L'aigua regalima per la muntanya, entre el verd infinit de les pastures i els boscos; pesadament el fum de les xemeneies sobrevola les teulades de pissarra i llisca entre els murs de pedra; l'olor de fems dels corrals es barreja amb una sentor humida que sorgeix, o ho sembla, dels paravents dels excursionistes que baixen de Núria pel camí dels Enginyers.

Els carrers, recoberts per la pàtina brillant d'una pluja de primavera, serpentegen sense ordre ni concert entre les cases; els rètols que indiquen les distàncies dels itineraris pedestres assenyalen cap a totes les direccions possibles i, darrere d'una reixa de ferro, els nínxols d'un cementiri, recoberts amb finestretes d'alumini, esperen pacientment que amaini la pluja i que es consumeixi definitivament el temps que és fia als homes per passar la vida fora del seu redós. Unes fonts cobertes deixen anar a raig l'aigua de reflexos argentats que ofereix gratuïtament la terra i el campanar rabassut d'una església romànica deixa anar lleus tocs de campana, per poder comprovar amb el retorn del seu eco, la constància estructural de la vall de Ribes.

Cinc capitells, que tal vegada foren policromats, aguanten sis arcs circulars d'un porxo d'aspecte claustral. Esculpits en la pedra, s'hi exhibeixen rostres de persones i figures d'animals que han resistit tots els avatars del temps, inclús un fatídic terratrèmol. L'alè obscur de l'església sembla voler sorgir entre els batents d'una porta adovellada, però la capella guarda amb avarícia la seva foscor. Un rètol anuncia que la llum de l'església només funciona amb monedes d'un euro.