Més del 65% dels pacients amb trastorns alimentaris es recuperen de forma total

Sara, Ramón i Beatriz s’ajunten en el menjador terapèutic de l’hospital de dia de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) de l’Hospital Clínic San Carlos i aprenen a menjar, soa que per a ells és un infern. Passen dels 30 anys i s’estimen poc. No els agrada el seu cos. Diuen que això no és d’avui i ara. Des d’adolescents lluiten amb aquesta perversa relació. A vegades flaqueja l’esperança, però segueixen sense desistir en la seva obstinació de lluitar contra aquests dimonis que, descriu Sara, recorren l’espinada. Es mantenen ferms. Volen recuperar-se, clamen amb motiu del Dia Internacional de la lluita contra els TCA, que es commemora avui 30 de novembre.

Perquè se’n pot sortir, clar que sí. És el missatge que llancen des de l’Hospital Niño Jesús de Madrid que, l’any 1992, va fundar una unitat pionera que atén nens de 0 a 18 anys en la qual han observat, admeten, que els casos han augmentat de «manera alarmant», amb una mitjana de 200 noves consultes a l’any i en edats cada vegada més primerenques. 

D’ajudar a aquestes petites Sares a buscar el camí, en saben molt les doctores Montserrat Graell, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia infantil i Juvenil del Niño Jesús, i Mar Faya, cap de Secció de Psiquiatria Infantil del mateix centre. En una trobada amb aquest diari, es parla de la Unitat de Trastorns de Comportament Alimentari, la primera que va haver-hi a Espanya per a abordar aquests trastorns, al costat de la del Clínic de Barcelona.

El Niño Jesús el coneix bé Beatriz. Va estar ingressada en més d’una ocasió a l’hospital pediàtric. Els primers símptomes van començar als 14 anys. El més important, va arribar amb 16: dietes, desequilibris o «intentar deixar de menjar». Moltes de les joves amb TCA -nou de cada 10 són dones- arrosseguen una llarga trajectòria d’anades i vingudes per diferents dispositius sanitaris públics i privats.

«Portava molts anys gairebé sense atenció. Pensava que em passaria la vida així: impedida per la meva relació amb el menjar i sent dependent d’algú que m’ajudés i estigués amb mi a tota hora. Ara començo a veure una mica de llum», assegura. És difícil, es triga i sempre és necessari el tractament, però hi ha futur, explica la psicòloga clínica Irene de la Vega que, des de fa 12 anys, treballa en la Unitat de Trastorns de la Personalitat i la de TCA del Clínic San Carlos.

Integrada per psiquiatres i psicòlegs, la unitat disposa de consultes ambulatòries de seguiment, hospitalització, coordinació amb el Servei de Nutrició, sessions psicoterapèutiques individuals, teràpia dialèctic-conductual grupal, orientació grupal per a familiars... L’any 2011, va posar en marxa un menjador terapèutic per a ensenyar a menjar als pacients, especialment dones amb anorèxia nerviosa amb dèficits nutricionals importants i a pacients bulímics amb greus dificultats per a controlar la seva conducta. És des d’aquí des d’on Sara, Beatriz i Ramón comparteixen experiències.

A aquest centre hi acudeixen una quinzena de pacients cada dia. De la Vega descriu tres perfils de TCA: anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorn de fartanera, que els arriba menys, malgrat ser el més prevalent. «En general tots els pacients tenen una idea molt distorsionada del seu cos. En l’anorèxia nerviosa, hi ha una restricció de la ingesta que provoca una pèrdua enorme de pes. Pot haver-hi problemes molt greus de salut, un risc vital important i, així i tot, persisteixen en el seu desig d’aprimar-se», detalla.

Descriu a dones joves obsessives, inhibides, dependents, amb molta exigència. «Aquí veiem a pacients greus, que han passat per diversos tractaments i no han millorat», assenyala. La teràpia funciona en un 30% dels casos i en un altre 30%, van a millor, encara que els queda algun dèficit. Hi ha un 30% on els TCA es cronifiquen. «Això significa que, a més de la meitat, els pot anar bé. El que és segur és que necessiten tractament intensiu; de mitjana, durant tres anys.

Irene de la Vega, que és membre de la Societat Espanyola de Psicologia Clínica-Anpir, crida l’atenció sobre un aspecte: «Veiem molts casos d’antecedents d’experiències traumàtiques, com a abusos sexuals en la infància o maltractament, que repercuteixen en els TCA. A vegades sembla que els trastorns només estan associats a la imatge o xarxes, i saber això és molt important. Hi ha molt d’estigma, fins i tot entre els professionals, pensant que són noies que no mengen. I moltes vegades està associat a una història de trauma greu. Va molt més allà d’una noia que vol aprimar-se».

