Dietari

Uns nois d'una escola de Girona s'han passat el dia anant de supermercat en supermercat, fent de voluntaris pel Gran Recapte i polsant la solidaritat ciutadana. Els nois han quedat captivats per la quantitat de gent que ha destinat una mica del seu temps i diners als qui no tenen quasi res. Però el que més els ha sorprès és una escena que s'ha produït al Lidl quan acabava el dia. S'ha acostat a la caixa un marroquí d'aparença humil amb un carro ple a rebentar que vessava pels costats. «Deu comprar per tot el mes!», diu un. L'home paga una fortuna, s'aproxima als voluntaris, i els dóna el carro sencer amb tot el que hi ha dins. Quan un dels nois ha arribat a casa, després de dos dies fent de voluntari, aquest instant és el que més ha emfatitzat quan ha fet la crònica de l'experiència als seus pares.

Ressenya dedicada a tots aquells que, des de la insolvència, propaguen que tots els ajuts públics són per als immigrants.

Diumenge · Paradís oblidat

Per primera vegada en molt temps llegeixo una reflexió intel·ligent sobre la Devesa de Girona. En unes declaracions a aquest diari, l'aparellador Narcís Sureda «troba inexplicable que tot i necessitar una atenció especial, la ciutadania mai s'hi hagi bolcat massivament». Adverteix que cal un pla especial com el que va liderar amb un èxit categòric Joaquim Nadal, però alerta que l'Ajuntament ho ha de liderar i ha de deixar d'anar darrere de la iniciativa ciutadana. El que no diu, perquè intueixo que és un senyor d'abans, és que lamentablement Girona no té en l'actualitat cap lideratge. La Devesa d'avui és un espai fonamentalment indolent. Fa 40 anys Narcís-Jordi Aragó va diagnosticar la Devesa com un paradís perdut. Ara la gravetat és superior. És un paradís oblidat. El que es perd es pot buscar i trobar, però el que s'oblida deixa d'existir. La Devesa és una dimensió ciutadana per a runners principiants, per les relacions marginals i un gegantí pipican.

Dilluns · La cua de la vida

Em trobo un empresari, vell conegut, que acaba de superar un càncer de pròstata. Fa broma. Diu que ha aconseguit recuperar la figura estilitzada de quan era jove. M'explica que el més pesat de tot plegat és anar a l’hospital Trueta i esperar dues hores per entrar a la consulta. Quan m'ho explica començo a disparar la meva teoria sobre que els metges són les úniques divinitats de la terra que es pensen que el seu temps és més valuós que el de la resta... Em talla de cop i diu: «Jo pensava el mateix i fa poc vaig explotar. Molt emprenyat vaig preguntar al metge per què collons em feia esperar dues hores cada dia. Em va contestar que era perquè 10 anys enrere quasi tots els malalts de càncer ens moríem i la sala d'espera anava quedant buida per defunció, però que ara resulta que (amb els nous tractaments) tenim la mania de sobreviure, mentre que al Trueta són els mateixos metges o menys que aleshores». Des d'aquell moment, espero dues hores amb un gran somriure.

Dimarts · El malastruc

El juliol de 2011 un economista deia en una roda de premsa a Girona: «La crisi s'ha acabat!». Un silenci es va apoderar de la sala. Qui ho deia no era cap xerraire. Era un dels economistes que més coneixen les tripes de l'economia catalana. Em refereixo al catedràtic Josep Oliver, coordinador de l'anuari econòmic comarcal de Catalunya. Recordo que li vaig proposar repetir-ho amb una gravadora davant i em va respondre: «No tinc cap inconvenient. Està engegada? Doncs bé?, crec que podem afirmar de manera taxativa que la crisi esta? acabada...». Pocs dies després, patapam, la segona gran recessió mundial. Avui Oliver ha tornat i ha pronosticat que el 2016 les comarques de Girona sortiran de la crisi en termes de producció però l'ocupació encara trigarà entre 3 i 4 anys a recuperar-se. En aquesta ocasió fa una precisió: «Si les condicions actuals no canvien». Compte les properes setmanes!

Dimecres · Arma de la desobediència

Fins on estan disposats a arribar? Aquesta és la pregunta fonamental. De 13 ajuntaments gironins a qui el subdelegat del Govern ha exigit explicacions per haver obert portes el dia de la Hispanitat, només 5 han contestat. La desobediència persisteix fins que la justícia i la policia obliguen a obeir. Aleshores s'entra en la fase de rendició o de màrtir. Només quan t’hi jugues la integritat i la llibertat, desacatar adquireix un valor heroic. El més famós dels desobedients va definir en què consisteix: «Em podran trencar els ossos o matar-me. Tindran el meu cadàver però mai la meva obediència». Últimament, quan surto al carrer, no em trobo massa gent amb les cames trencades.

Dijous · L’aigua inodora

Explota un nou escàndol relacionat amb l'aigua a Girona. En aquest cas afecta el Consorci de la Costa Brava, controlat per la Diputació de Girona. És qüestió de temps que descobrim que l'aigua ha estat, durant molts anys, una esquerda invisible en el sistema per on s'esmunyia molt diner. Una auditoria revela que els socis privats del Consorci mai han aportat les quantitats milionàries que s'havien compromès a pagar, que alguna d'aquestes empreses va obtenir beneficis estratosfèrics i que, a més a més, feien servir instal·lacions públiques en benefici privat. Podríem recordar ara l'episodi, de fa tres anys, d'un intent frustrat (pel periodisme) del consorci de posar als polítics dietes desmesurades per assistències a les juntes i reunions. L'aigua és un líquid inodor però quan s'empantana fa una pudor terrible.

Divendres · Multes internacionals

Cada dia es posen 26 multes a conductors estrangers que circulen per les carreteres de Girona. Sobretot per excés de velocitat.

Tinc un amic que és una de les persones més retratades de França. No hi ha cap radar de la grandeur que no li conegui la matrícula. Bé, és una exageració, però la veritat és que fa 20 anys que corre per aquelles carreteres i mai cap multa ha creuat la frontera. Així que em sembla que és una volada de coloms, la voluntat anunciada per Trànsit de pretendre embargar els comptes als conductors estrangers quan són multats aquí.