Les presons del possible

Tot llegint un llibre de la filòsofa Marina Garcés em va colpir el concepte de «les presons del possible», tot argumentant els límits del pragmatisme en la política. És cert que els límits entre el desig i la mentida, els ideals i la demagògia, són fràgils i les conseqüències per una societat que ha transitat de l’esperança a la frustració poden ser calamitosos. No és estrany que si has viscut un període de turbulències desitgis un llarg període de pragmatisme, fent de la política l’art del possible. Ara bé, aquesta via et permet tot el que és possible? O solament allò que els poderosos et deixen fer? La resposta no és fàcil.

M’explicaré. Una dita que de jove em revoltava, era la de que sempre hi havien hagut rics i pobres i que sempre més seria així. Com tantes altres coses que cal canviar, la primera resposta que reps si ho vols fer, és que no és possible i què faràs tu sol, si altres millors no ho han aconseguit? La premissa és certa, tu sol, ningú sol, normalment, pot aconseguir res d’important que transformi una realitat injusta. Però la premissa trontolla si el protagonista del canvi és col·lectiu. La història ens dona una bona quantitat d’exemples.

La vacuna dels poderosos per no patir un ensurt és desfer tota ideologia que posi el nosaltres com a substantiu, i diluir-ho en un individualisme que impedeixi fer front a la desigualtat, innata en la societat on vivim. I passen els anys, i l’abisme entre riscs i pobres es fa més gran. La distància entre grans fortunes i el comú dels mortals és abismal. Algunes d’elles són més grans que els pressupostos de molts estats. I el poder que representa erosiona la democràcia.

Desmesura i desigualtat esdevenen una realitat a la que sembla que ens estem acostumant, si bé històricament això no és nou, sí que ho és per la seva magnitud i per l’horror de les seves conseqüències, de nou la fam i la guerra no resten lluny en l’horitzó i ens agafen més desmobilitzats que mai. Vivim en un malestar resignat. Rondinem per moltes coses menors, o no tant, però desconfiem de la nostra capacitat per a superar els problemes que ens afecten. D’ací la importància de transcendir aquesta presó del possible, que deia al començar l’article. En la política que vol ser transformadora especialment.

Aprendre dels errors i donar significat al govern del mentrestant, comporta explicar també on volem anar, una societat més justa, malgrat que avui ens sembli impossible. Però allò impossible ho és si no assentes les bases per a què deixi de ser-ho. Tant es pot aplicar a la desigualtat, com a la independència d’un país. Mirar enrere, per continuar endavant. Fer les coses del dia a dia el millor possible, però també una mica d’impossible o ens ofegarem.

Subscriu-te per seguir llegint