El triomf de la perseverança

Qui es pensés que guanyant 4-0 al Ponferradina tots els mals del Girona havien desaparegut de cop i volta, estava equivocat. Si d'alguna cosa ha servit estar uns quants anys consecutius a la Segona Divisió A és per saber, de bona fe, que en aquesta categoria no es pot donar res per fet. Ni en positiu, ni tampoc en negatiu. Res. Venien els gironins d'enllaçar dues victòries convincents a casa i rebien el Bilbao Athletic, cuer amb només 15 punts i que tan sols havia marcat 10 gols en tota una volta. Una ganga, haurien pensat uns quants. Pablo Machín s'havia preocupat d'advertir els seus homes i de fer-ho, durant la prèvia, a l'entorn. Que vingui el cuer a Montilivi no sol ser una bona notícia. O com a mínim, guanyar-lo mai és fàcil. I així va ser. Perquè al Girona li va costar Déu i ajuda carburar. La fluïdesa d'una setmana abans no va aparèixer: joc més encallat, massa pilotes cap a ningú i nervis. Això que els del Cuco Ziganda tampoc van fer res de l'altre món. Simplement, s'ho van anar creient. De mica en mica. I el públic, optimista abans del xiulet inicial i desfermat amb el gol inicial de Lejeune, va baixar de cop a la Terra quan Aketxe va empatar, abans del descans, demostrant que en aquesta Lliga mai es pot dir blat, si no és al sac i ben lligat.

Sense Jaime Mata a l'onze, descartat per lesió, Machín va apostar per Felipe Sanchón com a acompanyant de Jairo Morillas. L'atac se'n va ressentir. Felipe té moltíssimes qualitats, però no és Mata. I amb ell al camp, juntament amb Jairo, el Girona n'havia tret prou de profit del joc que més li agrada al tècnic sorià. Tot i això, va ser el propi Felipe, el protagonista de la primera acció amb cara i ulls dels gironins. Aday, ahir força intermitent fins que va ser substituït, va inventar-se una bona centrada cap al cor de l'àrea per trobar el cap del davanter català. La rematada, força centrada, va trobar l'excel·lent resposta del porter Jon Ander, que va blocar la pilota. Però la lluita, l'envergadura i el gol que fins ara ha donat Mata, no el va aportar Felipe, qui va anar desapareixent amb el pas dels minuts.

Al Girona no se'l veia còmode, però tampoc patia en excès. El Bilbao Athletic no inquietava. Esperava la seva oportunitat. Donava la sensació que si els gironins picaven pedra amb insistència, el gol acabaria arribant. Així va ser ben aviat. Al minut 21, Granell va fer de Granell. El dels vells temps. Va botar un córner de manera excel·lent, col·locant l'esfèrica al pal llarg. Allà va trobar Lejeune. El francès va rematar de manual. De dalt cap a baix. Jon Ander no hi va poder fer res. Gol i la tarda que feia baixada (1-0).

Va ser un miratge. Perquè a partir de llavors, el Girona es va anar diluint. Tal bon punt la rauxa del gol el va animar, que va baixar els braços només uns minuts més tard quan va rebre una clatellada inesperada. El Bilbao Athletic va trobar-se amb una falta a favor a la frontal. Fins llavors no s'havia acostat amb perill a l'àrea d'Isaac Becerra. En el seu primer xut entre els tres pals, va treure petroli. Aketxe va ser l'encarregat d'executar un lliure directe de manera magistral. Va col·locar la pilota lluny de l'abast d'un Becerra que ni es va moure (1-1). El Girona es va congelar. No s'esperava aquest gol i va quedar-se, durant una estona, sense capacitat de reacció. Fins al descans, només ho va provar amb un llançament de falta de Lejeune que va fregar el pal. Però cap triangulació amb cara i ulls, cap acció de perill. I el que preocupava més a Montilivi: cap sensació de domini sobre un rival que, mica en mica, s'ho anava creient. Undabarrena, al 42, va signar una bona acció personal i va xutar fora davant els tímids xiulets de l'afició, que no les tenia totes.

A la parròquia gironina no li havien agradat massa els primers 45 minuts. Segurament, tampoc a Machín. El tècnic va decidir moure fitxa i no va esperar, com sol ser habitual. Va asseure Felipe i va donar entrada a Dejan Lekic. Més centímetres, més envergadura. Més poder en atac. El Girona va posar-hi una marxa més només arrancar el segon acte. Volia tornar-se a posar per davant al marcador i es va notar. Va tancar el seu rival a l'àrea durant uns minuts de tal manera que el 2-1 semblava que era al caure. Jairo el va tenir al 51; va fer una sotana a un jugador basc i va inventar-se un fort xut que va impactar amb el pal dret de Jon Ander.

Però tant es va llançar en tromba el Girona que el partit es va trencar. L'excessiva empenta dels de casa es va traduir en precipitació. En imprecisions. El joc no era fluïd. Hi havia nervis. Els tres punts es pagaven molt cars. No els volien perdre els gironins, que van centrar tots els seus esforços en atac, descuidant massa els espais al darrere. Això ho va aprofitar el Bilbao Athletic en més d'una ocasió. Era creuar el mig del camp l'equip basc, que el públic ja tremolava. No les va tenir totes Montilivi quan Aketxe, al 66, va fer lluir Becerra.

Machín va apostar per Javi Álamo i Borja García. Tota la carn era a la graella. Un pas més endavant, però el gol que no arribava. I llavors va entrar Borja García. El convidat inesperat. Al qui se l'esperava des de feia una volta. Va saltar al camp al 78 i gairebé no se'l va veure fins al 85, quan va decidir el partit. Ell mateix va arreplegar la pilota passada la mitja, la va conduir i va obrir cap a la banda dreta. Allà hi va trobar Javi Álamo. El canari fins ara no ha marcat, però s'ha fet un tip d'assistir. Va aixecar el cap, va inventar-se una centrada forta i seca cap enrere i allà va trobar de nou a Borja. Cap a barraca. 2-1 i Montilivi que esclatava. Amb suspens, però la victòria, i molta tranquil·litat, era un fet.