Remuntada de fantasia d'un Barça gegant (2-3)

En la memòria, tot aquell patiment. Totes les llàgrimes vessades sobre un escut menyspreat a Europa durant l’última dècada. A ulls de la mateixa competició on havia estat humiliat. I davant un rival, el PSG de Mbappé, Dembélé i Luis Enrique, apropiat per atrapar-lo una altra vegada en les seves misèries. Aquest martiri que per fi comença a ser passat va caldre viure’l per apreciar el que va aconseguir el Barça a París. L’equip de Xavi Hernández va conquerir el Parc dels Prínceps després d’un monumental partit en el qual va agafar del coll als seus fantasmes per retornar-los al cementiri de Père-Lachaise de París, el mateix lloc on va començar el seu descens als inferns amb el 4-0 del 2017. Fins i tot el dolor també mor.

Quedaran els dos gols de Raphinha, l’antiheroi d’aquest Barça renascut. Però també la intervenció de Xavi quan el seu equip semblava morir davant la remuntada perpetrada per Dembélé. Va treure a Pedri, i en un sospir va oferir la passada que treia als blaugrana d’un manicomi que, aquesta vegada, no era el seu. Va treure a Christensen, i el danès va posar el cap perquè la revolució fos absoluta. El Barça haurà de completar la feina a Montjuïc, d’acord i potser amb un Mbappé que busqui venjança a la seva mala nit. D’acord. Però les nits, a més de viure-les, cal aprendre a recordar-les.

Que el dia seria especial ja s’intuïa passejant pels carrers limítrofs al Parc dels Prínceps. Davant de la fortalesa policíaca s’amuntegaven els seguidors radicals. Feien gàrgares amb cervesa al so del rap escopit pels altaveus dels seus cotxes. El maleter ben obert, perquè els caminants escoltessin les rimes de barri. Ja a l’estadi, a les 19.16 hores, amb les graderies encara gairebé buides i la megafonia en silenci, un grapat d’ultres va donar la benvinguda als futbolistes del Barça que van sortir a donar un cop d’ull a la gespa. «Fills de puta!». Per si no s’escoltés, un altre va agafar un megàfon: «Puta Barça!». I Ferran Torres, amb la gorra a l’inrevés, divertit ell, responia apuntant el seu mòbil cap als qui els insultaven. Somrient. Agitant el cap. Com si aquesta pressió escènica [per esmentar d’alguna manera a l’insult tribal] que estava vivint només el seu pròleg pogués ser un estímul. Això de treure una lona amb l’escut del Barça al costat del casc de Darth Vader sonant la Marxa Imperial -el PSG, clar, es va quedar amb Yoda- no va tenir importància.

El teatret del Parc dels Prínceps, massa artificial, com si pretengués crear una mística històrica que no té per molt que el règim de Qatar s’obstini a comprar somnis, no va desconcentrar al principi a un Barça que va completar un notable primer acte.

Però ningú va anar a visitar al poeta cap a l’infern. No ho va fer Pedri, a qui Xavi va treure de la llitera per apuntar amb el seu botí cap a un cel aconseguit per Raphinha. Ni amb Christensen, que malgrat no estar en les millors condicions, va sortir al camp per rematar a un PSG que només va poder preguntar-se el mateix que es pregunta ara Europa. I si el Barça ha tornat? La resposta, la setmana vinent.