Chepito, cuidador d'ovelles, desaparegut en el barri sevillà de La Macarena

"'Ves amb molt de compte i no perdis l'autobús perquè puguis tornar...' Va ser l'última conversa que vaig tenir amb el meu germà. Recordo que eren les quatre de la tarda i que anava dins l'autobús de camí al barri de La Macarena (Sevilla) i m'havia enviat un vídeo, amb un filtre, tipus TikTok. Em va donar un calfred, com un nervi, quan el vaig rebre", reconstrueix Alba, la seva germana. "Tristesa, ganes de plorar… no sé". Va ser un pressentiment, descriu avui. "Sí, no et preocupis… Passa-ho bé". Va ser l'última conversa que va tenir amb el seu germà. No va tornar a agafar el telèfon. Va desaparèixer hores després.

"Des que el meu germà va arribar a Espanya el novembre de 2021, no solia sortir mai els caps de setmana. Aquell va fer una excepció. Va ser a un bar a celebrar un aniversari i va desaparèixer"

Es diu Jose Bismarck Jarquin, encara que a casa li diuen Chepito. Chepe és a Nicaragua, el seu país d'origen, com Pepe ho és a José aquí. "El meu germà, des que va arribar a Espanya al novembre de 2021, no solia sortir mai els caps de setmana", descriu Alba. Era cuidador i munyidor d'ovelles en una finca en El Viso del Alcor (Sevilla). "Lliurava un cap de setmana al mes, però es quedava a treballar". El seu objectiu: estalviar per a tornar al seu país -tenia pensat fer-ho al desembre- amb la seva esposa i els seus fills. En té 3.

"Aquest cap de setmana va fer una excepció", reviu la seva germana. "Era l'aniversari de la parella d'un company…". Chepe va sortir. "Passa-t'ho bé... El següent que vaig rebre va ser l'alerta: Saps alguna cosa del teu germà? No ha arribat a la feina". El seu pressentiment es va fer real.

Sense deixar empremta, sense dir adeu, i sense haver tornat a donar senyals, el seu rastre es va perdre aquella nit, la matinada del 21 de maig de 2023. La seva foto apareix en els més de 2.500 cartells que hi ha repartits per Sevilla i voltants: "Desaparegut, nicaragüenc, 38 anys, si algú té informació…". Ningú ha contactat per a donar la mínima dada. "No sabem res, seguim com el primer dia". Alba és la veu de la cerca de Chepito. Al costat de CAS OBERT, reconstrueix el caminat. La primera parada la fa aquella fatídica nit, deu mesos enrere.

Aniversari en el bar

Dos bars: Mezcla Latina i La Morena. Tots dos a Sevilla, són propers, els separen uns sis minuts caminant entre si. "Se sap que el meu germà va estar en el primer fins a les nou de la nit". Al segon, La Morena, va arribar després. Tres captures d'una càmera del local, a les quals ha accedit aquest mitjà, confirmen que sobre les 00.45 hores Chepe seguia allí. És l'últim que es té d'ell. El seu rastre es perd aquí.

A partir d'aquesta foto tot es distorsiona. "I no hi ha res més". Chepe sembla parlar amb un home, amb samarreta negra, que fins i tot l'abraça en alguna ocasió. "No sabíem qui era", explica la seva germana. Va buscar, va preguntar i va aconseguir localitzar-lo. "Vaig aconseguir el seu telèfon". Va ajudar poc. "Va dir que ell va anar al bany i que quan va sortir el meu germà ja no era allà".

El seu amic, amb el qual Chepito havia sortit de la finca, el seu company, tampoc sabia res d'ell. En un punt de la nit s'havien separat. "A les 0.13 hores Chepe li va enviar dos Whatsapps amb dos contactes. Un era el del taxista que solia portar-los de tornada a El Viso del Alcor si passava l'hora de l'últim autobús. L'altre telèfon és d'una persona que avui dia no sabem qui és, viu a Mallorca, diu". Li vam donar a la policia, "diuen que no ha aportat res a la desaparició".

El company de Chepe va tornar sol a la finca. L'aniversari s'havia acabat, l'endemà tocava treballar. A les deu del matí del diumenge va trucar a l'Alba dient-li que el seu germà no hi era. Ella, instal·lada a Badajoz, va anar immediatament a Sevilla. Buscaria dia i nit, sense cessament, sense descans i sense tornar casa, durant dos mesos, sense parar.

