«Perquè la raresa sigui bella, no s’ha de reprimir ni dissimular»

«La belleza de la rareza», de Sergi Rufi, tracta sobre què significa ser diferent, donant les claus per a viure la vida de forma autèntica, sense vergonya ni culpa. Doctor en Psicologia, Rufi ha exercit vint anys de professor i investigador a la facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona 

Ser rar està mal vist, avui?

Crec que som a la millor època per ser rar. Tot i així, hi continua havent una connotació d’estigma, de culpa. De no estar còmode amb la persona rara.

Crec que som a la millor època per ser rar

Com defineix una persona rara?

Una persona rara és la que té una manera de pensar, de sentir i de fer les coses, fora del comú. És una persona complexa i creativa, també profunda i sensible, però alhora incompresa. La persona rara té un món interior més ampli i propi. I no estic parlant d’una persona estèticament rara.

Ho he deduït només de veure’l.

Un pot tenir una presència rara, però no tenir un contingut rar.

La persona rara té un món interior més ampli i propi. I no estic parlant d’una persona estèticament rara

I viceversa? 

Al revés, igual. Pot haver-hi un paio que sembli la mar de convencional, amb una manera de ser, de pensar i de fer, ben rara.

Segles enrere, els rars ho tenien més pelut, em penso.

Fins i tot se’ls cremava, miri les bruixes. En general, totes les persones que han sigut brillants, eren rares. D‘entre tots els rars, n‘hi ha alguns que tenen èxit, tot i que és sempre un èxit complicat. Anar a contracorrent sempre és complicat.

Ja cantava en Brassens que la gent et mira malament si no segueixes el ramat.

Això, sempre. Al llibre destaco que, perquè la raresa sigui bella, no s’ha de reprimir, ni tan sols s’ha de dissimular. La raresa s’ha de viure sense culpa, ja que ningú tria la seva manera de ser. És la nostra part original, no podem canviar-la.

Anar a contracorrent sempre és complicat

Ser rar és el mateix que ser un friqui?

Segurament no és el mateix, però en segons quins casos, podria coincidir.

Vostè és rar?

Absolutament rar. Sóc rar en la manera que parlo, que penso, fins i tot de la manera que camino i vesteixo.

Home, estèticament és com a mínim peculiar.

Estèticament i filosòficament, sóc rar. Des que era petit. Però, en canvi, mai no m’he sentit un friqui. Qui és conscient de ser rar i es troba segur amb la seva raresa, que és constant i no vol deixar de ser qui és, acaba essent el contrari d’un friqui.

Qui és conscient de ser rar i es troba segur amb la seva raresa, que és constant i no vol deixar de ser qui és, acaba essent el contrari d’un friqui.

La gent assenyala els rars?

De petits potser sí, ja se sap com són els nens. Però quan són adults, desperten fins i tot admiració. «Aquest tio fa coses diferents i mola», pensa la gent.

S’admira la persona que fa el que li dóna la gana sense que li importi què opinen els altres? 

És exactament així. I més, quan s’observa que influeix en altra gent. Fa que la gent s’adoni que pot arribar lluny fent les coses a la seva manera.

L’edat ens fa més rars, en el sentit que ens importa menys l’opinió dels altres?

Sí, totalment sí! El nadó és un ésser raríssim, tot el que fa és rar, ni tan sols sap caminar i plora per qualsevol cosa. Però a mesura que l’eduquem, el socialitzem i el culturitzem, li anem traient aquesta part rara, és a dir, la seva part pròpia. El tornem més convencional i el controlem millor. A mesura que creixem, anem perdent la nostra essència rara... Però torna quan ens fem vells!

El nadó és un ésser raríssim. A mesura que creixem, anem perdent la nostra essència rara... Però torna quan ens fem vells!

El cicle de la vida com un retorn a la raresa original.

Quan naixem i quan morim és quan estem més a prop de la nostra part original. És a dir, més rara. Entremig, perdem aquesta essència.

Per què?

Per la por al rebuig, perquè volem pertànyer al ramat.

Anem cap a una societat cada vegada més homogènia?

Mmmm... ho he vist sempre, som una societat homogènia des de sempre. De fet, hi ha gent més rara ara que en èpoques anteriors, però el gruix de la societat és molt homogènia.

Hauria d’haver-hi clubs de rars, però aleshores deixarien de ser rars.

Hem de deixar de sentir culpa per ser com som. Cal escoltar la nostra part rara, perquè segurament és la nostra aportació al col·lectiu.

El geni és rar, però ser rar no significa ser un geni

Els rars fan avançar el món?

El geni és rar, però ser rar no significa ser un geni. Igual que tot el que és maco és rar, ja que és diferent, però no tot el que és rar, és maco. 

Subscriu-te per seguir llegint