«Durant anys vaig continuar somiant amb alguns testimonis»

 La Càtedra de Cultura Jurídica de la UdG va organitzar la «Jornada sobre memòria i justícia», en la qual va participar Ricado Gil Lavedra, magistrat que va jutjar les juntes militars a l’Argentina. Sobre aquells fets, Lavedra acaba de publicar «La hermandad de los astronautas»

Què se sent quan seuen davant d’un els responsables de tantes atrocitats?

Sentia curiositat sobre què estarien pensant en sentir les acusacions del fiscal. Tenien diferents actituds. Alguns eren desafiants cap al tribunal, fins i tot amenaçants, com Massera en el seu discurs. D’altres indiferents, i d’altres, submisos. Curiosament, Videla era dels més respectuosos. 

Es veia com un jutge de Nuremberg?

El judici de Nuremberg va ser contra potències vençudes. A l’Argentina, aquells homes encara tenien molt poder.

El moment impressionant era quan el secretari anunciava que entrava el tribunal, i els sis dictadors s’havien de posar drets davant els jutges de la democràcia

I allà estaven, al seu davant.

El moment impressionant era quan el secretari anunciava que entrava el tribunal, i els sis dictadors s’havien de posar drets davant els jutges de la democràcia.

Van rebre amenaces? 

El segon dia hi va haver una amenaça de bomba a la sala. Aleshores no hi havia whatsapp, així que entre els jutges ens comunicàvem passant-nos paperets. Vam decidir que, si aixecàvem la sessió, ens ho farien cada dia, així que vam continuar.

Un jutge és com qualsevol persona. Nosaltres ens vam emocionar, vam plorar, ens vam enfadar

I no hi va haver bomba.

A un dels jutges n’hi van posar una a casa. No va explotar perquè una filla tornava del cinema i va veure una caixa sospitosa. Van cridar la policia i la van poder desactivar. Era una època molt complicada, a l’Argentina, les amenaces eren quotidianes. Al president Alfonsín també li van posar una bomba que no va explotar.

Un magistrat es pot permetre emocionar-se durant el judici?

Un jutge és com qualsevol persona. Nosaltres ens vam emocionar, vam plorar, ens vam enfadar.

Devien sentir testimonis terribles.

Desenes. Un pot escoltar un testimoni brutal, però allà era cada dia. Hi ha un documental en què es veuen les nostres cares quan declaren els testimonis, i se’ns veu commoguts. Durant anys, vaig continuar somiant amb alguns testimonis.

Va ser molt més del que imaginava. La gran sorpresa va ser el caràcter sistemàtic i global de la repressió, arreu del país. I per descomptat, la ferocitat i la crueltat

Abans del judici imaginava el que s’hi revelaria? 

Va ser molt més del que imaginava. La gran sorpresa va ser el caràcter sistemàtic i global de la repressió, arreu del país. I per descomptat, la ferocitat i la crueltat. Un es pregunta com l’ésser humà pot arribar a salvatjades així. Introduir un ratolí a la vagina de les dones! Una mare a qui feien escoltar com torturaven el fill!

Videla va morir a presó sense demanar perdó. Esperava que ho fes?

Em va sobtar que després de tants anys no proporcionessin més informació. Si no demanen perdó, mira. Però que col·laboressin en descobrir la veritat.

Hi haurà per sempre desapareguts, gent de qui la família no en sap res?

Per descomptat. El més terrible és que molta gent no sap què va passar amb els seus fills, on està el seu cos. Si un recupera les restes, té on plorar-les. Alguns van ser llançats al mar des d’avions militars, d’altres enterrats en fosses comunes...

Alguns van ser llançats al mar des d’avions militars, d’altres enterrats en fosses comunes...

Com arriba un govern a això?

Crec que tota persona, en determinat context, és quasi capaç de qualsevol cosa. I d’autojustificar-se. Com s’explica, sinó, el que fa tortures salvatges i després va a sopar amb la dona i els fills? I això passava! I era l’estat. Una testimoni va declarar que va anar a denunciar que acabaven d’entrar a casa a segrestar el seu fill... i el policia que la va atendre era un els segrestadors.

Vostè va ser més endavant advocat defensor de Maradona. Com el recorda?

Crec que el personatge aixafava la persona. Ningú està preparat per rebre aquell grau de popularitat mundial. Però el record que en tinc és d’una molt bona persona, un noi amb un gran cor. Intel·ligent, molt viu. Això sí, tenia al voltant un seguici que vivia d’ell, que se n’aprofitava.

No teníem consciència del que passava, qui pot imaginar que l’estat segresta i tortura en secret. Per això als argentins ens cridava l’atenció el comportament d’alguns equips al Mundial 78

El futbol i la dictadura van estar força relacionats. El Mundial 78 va servir per maquillar-la?

Sens dubte. No teníem consciència del que passava, qui pot imaginar que l’estat segresta i tortura en secret. Per això als argentins ens cridava l’atenció el comportament d’alguns equips. Com Holanda, que es va negar a rebre la medalla del segon classificat perquè qui la donava era Videla. A Europa hi havia més informació

Subscriu-te per seguir llegint