«Si som massa bons no ens estimen més, sinó que ens utilitzen més»

Xavier Guix acaba de publicar El problema de ser demasiado bueno, un manual de psicologia per als que confonen ser bona persona amb deixar de ser un mateix, no generar cap conflicte, no desobeir o complir sempre amb les expectatives alienes

No li agraden les bones persones? 

Sobretot, m’agraden les bones persones. Però hi ha bones persones que es passen de bones persones. És a dir, que només volen ser bones persones. I aquí hi ha un problema, perquè llavors no puc conèixer aquella persona, no sé veure-hi el que té de singular. És una persona que vol adaptar-se a mi, vol complaure’m, i si vol fer tot això, ens hem perdut.

Es refereix a gent que intenta sempre quedar bé amb els altres?

Efectivament, posant per davant sempre els altres. Volen caure bé, ser apreciats, perquè es porten molt bé. Això és la part negativa de la bondat.

Hi ha bones persones que es passen de bones persones., és a dir, que només volen ser bones persones

És un problema de la societat actual?

Ha passat tota la vida, és un estil de personalitat. És una manera d’estar al món que ja s’aprèn de petit, quan a casa un veu que l’estimen i li diuen maco, si fa les coses bé. I fer les coses bé, vol dir obeir. Encara avui, els pares diuen amb orgull «no tenim cap problema amb el nostre fill». Des de petits ens van emmotllant cap a ser bones persones.

Un nen ha de portar problemes? 

Més que portar problemes, ha de ser ell. I els pares han d’acompanyar aquest procés. Han de posar els límits on calgui, però no emprenyar gaire en el procés de creixement, perquè després intenten collar la criatura a les conveniències de la família i de la societat.

I un jove ha de ser rebel, no?

Els joves d’avui, que, a diferència dels seus pares, són tan antiautoritat, en canvi, obeeixen cegament l’algoritme. No tenen inconvenient a seguir les modes que manen les xarxes. Almenys nosaltres sabíem a qui obeíem, que ells no ho saben.

Encara avui, els pares diuen amb orgull 'no tenim cap problema amb el nostre fill'. Des de petits ens van emmotllant cap a ser bones persones

Diria que la gent tan bona convé als poders polítics i econòmics.

És clar, i de fet, durant la dictadura, havies de complir tot el que et deien. Venim d’una llarga tradició d’obediència i portar-nos bé.

Ho som més que en altres països?

Home, els països nòrdics, que no han viscut dictadures, són coneguts per les seves llibertats. Aquí hem tingut una vida més reprimida, amb molta incidència dels conceptes del deure i la moralitat.

M’agrada el terme «mala bondat» que ha creat vostè. 

Sembla un oxímoron, ja que la bondat és una virtut, no té discussió, igual que la saviesa i la bellesa. Però qualsevol cosa en excés pot ser negativa.

Hem de ser capaços de dir 'prou' o 'no vull'

Cal que ens enfadem més?

Hem de tenir ràbia assertiva amb nosaltres mateixos.

Això què és?

Vol dir ser capaços de dir «prou» o «no vull». Una altra és com dir-ho, tampoc no cal que ens barallem, però haig de poder dir a l’altre el que penso i prendre les meves pròpies decisions. No hem de dependre de l’aprovació dels altres.

A vegades l’excés de bondat es deu a no tenir ganes de discutir amb l’altre? 

Sí senyor, quedem bé per evitar tenir problemes. Però ens genera problemes amb nosaltres mateixos. Ser massa bons no serveix perquè ens estimin més, sinó perquè ens utilitzin més. Això ho aprenem tard i malament.

El que cal no és que siguem tan bons, sinó que fem més el bé

Queda clar què és la mala bondat. I la bona, quina és?

La bondat bona és fer el bé. No hi ha més. Tota virtut ho és en potència, però ha d’esdevenir en acte. El que cal no és que siguem tan bons, sinó que fem més el bé. Això sí, el bé comença per un mateix: m’haig de fer el bé a mi, l’haig de fer a l’altre i l’haig de fer al món.

Subscriu-te per seguir llegint