«Només el 25% dels ancians en residències rep alguna visita»

Montserrat Vilaseca, membre de la comunitat Sant’Egidio, presenta avui (19h) a la Casa de Cultura de Girona, Vull viure a casa, on a partir del cas real de la Remedios al barri del Raval, s’endinsa en el problema de la gent gran que es queda sola però vol continuar vivint a casa seva

Tem que un dia li pugui passar com a la Rosario?

Tinc la sort de viure en la comunitat de Sant’Egidio, fundada el 1968, i hem establert una aliança molt bonica amb els ancians. Això m’ha permès veure com podem sostenir la gent gran. Ajudem que no es sentin sols. Em reconforta tenir molts amics al costat que, si un dia calgués, sé que m’ajudaran.

Però deu conèixer casos similars als de la Remedios.

Sí, hi ha ancians que viuen situacions molt difícils. Sant’Egidio fa servei a Barcelona des de 1989 i hem conegut molts ancians de molts barris que han estat portats a residències contra la seva voluntat, cosa que és anar contra la seva llibertat. La Remedios va viure una lluita molt determinant, era molt rebel i volia passar a casa els darrers anys de la seva vida. 

La casa és molt important, ningú la vol deixar. És el lloc dels records, cada objecte i cada fotografia parla de les persones estimades, dels moments viscuts

I això que la Constitució -si més no en teoria- ens garanteix el dret a l’habitatge.

Ben cert. La casa és molt important, ningú la vol deixar. És el lloc dels records, cada objecte i cada fotografia parla de les persones estimades, dels moments viscuts. Podríem dir que és un lloc terapèutic, per als ancians. El 94% els ancians de Barcelona manifesten la voluntat de quedar-se a casa. I és cert que tot i el que diu la Constitució, molts no poden escollir.: n’hi ha que queden aïllats a casa perquè no tenen ascensor, o impedits per les barreres arquitectòniques del mateix habitatge, o no poden permetre’s pagar algú que els ajudi, etc. Tots aquests no tenen elecció, no poden quedar-se a casa.

Fa la sensació que, habitatge a banda, la gent gran està avui desemparada en molts àmbits. 

Ja diu el Papa Francesc que els ancians són com els descartats de la nostra societat. És veritat que no els posem al centre. Una recent estadística assenyala que el 25% dels ancians que viuen sols a casa, no reben mai cap visita. En canvi, els que viuen en una residència és al revés, i només el 25% rep alguna visita. Això mostra la gran solitud dels ancians. Fins i tot els que viuen en residències, envoltats d’altres ancians, senten el pes de la solitud. A més, el fet de viure a casa permet crear xarxes de veïnat, etc.

No només els ancians es senten sols, també és una realitat de molts joves. Per això a Sant’Egidio mirem de fer una aliança entre joves i ancians, tant uns com altres són l’esperança del poble

És cruel la solitud?

És un dels grans mals de la nostra societat. I per la nostra experiència, puc dir que no només els ancians es senten sols, també és una realitat de molts joves. Per això a Sant’Egidio mirem de fer una aliança entre joves i ancians, tant uns com altres són l’esperança del poble. Els joves ajuden la societat a avançar, i els ancians tenen la saviesa. Es necessiten mútuament, uns i altres viuen en gran fragilitat. Creiem en la seva relació, perquè joves i ancians s’encoratgen a tirar endavant.

Sovint es critica l’Església, oblidant accions com les de Sant’Egidio.

El Papa Francesc ens va visitar i ens va definir com la comunitat de les tres pes: pregària, pau i pobres. Sempre hem posat l’Evangeli al centre, i a l’Evangeli es parla dels pobres. No considerem els pobres usuaris dels nostres serveis, sinó part de la nostra família. 

Què li han ensenyat els pobres?

Moltes coses. A llegir els signes dels temps. I especialment els ancians, m’han ensenyat a aturar-me. Em fan preguntes que em fan pensar. He sentit molt «qui em cuidarà?» i «no vull ser un pes per ningú» i «no m’agrada estar sol»... Són demandes que viuen al cor dels ancians. I sobretot «vull viure a casa».

A Catalunya estem en plena campanya electoral però no he sentit res d’aquests problemes. 

Sembla que interessen poc. I això que cada cop hi haurà més ancians, és una població a tenir en compte.

No considerem els pobres usuaris dels nostres serveis, sinó part de la nostra família

No puc acabar sense preguntar-li què se n’ha fet de la Remedios.

Va morir. Però va ser una mort dolça, després de moltes vicissituds, va morir a casa i acompanyada. Com ella volia. Sabia que tenia el cor molt feble i que s’acabava. Li vam preguntar, nosaltres i els metges, si volia anar a l’hospital i va respondre: «vull quedar-me a casa».

Subscriu-te per seguir llegint