«En el món de l’esport es dóna molt l’abús sexual des de la seducció»

Albert Llimós, que acaba d’escriure «Intocables», va visitar Girona fa uns dies. El llibre és el resultat d’anys d’investigació sobre assetjament, abusos sexuals i de poder. Destaquen els casos de l’exmossèn de Vilobí d’Onyar, l’Aula de Teatre de Lleida, l’Institut del Teatre o el cas Benaiges  

Hi ha més abusos dels que surten a la llum?

Només veiem la punta de l’iceberg. És un tema que afecta una part altíssima de la població, els números són alarmants. Es diu que una de cada cinc persones ha patit alguna mena d’abús, als mitjans hi ha aparegut una petita part. De tots els casos que m’han arribat en els sis anys que estat investigant, en deuen haver sortit a la premsa un 3% o un 4%.

S’hi va interessar per haver viscut de prop algun cas?

No, vaig arribar aquest tema per atzar. La meva directora estava mirant l’informatiu de TV3 i van parlar de la figura trista i poruga de Larry Nassar, el metge que va abusar de desenes de nenes gimnastes dels EUA. Com que jo venia de la secció d’Esports -seguia la informació del Barça- , se li va acudir que investigués el tema a Catalunya. Va pensar que el que passa a Boston passa també a Barcelona. 

És un tema que afecta una part altíssima de la població, els números són alarmants. Es diu que una de cada cinc persones ha patit alguna mena d’abús

Comes passa de seguir el Barça a perseguir abusadors?

Volia un canvi, i vaig demanar fer periodisme d’investigació. Que queda molt maco de dir, però no sabíem què havíem de fer. Vaig aterrar en aquest tema per casualitat.

Precisament l’esport deu ser un món que es presta a abusos sexuals: molts nens, dutxes, viatges...

Totalment. La majoria de nens i nenes idealitzen la figura de l’entrenador, sovint li tenen devoció, i això pot donar peu a situacions d’abusos. En el món de l’esport es dóna molt l’abús des de la seducció, perquè hi ha solitud, viatges, desplaçaments, de portar els nens a casa amb el cotxe de l’entrenador... Poden passar moltes coses. Fins fa 3-4 anys les famílies no tenien consciència d’això, ara segurament ja en tenen. A l’esport hi ha molta a feina a fer en aquest camp, tot i que cada vegada s’estan creant nous protocols.

Quin dels casos recollits l‘ha impactat més?

Tinc una relació gairebé d’àvia a nét amb la Margarida, que té 71 anys i vam crear una relació molt íntima. Em va trucar per explicar-me que de petit feia natació i havia passat un infern. Durant més de 60 anys s’ho havia guardat a dins, no ho havia explicat a ningú. També he creat una relació maca amb els de l’Aula de Teatre de Lleida, que és la meva terra. I periodísticament parlant, va ser interessant el cas del mossèn de Vilobí d’Onyar.

La majoria de nens i nenes idealitzen la figura de l’entrenador, sovint li tenen devoció, i això pot donar peu a situacions d’abusos

Per quin motiu?

Van ser dos mesos de periodisme apassionant, amb gent del poble que em portaven amunt i avall, de parlar amb famílies senceres... Van ser trenta anys d’abusos del mossèn.

Un pensaria que als pobles la gent té tendència a tancar-se i callar.

Sempre hi ha un fet que remou l’estómac. Al cas de Vilobí, va ser veure el capellà en un funeral, anys després. I tot allò que s’havia dit en xiuxiuejos es va dir en veu alta.

Fins ara s’optava per rentar la roba bruta a casa, això està canviant, s’han d’obrir les finestres. És el cas de l’Església, però encara li queda molt camí

L’Església està reaccionant a fets així. Amb prou contundència? 

El canvi de mentalitat en les institucions és clau, perquè les persones continuaran fent abusos. Encara costa, però és evident que estan canviant coses, la gent avui identifica abans els abusos. El problema dels abusos és que, fins ara, com que no se’n parlava, no existien. I si no existeix, ningú no alça la veu. Fins ara s’optava per rentar la roba bruta a casa, això està canviant, s’han d’obrir les finestres. És el cas de l’Església, però encara li queda molt camí.

El cas Dani Alves demostra que alguna cosa està canviant, perquè fa 7-8 anys, la noia no hauria pogut fer el que ha fet, no hauria estat tan acompanyada

A Dani Alves li han concedit la llibertat provisional sota fiança.

 Alguna cosa està canviant, perquè fa 7-8 anys, la noia no hauria pogut fer el que ha fet, no hauria estat tan acompanyada. Que se’l condemni, també és un pas endavant. Que la indemnització a la víctima serveixi d’atenuant, es pot discutir, però ho recull la legislació i s’ha d’assumir. I la llibertat sota fiança també està recollida a l’ordenament jurídic. Probablement això afavoreix la gent amb més recursos i ha causat indignació. Imagino com es deu sentir la víctima. Però bé, són les regles del joc. El que s’ha de fer és treballar perquè no es victimitzi a les persones que pateixen la violència.

Subscriu-te per seguir llegint