Pensava que em passaria la vida impedida per la meva relació amb el menjar i sent dependent d'algú que estigués amb mi a tota hora

Sara acaba de complir 32 anys. Porta des dels 14 amb un TCA. Conseqüències: una baixada de pes descomunal, li va marxar la regla, tenia osteopenia (quan la densitat òssia d’una persona està per sota del normal), principi d’osteoporosi, li queia el cabell... «Moltes coses», resumeix. La van ingressar en psiquiatria de manera forçosa. És ara, passada la trentena, quan Sara ha demanat ajuda de debò. «Per mi mateixa», recalca.

Això que et mata per dins

La jove parla d’un rumiar que no cessa, de «molts pensaments dolents que no paren. Abans de demanar ajuda vomitava cada aliment que prenia, i ara, malgrat el tractament, a vegades sento que haig de fer-ho, haig de vomitar, no sé per què. Ho sento en l’espinada. Com ser una altra persona, aquesta que et diu: ‘Tira-ho!’, perquè et mata per dins, et crema; aquesta esgarrifança, dolent, dolent, dolent, de quan penses a engreixar», relata sobre un viatge ple de pujades i baixades.

Diu que es veu malament davan tdel mirall, perquè està guanyant quilos. «Quan estàs pitjor físicament, és quan et veus millor. Ara és quan començo a veure’m pitjor, perquè començo a notar-me les parts del cos. He perdut molt de temps i més coses de la meva vida per la malaltia. Però he vist a gent que en surt», assegura.

Abans de demanar ajuda vomitava cada aliment que prenia. Tot i el tractament, a vegades encara sento que haig de fer-ho

El Niño Jesús té tots els dispositius assistencials per a assegurar la continuïtat de cures, el que resulta fonamental per acabar amb aquests trastorns que es manifesten en edats cada vegada més primerenques, juntament amb el diagnòstic precoç. Hi ha hospitalització (també a domicili) o hospitals de dia d’alta intensitat per a edat infantil, escolar i adolescents; també tractament ambulatori intensiu familiar. Per descomptat, a càrrec d’un equip multidisciplinari. Les doctores Graell i Faya, aprofiten per a demanar que entre els professionals hi hagi més nutricionistes, que escassegen per especialitzats que siguin recursos com el del seu hospital.

Dit això, la doctora Graell recorda alguna cosa que a vegades s’oblida: els TCA són malalties mentals amb greus implicacions físiques. I, gairebé sempre, s’acompanyen en el seu debut amb altres malalties. Parla de trastorn depressiu major, d’ansietat generalitzada, de control dels impulsos. Al costat d’un cosa que els preocupa moltíssim i al que assisteixen amb cada vegada més freqüència, conductes autolesivaes.

«Entre els canvis que estem constatant és que els TCA han augmentat de manera alarmant, globalment i en el nostre mitjà, apareixent a edats més primerenques amb patologies amb índexs de massa corporal molt baixes i debutant amb complicacions físiques derivades de la desnutrició i/o malnutrició», expliquen les especialistes.

Veuen casos cada vegada més complexos. En nens i nenes des dels 11 o 12 anys. Calculen, que en comparació amb anys anteriors, els ingressos per trastorns del comportament alimentari i de la ingesta s’han incrementat en més d’un 20%. Per descomptat, les xarxes socials, assenyalen, «han amplificat» aquest missatge que cala en les nenes de ser molt maques, perfectes.

Veiem molts casos de TCA amb antecedents d'experiències traumàtiques, com abusos sexuals en la infància

Abans, diuen les especialistes, amb l’objectiu de tenir un cos molt prim, però cada vegada més, un cos molt modelat, a semblança de grans influencers com Kim Kardashian, amb les corbes perfectament definides. «A més hores en les xarxes socials, més insatisfacció amb la imatge corporal», assenyalen.

Ramón, 34 anys, des del Clínic, explica la seva odissea vital que entronca amb el que relaten les psiquiatres. Està diagnosticat des dels 20 anys. Però realitzant conductes nocives de forma més recent. Menja compulsivament. «M’afarto, per a sentir-me millor i evadir-me dels problemes. Després em sento malament per la quantitat de menjar ingerit i intento restringir al màxim per a compensar aquest excés de calories. No m’agrada gens el meu cos», resumeix.

