Daniel Rodríguez va desaparèixer després d'una cita amb un advocat i un missatge a la seva mare: "Cuida't"

"Escolta, saps alguna cosa del Daniel?". D'inici, la trucada va sorprendre. La Clotilde, la seva mare, va contestar que no. "Em va escriure fa dos o tres dies", va confirmar la dona, veient els whatsapps en el seu telèfon, "el divendres a la nit em va dir que estava bé". A l'altre costat del telèfon estava el seu company de pis: "És que està desaparegut, va sortir de casa amb una motxilla, i no ha tornat. Va dir que vindria ahir…".

Han passat gairebé tres anys i mig des de llavors. En Daniel no ha tornat a aparèixer. "On està?", es pregunta cada dia la dona. "El meu fill em va enviar un missatge aquell dia, quinze minuts abans de sortir de casa i no em va dir res que de marxar: 'Mare, què tal estàs? Jo bé, treballant i bé... La setmana que ve tinc un judici… cuida't'".

Es diu Daniel Rodríguez i des del 10 de setembre de 2020 ningú sap res d'ell. El seu rastre es perd a San Martín de Valdeiglesias, a Madrid. Va sopar en un McDonalds amb uns amics i, prop de la mitjanit, va dir que marxava, que havia quedat amb un advocat. El seu telèfon es va apagar deu minuts més tard. No l'han tornat a veure.

9 de setembre de 2020. La Clotilde, relata a Cas Obert, retrocedeix a aquella nit, l'última en la qual el Daniel va escriure. "Sobre les 23.45 hores sona el meu telèfon, era un WhatsApp", reviu. "Vaja! Quina hora... recordo que vaig pensar, estarà bé?". La Clotilde va veure que els missatges eren del seu fill. "Mare, Què tal estàs?". La dona va deixar de veure la tele i va contestar. El Daniel li va dir que ell també estava bé, que estava treballant, content. "Fins ara, cuida't… i ja està, no em va dir més". No el va tornar a veure.

El que segueix ho va explicar a la dona l'amic del seu fill: "Havien anat a sopar a un McDonalds de San Martín de Valdeiglesias", poble on vivia des de feia unes setmanes el Daniel. "Després del sopar, el meu fill els va dir: ‘me n'haig d'anar que he quedat amb un advocat, haig de firmar uns papers. Estaré fora, però tranquil, que el diumenge a la nit soc aquí'. Pel que sembla, tenien una obra que acabar el seu company de pis… 'El diumenge vinc que el dilluns cal treballar sí o sí'". No va tornar.

El Daniel va ser a casa, va agafar una motxilla amb una mica de roba (per a un cap de setmana, poc més, la resta va romandre en el seu pis) "i va marxar... Potser abans d'anar-se'n, segons l'hora, em va escriure a mi", explica la seva mare. "El seu company va arribar, diu, a les 00.10 i Daniel ja no estava a casa. El va trucar per telèfon i ja no estava operatiu".

L'advocat

'He quedat amb un advocat…’, és tot el que tenien. A la nit, prop de les dotze..., l'hora de la cita va estranyar la família. "Pel que sembla era un lletrat d'ofici, va dir, que li havia portat un assumpte pendent quan va estar a Picassent, a València. Un noi jove, que es portava bé amb ell". Ningú ho tenia clar: potser aquest venia a Madrid i el Daniel anava a recollir-lo a algun punt, o era el mateix Daniel qui viatjava fins allà. Després de perdre's el seu rastre, tots van arribar a la conclusió: ningú coneixia el nom d'aquest advocat, "ningú sap qui és".

Els amics van pentinar les zones en les quals solia moure's. "No estava i ningú l'havia vist per allà". Aquella nit, en una carretera pròxima, va haver-hi un accident. "Van anar a interessar-se per si era el meu fill, però no era ell". El seu telèfon no s'encenia i no tornava. "Vaig haver de posar la denúncia per desaparició".

La Guàrdia Civil va rebre a la Clotilde, es va activar l'alerta, van anotar la seva descripció, "el cas continua obert, però mai hem sabut res d'ell". La Clotilde es trenca: "sé que el meu fill ha pres males decisions…", plora, "però és el meu fill, entenguin-me". El camí del Daniel es va torçar amb l'arribada de la droga. Va trucar a la seva porta als 16 anys, i ha marcat la seva vida des de llavors, "quan desapareix en tenia 33".