El telèfon engegat

"Recordo que em vaig posar molt nerviosa, el meu germà no havia faltat ni un dia a treballar", reconstrueix Alba. Aquell mateix diumenge es va interposar la denúncia per desaparició. "El rastre del meu germà es perd al bar", li diria als agents. Allà hi va anar la dona. "Sí, havia estat allà, però ningú semblava haver-lo vist sortir....". Alba va informar els agents, "mai havia fet res així, tampoc era una persona que perdés la consciència per beure...". Ningú aporta dades, però n'hi ha, afirma Alba, una càmera que apunta a la porta. "Jo l'havia vist, havia estat allà, si la miraven podríem saber com va sortir el meu germà, si ho va fer sol o, directament, si va sortir del bar... perquè no sabem ni si va sortir d'aquí".

"Si hi ha alguna cosa, l'informarem". Mai va haver-hi més. "Vaig començar a trucar i trucar al seu telèfon". Sense resposta, encara que estava engegat, donava senyal. "Al cap de poc es va apagar, però cap al migdia el van tornar a engegar...", reviu Alba. "Així hi va estar tres setmanes. Un parell de vegades em van contestar, no només em donava senyal", explica la dona. "Despenjaven i jo li deia: germà! Estem preocupats, digues-nos alguna cosa... i penjaven sense parlar".

El telèfon de Chepe el tenia un grup de persones, immigrants, que van assegurar que l'havien trobat prop de la porta d'Urgències de l'Hospital Virgen Macarena

"Si el telèfon estava encès, era fàcil arribar a ell", va pensar Alba. "La policia podia trobar-lo rastrejant el terminal". L'ordre judicial va arribar tres mesos després. "El telèfon ja estava apagat... Els agents diuen que el tenien unes persones estrangeres", lamenta Alba. "No em van donar més dades, només que eren també immigrants i que no tenien res a veure amb la desaparició". Alba dubta. "Quan despenjaven els parlava de la desaparició i mai em van ajudar, no van dir res, no sé".

El terminal, asseguren, "l'havien trobat prop de la zona d'urgències de l'Hospital Universitari Virgen Macarena", que no està lluny dels bars on Chepe va estar abans de desaparèixer. Alba va sol·licitar a la policia accedir a les càmeres de la zona. "Em van dir que només hi ha càmeres en el centre...". Va insistir en unes altres, les del bar, petició que havia fet des de l'inici de la recerca. "No les tenim ni la tindrem, va passar el temps i es van esborrar". Es van esfumar les esperances. "Amb qui va sortir Chepito? Va sortir del bar? No teníem res ja".

"El tenim segrestat"

Van batre, van preguntar, van enganxar cartells. A més de vuit mil quilòmetres de distància va arribar la notícia:"els meus pares, la seva esposa, els seus fills...Tots van afirmar el mateix: no és voluntari, Chepe no marxaria així". Juntament amb una associació de nicaragüenques, "que em van ajudar moltíssim, batem pobles, rius… ja no sé". Mai van trobar cap indici, pista o dada que porti cap a ell.

"Només va haver-hi dues trucades", a l'inici, unes dues setmanes després de desaparèixer. "Era un grup amb accent estranger". Alba para, pren aire: "tenim al seu germà segrestat, deien...", una altra pausa, "i que si no li donàvem una quantitat de diners el matarien, el tirarien al mar...".

Van parlar de 10.000 euros primer i, en 24 hores, altres 20.000. Li va mostrar tot a la policia. "Va ser l'única vegada que vaig sentir que s'activava de veritat la cerca del meu germà, va ser el que va fer que el jutge geolocalitzés el seu telèfon trobat al costat de l'hospital". Aviat va arribar la resposta policial: "Són uns nens que estaven fent broma...", de nou, "no té res a veure amb la desaparició". Alba, que va gravar la trucada, dubte, "a mi no em sembla la veu d'un nen, la veritat". No van tornar a trucar-la més.

Tornada a casa per Nadal

"Això pot ser una marxa voluntària", recorda Alba que li va dir un agent. "El meu germà no actuaria així". Em van preguntar si tenia problemes o alguna malaltia mental. "Res, és una persona normal". Es va esgotar la cerca, "crec que van deixar de buscar".

"No tenia enemics", compte Alba, al contrari, gaudia ajudant als altres. Amant del ball, "estava feliç i, a més, amb il·lusió perquè li quedaven uns mesos per a tornar a casa, al nostre país". Havia aconseguit estalviar i en pocs mesos -set- tornava a casa, per Nadal.

Chepe no va tornar. No és allà, tampoc aquí. Tots l'esperen i busquen, encara que "a vegades", es fa mal la seva germana, "crec que busco sola... Sento que no tenim suport perquè som estrangers...". Alba s'asseca les llàgrimes. Fa mal, no poc, però no hi ha temps per perdre. "Si algú pot ajudar-me... Si va veure alguna cosa...". Torna a agafar aire. "Tinc fe i esperança". És el que la mou. "Sí, tinc fe".