«L’arquitecte pot ajudar a tenir cura del pacient hospitalari»

Patricio Martínez i Maximià Torruella , companys del despatx d’arquitectura PMMT, han escrit «Humanización de la arquitectura sanitaria». Les seves idees les han dut a la pràctica a la Clínica Girona

Què tenim a Girona, amb la Clínica Girona?

És una clínica amb prestacions tecnològiques molt potents, però això ja s’espera d’una clínica de darrera generació. El que passa és que a més de curar, està preparada per cuidar. Des de fa uns anys, potser a causa de la tecnologia, hem oblidat que també cal cuidar. Tant els malalts com els familiars, i també el personal mèdic. L’accessibilitat de la clínica Girona dobla els requisits de la normativa.

Per exemple?

Paviments tàctils perquè els invidents puguin arribar on necessiten, retolació en tres idiomes més un quart d’icones per qui no entén cap dels altres tres, tipologia dels rètols antidislèxia, connexió als audiòfons dels sords...

L’accessibilitat de la clínica Girona dobla els requisits de la normativa

Al llibre parlen també dels materials de construcció.

Vam dissenyar durant tres anys una metodologia que analitza com afecten els materials la salut de les persones. Que no té a veure amb la salut del planeta.

A veure, expliqui’m això. 

Un material sostenible aporta salut al planeta, i el material saludable aporta salut a les persones. A vegades és contradictori: pot haver-hi un material molt saludable per a les persones, però fet amb una arrel d’un arbre de l’Amazònia, i per tant pel planeta és nociu.

Un hospital procura per les persones.

Cada material agafa coses de l’ambient i n’expulsa d’altres. La gent no és conscient que els ambients interiors tenen entre 2 i 5 vegades més agents nocius que l’exterior. Es sol creure que és al revés, per la contaminació. La Clínica Girona és també un exemple en l’ús de materials saludables.

Un material sostenible aporta salut al planeta, i el material saludable aporta salut a les persones. A vegades és contradictori

S’ha deshumanitzat, l’arquitectura sanitària?

Em sap greu però he de dir que sí. Potser és culpa també dels arquitectes i la tecnologia. Hem arribat a uns hospitals on la part de tenir cura del pacient es deixa de banda. Aquí l’arquitecte hi pot tenir un paper, pot ajudar La gent entra als espais sanitaris amb una certa angoixa, i hem d‘intentar treure-l’hi.

Com s’humanitza un espai?

Per exemple, a més de posar a l’habitació materials de fusta, que transporten a un ambient més domèstic, a la Clínica Girona hi hem posat un escriptori gran, apte per a treballar. Així el familiar, que pot treballar allà, pot passar més hores amb el pacient. Així es combat la soledat.

La gent no és conscient que els ambients interiors tenen entre 2 i 5 vegades més agents nocius que l’exterior

Ben vist. 

També tenim el «panell dels ànims». A l’habitació hi ha una paret on es poden escriure ànims, dibuixar-hi, enganxar fotos... Deixa de ser una paret d’hospital.

Estan satisfets del resultat?

Al llibre plantegem accessibilitat, humanització i espais saludables, i ho hem plasmat a la Clínica Girona.

Al llibre plantegem accessibilitat, humanització i espais saludables, i ho hem plasmat a la Clínica Girona

Potser es podria extrapolar a altres sectors, a totes les professions.

Totalment. Hem dirigit la mirada al sector sanitari perquè volíem que s’ho fes seu. Però és extrapolable a qualsevol espai, les necessitats humanes són les mateixes. L’angoixa potser és més gran en un hospital que en una oficina, però l’avorriment, la solitud, les condicions tèrmiques, la il·luminació o l’accessibilitat, poden ser similars. L’Ajuntament de Barcelona ens acaba de contractar per humanitzar unes oficines situades en un soterrani.

És molt trist, portem tota la vida treballant en hospitals i no em puc imaginar nadons morint perquè un grup electrogen no té benzina i les incubadores no funcionen

Què pensa un arquitecte que es dedica a humanitzar instal·lacions sanitàries, quan veu a la TV hospitals fets miques per les bombes, a Gaza?

Horrible, però ja no parlo de l’arquitectura i les instal·lacions que tant costaran de reconstruir, sinó perquè un imagina el que està passant allà a dins. Hem aconseguit com espècia superar totes les nostres limitacions, i en canvi encara ens enfrontem com animals per a solucionar els problemes. O pitjor que els animals, perquè ells només es barallen quan és absolutament necessari. És molt trist, portem tota la vida treballant en hospitals i no em puc imaginar nadons morint perquè un grup electrogen no té benzina i les incubadores no funcionen. Nosaltres treballem molt al tercer món, i cada petita millora, allà suposa molt. Veure com tot això es destrueix, és molt dur.

Subscriu-te per seguir llegint