"Coses de joves"

"Amb 16 anys vaig començar a notar coses rares", explica la seva mare, "el meu fill no estava bé". Sortides de to, actituds diferents, "però em deien: ets una exagerada, són coses de l'edat...", reviu la Clotilde. "El Daniel va prendre males decisions, va fer mals passos i des de llavors no hem deixat de patir".

Un repte, sortir del pou en el qual cada vegada s'enfonsava més, un continu pols que no superava mai, perquè mai es va deixar ajudar. "Ell té un cor d'or, però per a les persones de fora, per a les de fora es desviu...". A casa la seva addicció va mostrar la seva pitjor versió. "Es posava agressiu, ens robava… i vaig passar realment por". La Clotilde l'ajudava, li perdonava, li pregava que sortís d'allò. "Moltes vegades em deia que eren al·lucinacions meves, però jo veia la droga...". El portava al psicòleg, a desintoxicació, "però no volia i era major d'edat...". El 2012 va deixar de viure a casa, quan el seu pare va morir.

La seva malaltia, la seva addicció, es va agreujar amb el temps. "Va començar a tenir antecedents, sé que un va ser per un tema de drogues de manera directa, la resta per multes… conduïa sense carnet". De nou, la seva mare insistia: "fill, si us plau, que això no està bé… Maleït camí va triar, maleïda droga, maleïda addicció…", lamenta la dona.

El Daniel va deixar la seva casa i va començar el seu camí. Des de llavors, ha estat en diferents punts: el Marroc, Amsterdam, València, Illescas, Gijón… i una llarga llista de pobles i ciutats més. "Molts d'aquests destins els conec perquè arribaven multes de trànsit aquí". L'últim, San Martín de Valdeiglesias. "Mai havia deixat de saber d'ell". No vivia amb la Clotilde, però no estava desaparegut. "Sàvia que estava bé, relativament, sabia que estava viu".

El Daniel anava i venia, escrivia, trucava. "Venia a veure al seu germà, bessó, que té una lesió cerebral, i es troba en una residència. Jo l'ajudava, li donava menjar... menys diners, perquè els utilitzava per comprar droga i amb els meus diners això no passaria…". Des del 2020 no hi ha tornat a anar.

A Dubai

"Recordo que vam trucar a tots els hospitals", reviu la Clotilde. La Guàrdia Civil va consultar si havia estat detingut o si havia entrat en alguna presó. Cap nom coincident. "Els seus amics es van encarregar dels rastrejos", recorda. També responien davant les possibles pistes després de la difusió de cartells anunciant la desaparició. "Ens van trucar de Parla, Leganés i Móstoles", recorda la Clotilde, "que havien vist un xaval…". No era ell. Avui torna a difondre's la seva foto amb el suport de la Plataforma Adonay.

Sense pistes, sense rastre, la ment de la Clotilde no ha cessat des de llavors: "Què va passar?". Al seu cap, una infinitat d'opcions. "Recordo que al juliol va venir a casa (dos mesos abans de desaparèixer). Tenia roba i anava a dur-li perquè s'anava a instal·lar a Gijón". No va trobar feina i acabaria a San Martín de Valdeiglesias, Madrid. "L'advocat, el mateix amb el qual presumptament va quedar, li va dir que per què no es treia el passaport, que tenia un amic constructor a Dubai que li donaria feina". El Daniel en aquell moment ho va descartar. "No seria possible que viatgés sense saltar cap alerta policial tot i que estigués posada la denúncia, veritat?".

Torna a buscar més opcions. La seva ment torna a començar. "Si us plau, poseu-vos al meu cap, en la meva ànima… és el meu fill". Des de fa gairebé quatre anys la Clotilde conviu amb el dolor, la pena, la incertesa, l'ansietat. "Veig la seva foto i em poso a plorar, sento una notícia i se'm trenca el cor".

La droga va marcar la seva vida, la de tots. Per ella, afirma, el Daniel va desaprofitar grans oportunitats, "el seu pare li va aconseguir feina a l'Ajuntament de Madrid, però la disciplina no entrava en la vida que va triar". Tem que sigui culpable de la seva absència i que, per ella, no el busquin com a qualsevol altra persona desapareguda. "Potser pel seu perfil la policia el va abandonar, però és una persona i mereix ser trobat, i jo mereixo saber, és el meu fill, si us plau".

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona