Fa un any molts pensàvem que a hores d'ara molts dels problemes financers, econòmics i polítics que ens toquen s'estarien arreglant. Pensàvem que el desembre de 2011 podríem respirar tranquils, encaminant-nos cap al mig camí del túnel on estàvem amagats i espantats des de la tardor de 2008. No ha estat així. Aquest any acaba amb més desconfiança i més por vers el futur. Amb la sensació que encara no hem tocat fons, que l'atur seguirà creixent i que la situació financera d'Europa, ofegada en deute, no es resoldrà ràpid.
És cert, en qualsevol cas, que s'ha aconseguit parar un cop important. Val a dir que fa un mes les expectatives eren molt pitjors que ara. Es parlava, ja no com a teoria, sinó com a pràctica, que l'euro podria desaparèixer. Almenys, aquestes especulacions han deixat pas a certa calma a l'espera que Europa executi les seves declaracions ?d'intencions. Pretendre, un cop més, dir què passarà en termes econòmics i financers al món suposa tornar a tirar els daus. Al final, la resposta és més filosòfica que econòmica: com que un empitjorament de la situació seria tràgic i ningú vol l'apocalipsi econòmica a curt termini, el nostre món no pot fer més que anar a millor.
Per recuperar la confiança manquen més senyals polítics. A Espanya, el nou Govern ha de dir des del Consell de Ministres d'avui mateix la veritat, amb llums i taquígrafs. Perquè dir la veritat no ha de ser una frívola ocurrència. Al món, les eleccions als Estats Units i França marcaran l'any polític. En ambdós països hi ha el perill que l'oposició pugui fer-se ressò del descontentament del ciutadà i busqui respostes neonacionalistes i proteccionistes a la situació de crisi. Esperem que no se surtin amb la seva.
