gent que ho pensava, però no s’atrevia a dir-ho. Ara s’hi atreveixen, perquè l’extrema dreta no té complexes. Fa poc, una diputada d’extrema dreta va qualificar de llegenda urbana les violacions de les detingudes als centres de tortura. Això no havia passat fins ara.

Van passar d’Allende a Pinochet, d’un extrem a l’altre.

Xile és un país amb una natura molt extrema. Terratrèmols terribles, tsunamis, en el sud hi ha volcans en actiu... En un minut, la vida canvia totalment. El cop d’estat i l’esclat social, responen una mica a aquest caràcter tel·lúric que té la gent, marcat per la natura. Xile era un país supercalmat, amb dècades de democràcia exemplar, el president anava peu pel carrer, sense escorta... i va venir un cop militar d’una violència terrible. En pocs dies es va formar un aparell de repressió increïble. D’on van sortir, els torturadors? Com es crea, de cop, un monstre així?

Vostè era molt petita. Recorda alguna cosa?

Tinc records vagues dels dies posteriors al cop. Vivia a prop d’una fàbrica de munició, així que quan van arribar els militars a prendre’n el control, era com una guerra. Recordo la foscor, perquè havien tallat la llum, que s’il·luminava quan tiraven bengales per localitzar la gent. Es sentien ràfegues de metralladora. La meva mare va sentir a dir que la llana aturava les bales, i amb els matalassos va fer com una barricada per evitar que entrés un tret accidental.

Xile és un país amb una natura molt extrema: terratrèmols terribles, tsunamis, en el sud hi ha volcans en actiu... En un minut, la vida canvia totalment. El cop d’estat i l’esclat social, responen una mica a aquest caràcter tel·lúric que té la gent, marcat per la natura

Queden vestigis del cop d’estat, a la societat xilena?

És clar, queda gent que pensa que allò va estar bé, i que els morts van estar ben morts, que ells s’ho van buscar. Això passa arreu, ahir vaig agafar un taxi i el taxista em va estar lloant el franquisme. A Xile, fins ara la dreta havia sigut molt prudent de no justificar el cop. És trist que ara, en el cinquanta aniversari, els partits xilens no s’hagin posat d’acord en fer una declaració conjunta en el sentit que allò no pot tornar a passar. Hi ha hagut un retrocés, ara ja surten negacionistes. Des de 2019, Xile viu una crisi estructural difícil d’entendre. I jo crec que s’explica per l’herència de la dictadura i una constitució que ha blindat un model econòmic neoliberal, ara a Xile tot està en mans del mercat, fins i tot l’aigua s’ha privatitzat. Igual que els recursos naturals. Hi ha gent que veu bé aquest model, és clar, perquè se n’ha beneficiat.

Com és la vida al Xile actual?

Hi ha una desigualtat enorme. I hi ha una gran injustícia. Encara que no hi hagi gran pobresa, la gent du una vida molt precària. Mentrestant, grans empreses nacionals i estrangeres guanyen muntanyes de diners arrasant uns recursos naturals que són de tots. Alguns sociòlegs ho expliquen dient que, com que Xile ha prosperat tant, tothom vol ser ric i, quan no poden, s’enfaden. Au vinga! La gent no surt als carrers perquè vol ser rica, sinó per un sentiment d’injustícia, de no arribar a final de mes mentre d’altres es lucren.

La meva mare va sentir a dir que la llana aturava les bales, i amb els matalassos va fer com una barricada

És també el 25 aniversari de l’arrest de Pinochet a Londres. Irònicament, va fer créixer el suport al dictador?

I tan que sí. Jo ho vaig cobrir des de Londres, on era corresponsal. Pinochet, el responsable de la repressió, encara era senador! Van deixar una constitució feta per seguir tutelant el país. A Xile hi havia gent que volia que el deixessin anar. Quan va tornar a Xile, va tornar a un país diferent, en el qual va ser processat. No va anar a presó, però se li va acabar la impunitat. Aleshores va començar de debò la democràcia.

L’arrest de Pinochet va ser la «transició» xilena?

Alguns ho sostenen. D’altres diuen que la transició a Xile encara no ha acabat. La cúpula militar és a presó, però hi hauria d’haver anat molta més gent. Ben pocs torturadors han anat a presó. Això està pendent. I també ho està donar resposta als familiars de desapareguts.

Al Xile actual la gent du una vida molt precària, mentre grans empreses nacionals i estrangeres guanyen muntanyes de diners arrasant uns recursos naturals que són de tots

Beatriz: ¿se abrirán las grandes alamedas?

Com a persona d’esquerres, espero que sí. Potser no jo, però potser la meva filla sí que veurà un país diferent, sap [es posa plorar, l’emoció l’interromp].

Sense una nova constitució, no poden obrir-se les 'grandes alamedas'

Em sap greu.

Perdoni. És que aquests dies he estat amb gent que va passar per les presons de tortura. Sense una nova constitució, no poden obrir-se les grandes alamedas, necessitem un altre marc jurídic, i no sembla que a curt termini hagi de passar. Però espero que les noves generacions siguin capaces de construir un país diferent.

Subscriu-te per seguir llegint