«La meva àvia sabia que allò no era la seva vida, sempre volia tornar»

Qui era la Cecília González?

Primer de tot, era la meva àvia. Va néixer a Rocabruna, que és a tocar de França, i fins als vint anys i escaig va estar servint a cases de Camprodon, de famílies adinerades de Barcelona. Fins que la coneix una senyora rica que es diu Isabel Ugarte i la contracta per a fer de senyoreta de companyia.

I qui era Isabel Ugarte?

Isabel Ugarte era peruana, molt rica. Tenia setanta-dos anys, i la meva àvia la va acompanyar durant quinze, la majoria dels quals vivint a París.

Isabel Ugarte era peruana, molt rica. Tenia setanta-dos anys, i la meva àvia la va acompanyar durant quinze, la majoria dels quals vivint a París.

Com es va assabentar de la curiosa història de la seva àvia?

Ella n’havia explicat molt poca cosa. A la família ho sabíem indirectament, més que per ella. De tota aquesta història me’n vaig assabentar quan ja feia anys que era morta, en llegir els seus diaris.

Va descobrir uns diaris amagats, com en una novel·la dolenta? 

He, he, tot al contrari, a casa tothom sabia que hi havia aquests diaris. Un dia vaig decidir posar-m’hi. Fa quinze anys, que estic amb aquesta història!

Què se sent en llegir el que va escriure fa un segle la seva àvia?

L’he conegut més llegint els diaris que en persona, perquè quan vaig néixer, ella tenia ja setanta anys.

L’he conegut més llegint els diaris que en persona, perquè quan vaig néixer, ella tenia ja setanta anys

Com era aquesta dona que ha conegut ara i que va ser la seva àvia?

He vist que era una dona molt curiosa. Pels comentaris que fa, es veu també que era molt honesta amb si mateixa. En general, una bona dona. Però em crida molt l’atenció, sabent com ara sé tot el que va viure i va veure, que mai no en va fer cap ostentació. Segurament que si jo hagués estat vivint a l’hotel Palace de Milà, ho explicaria tothora (riu).

A mes a més, va coincidir amb l’Europa en guerra.

Sí, però aquesta classe social va tenir una guerra molt fàcil, segons he llegit als diaris. Quan arriben a París ja hi ha guerra, però el front està molt lluny. Quan els alemanys vam començar a atacar París, van anar cap al sud de França, a les ciutats balneari.

Creu que els diaris ho expliquen tot? 

Bé, són diaris força blancs, no hi ha res picant.

Aquesta classe social va tenir una guerra molt fàcil, segons he llegit als diaris

Esperava trobar coses picants?

Ha, ha, una mica sí, algun problema sucós. Però bé, Isabel Ugarte ja tenia setanta-dos anys quan comencen a estar juntes, cinquanta més que la meva àvia. El més curiós que durant els quinze anys, la meva àvia sempre té ganes de tornar, sap que aquella no és la seva vida. S’ho agafava com una feina temporal... de quinze anys. I al final torna, efectivament.

I això que devia ser una vida luxosa.

Realment sí, perquè la senyora la tractava com una acompanyant. A més de pagar-li el sou, menjaven als mateixos restaurants i s’estaven als mateixos hotels.

Així i tot, preferia tornar a la Catalunya subdesenvolupada d’aleshores?

D’estar en un pis al centre de París amb totes les comoditats, va tornar al Molí Petit, on feien foc a terra.

Ja coneixia qui va ser el seu marit? 

A més dels diaris he trobat moltes cartes, es cartejaven dos anys abans que ella torni de París. He arribat a la conclusió que n’estava molt enamorada, per canviar la vida que tenia amb la que l’esperava aquí. No li podré preguntar mai, però m’agradaria.

Ha seguit físicament les passes de la Cecilia i la Isabel?

La idea era fer una petita publicació per regalar a la família. Però a mesura que sabia més coses d’Isabel Ugarte, el tema m’anava interessant més. Què feia aquella senyora sola a Europa? Vaig anar trobant lligams, el seu germà va ser un heroi militar del Perú. Així que vaig anar a Milà a visitar una fundació que du el seu nom, i l’any passat vaig anar a Xile a parlar amb persones que coneixien la seva vida.

Devia estar molt enamorada del meu avi, per canviar la vida que tenia amb la que l’esperava aquí

En va trobar algun descendent?

No queda cap descendent directe, només uns parents llunyans, al Perú. Estic intentant contactar-hi, potser un dia m’hi arribo.

 No s’hauria enfadat, la seva àvia, si sabés que treu a la llum els seus diaris?

Hi he pensat força vegades. Suposo que no, però que li hauria fet molta vergonya, perquè era molt discreta. Però han pesat més les ganes de fer-li un homenatge.

Subscriu-te per seguir llegint