Joaquín, legionari i amant del mar: va poder ser assaltat per pirates del narco quan va desaparèixer

"No trigo, entro i surto". És l'últim que em va dir el meu fill. "Trigo un parell d'hores, res més". Es diu María i, des de fa gairebé nou anys, viu buscant respostes. Buscant-lo a ell. Joaquín Espinosa, legionari, amant de les motos, del patinatge sobre gel i aficionat al mar. El seu rastre es va perdre en un vaixell que va partir de Torrox (Màlaga). Aquell 27 de juny de 2014 va sortir de casa per a anar a provar una embarcació que, si anava bé, volia comprar. Acabava de treure's el títol de patró. Mai va tornar a casa. Mai va tornar a la caserna. Agents de la Policia Nacional, Guàrdia Civil i membres de Salvament Marítim, van intentar localitzar el vaixell. Tampoc va aparèixer.

"Donen per fet que el vaixell es va enfonsar i que el meu fill està mort", lamenta María. Una trucada, sis anys després, la va remoure per complet. Li van parlar d'organitzacions dedicades al narcotràfic, de plantacions de droga poc accessibles, ocultes. De pirates, de gent segrestada al mar. "D'un munt de joves, de diferents nacionalitats treballant obligats per la força en camps...". La mateixa veu va descriure a Joaquín, i a l'amo del vaixell, desaparegut amb ell. "Va dir haver vist a dos espanyols en una població del sud del Marroc, prop del Sàhara, els portaven d'un lloc a un altre". La paraula és esclau, però María tem verbalitzar-la: "així és".

El dia en què navegaven no va haver-hi trucades ni senyals d'emergència, l'embarcació mai va aparèixer. Sense rastre des de fa 9 anys, totes les hipòtesis familiars són factibles, la recerca policial es va esgotar al mar.

Nou anys enrere

"Acabava de venir de fer un examen", retrocedeix María. "Joaquín volia entrar als blindats, volia canviar i, bé, també formar-se, ja que als 45 anys no podia seguir on estava". Aquell cap de setmana no treballava. "Va venir a casa (La Línea de la Concepción, Cadis) cap a les 17.30 hores i va marxar perquè havia quedat amb un noi que havia conegut per Internet per a provar un vaixell que venia. Anava a Torrox (Màlaga)".

"Pantalons negres, samarreta groga i unes xancletes, no me n'oblido... Li vaig dir: 'Si vas al vaixell posa't sabates o sabatilles, Joaquín..'". Ell em va contestar que no, que anava bé. Que era sortir i entrar. Que no trigava, que en dues hores tornaria. Recordo que poc abans el vaig ajudar a preparar l'uniforme, la seva bossa, per a quan tornés a la caserna, per si per la meva feina no teníem molt de temps de coincidir".

La següent notícia l'hi donaria per telèfon la Guàrdia Civil. "Em van trucar. Em van dir que necessitaven que els confirmés si el cotxe que apareix a l'escar sec de Torrox era el de Joaquín. Els vaig dir que sí". Els agents li van preguntar on estava el seu fill. "Els vaig dir que a la caserna. Va ser quan em van dir que no i que, per part del noi que anava amb ell, hi havia una denúncia per desaparició. Vaig anar a la seva habitació i vaig trobar la seva bossa sense tocar, tal com la va deixar. El meu fill havia també desaparegut".

Sense rastre de ‘Poyoyo’

Embarcació forabord de color blau, batejada com ‘Poyoyo’. Els investigadors van confirmar que va sortir de l'escar. A bord hi anaven Joaquín i l'amo, tots dos. Es va activar a Salvament Marítim que va confirmar que "no va haver-hi senyal d'alerta, emergència ni petició d'auxili" en aquesta zona en la mar.