Demana la doctora Faya del Niño Jesús que aquest reportatge conclogui amb un missatge positiu. Perquè, apunta la seva companya Montserrat Graell, sempre que es parla de TCA és de manera lletja, sòrdida, pessimista. Així que aporten xifres per a justificar que sí, «que la recuperació és possible amb el tractament adequat». Segons estudis de més de 22 anys de seguiment, saben que més del 65% dels pacients es recuperen de manera total; un 15% de manera parcial i n’hi haurà un 20% que tendiran a la cronicitat. Són percentatges que porten a l’optimisme. És aquí on Beatriz, pacient del Clínic, fa la seva petició final: fora prejudicis. «La societat hauria de mirar a aquests trastorns sense fer judicis; això va molt més allà d’una visió estètica, de superficialitat. Qualsevol malaltia mental pot ser com una altra física i no hauria de tenir aquest estigma que té», conclou.

Adolescents més joves, amb pèrdues de pes ràpides i greus

Després de la pandèmia han crescut els casos d’anorèxia nerviosa, restrictiva i purgativa. Ho diuen als hospitals públics i ho constaten també en els centres privats especialitzats. La pandèmia ha disparat els casos de TCA. Han augmentat els ingressos dels menors entre 12 i 14 anys, amb pèrdues de pes «ràpides i greus», explica la psicòloga clínica Montse S. Povedano, directora i fundadora de la clínica de Barcelona eãtica.

«Si ens fixem només en les pacients que han requerit ingrés de 24 hores i en edats menors de 18 o 20 anys, la manifestació més freqüent que hem atès és la d’anorèxia nerviosa, restrictiva i purgativa, formes no tan freqüents abans de la pandèmia, quan les manifestacions més freqüents s’acompanyaven de descontrol alimentari i vòmits», explica S. Povedano. Admet que cada vegada s’enfronten a inicis més primerencs i fa una anotació final: hi ha situacions d’estrès que poden desencadenar un TCA en un adolescent i davant les quals cal preparar-los.

Els endocrinòlegs denuncien que els recursos públics són «insuficients»

Els TCA són la patologia psiquiàtrica amb l’índex de mortalitat més alt: fins a vuit vegades superior al de les persones sanes del mateix grup d’edat. Amb els professionals de salut mental, dietista-nutricionista, infermera especialitzada i terapeuta ocupacional, el doctor Miguel Civera, membre del Comitè Gestor de l’Àrea de Nutrició de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN), reivindica que l’atenció a les pacients es faci dins d’equips «en què es considera indispensable la participació de l’endocrinòleg». També, unitats especialitzades en aquells hospitals on no n’hi hagi perquè «s’associa amb millors resultats clínics».

Els especialistes remarquen que l'abordatge dels trastorns ha de ser multidisciplinari

La SEEN remarca que l’abordatge dels trastorns ha de ser multidisciplinari. I es queixen que a la sanitat pública els recursos «són clarament insuficients». Segons les dades del 2021, només el 29% d’hospitals disposaven de consultes específiques per a l’atenció dels TCA. La xifra augmentava al 40% als hospitals de més de 500 llits, malgrat que segueixen «sent molt deficients», indica el doctor Miguel Civera, especialista en Endocrinologia i Nutrició.

La doctora Samara Palma, també membre del Comitè Gestor de l’Àrea de Nutrició de la SEEN, aporta una altra dada: a la Unitat de Nutrició Clínica i Dietètica del Servei d’Endocrinologia i Nutrició, de l’Hospital La Paz (Madrid), veuen pacients més grans de 18 anys. Després de la pandèmia, van observar un increment de la demanda «tant per valorar pacients per primera vegada, com per reavaluar els que ja estaven en seguiment i que havien experimentat un empitjorament de la malaltia».

Negació de la malaltia

La societat científica apunta a «moltes preocupacions» al voltant d’aquestes patologies. Com la «vinculació de l’èxit a aprimar-se» o «la negació de la malaltia que ens trobem a consultes, una barrera molt important per aconseguir el restabliment de l’estat nutricional i la normalització de la conducta alimentària», assenyala l’especialista.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Parla també de la «gravetat dels casos» que atenen, amb alteració de l’estat nutricional, tant per defecte [desnutrició] com per excés [sobrepès i obesitat], acompanyats de vegades de conductes purgatives [vòmits autoprovocats, ús de medicació per al control del pes, diüresi...), menjar compulsivament, etc. «Amb la repercussió que té sobre la salut del pacient», remarca.