María, gairebé a la força, es va fer experta en embarcacions. "El 27 de juny era divendres. Va ser un cap de setmana, diuen, amb moltíssim trànsit marítim. Resulta que tots els vaixells porten obert un canal d'emergència, el canal 16. Per aquest canal no van rebre cap trucada d'auxili. El vaixell portava bengales, tampoc les van veure enceses; anava equipat amb una radiobalisa, aquestes no donen senyals -i generalment mai es perden- a cap costat...". Els investigadors van solcar la mar: sense notícies dels desapareguts. Sense rastre de 'Poyoyo'.

"Hi ha molts objectes del vaixell que no s'enfonsen i no s'ha trobat res. O no es va buscar, o es va buscar malament o l'accident no va passar".

María analitza la resta d'elements de l'embarcació: Model Swift Craft, DT. 4-53-00, matrícula de Màlaga. "Sé que si el vaixell s'enfonsa... s'enfonsa i ja està, però aquesta embarcació és fàcil que deixi rastre. Els salvavides eren de suro, no es punxen, surarien. La cabina es deixaria anar, flota també. Hi ha molts objectes del vaixell que no s'enfonsarien i no s'ha trobat res".

María dibuixa diverses opcions: "no vull donar la culpa a ningú, però alguna cosa ha fallat. Hi ha molts objectes del vaixell que no s'enfonsarien i no s'ha trobat res. O no es va buscar, o es va buscar malament... És a dir, han trobat restes i no han investigat d'on són". Visualitza una tercera opció, “o no va haver-hi aquest tipus de tragèdia amb el vaixell, l'accident no va ocórrer".

María envoltada d'experts va poder saber, també, que "si el vaixell s'hagués quedat sense gasolina, o hagués passat alguna cosa, els corrents podien haver-ho portat cap al Marroc o Algèria". Van posar la vista aquí.

Presons i calabossos

"A nivell oficial ens van tractar de manera diplomàtica, però no van fer res", recorda la dona, que va viatjar fins al Marroc. "Per sort, per qüestions laborals teníem contactes amb moltes ambaixades i aconseguim que al Marroc sortissin vaixells a buscar. Van mirar a presons, en calabossos i no va aparèixer cap espanyol. Van sortir vaixells a Algèria també i tampoc van trobar res".

Es va imposar el silenci, a excepció d'un esglai: "un senyor va trucar a SOS Desapareguts, perquè creia que havia vist el vaixell". Va ser una falsa alarma, no era ell.

Narcos i pirates

Sense rastre, sense indicis, els dies es van convertir en mesos. "És molt difícil trobar pistes al mar...". El dolor va fer que la salut de María es ressentís, "em va donar un brot, vaig perdre vista, no podia caminar…". Durant sis anys va intentar assumir que el seu fill estaria al mar, fins que una persona li va parlar de narcos i d'un jove que s'assemblava a Joaquín.

"Em van parlar de pirates que roben vaixells, iots… Sembla una pel·lícula, però igual que et roben un cotxe, et roben al mar", resumeix María. "Aquesta gent, a part de robar, moltes vegades s'emporten a les persones per a treballar, forçosament, a les seves terres". A la dona li van parlar de plantacions, narcos i esclavitud. "Em van comentar que havien vist dos espanyols, amb les característiques del meu fill i de l'altre noi, l'amo del vaixell, en una població del sud del Marroc, pròxim al Sàhara, en aquests camps, els portaven al costat de joves d'altres nacionalitats".

María va intentar per tots els mitjans que un programa de televisió marroquina difongués la foto del seu fill. "Em van dir que trucarien". Ningú li va trucar.

Tres anys després -des que va desaparèixer ja en són nou- María continua esperant a Joaquín. Divertit, familiar, militar i moter: "va tenir la seva primera moto amb 8 anys". El recorda dia i nit: "no hi ha dia que no ho faci". Responsable, "amb bon estómac", riu María, "les barbacoes són la seva perdició".

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

"Creure en què va haver-hi un accident seria el més fàcil. Ho intento... No és que no vulgui acceptar-ho, és que alguna cosa em diu que no". Intenta somriure, però el dolor el porta dins. Necessita que no oblidin al seu fill. Que el busquin per terra també. "Jo no puc demostrar que està viu, però ningú pot demostrar-me que el meu fill va morir".