"Hi havia una vegada una magnífica finca arran de mar, curulla de vegetació mediterrània, quin llindar marítim desbordava sobre els roquers de s'Agulla i Treumal (entre Blanes i Lloret). El seu propietari, un senyor dels d'abans, afeccionat a la botànica, va dissenyar i construir en una part del terreny, un jardí de plantes grasses (cactus i punties) que fou durant molts anys referent al món, tant per la seva ubicació com pel seu contingut. Vilatans dels pobles veïns i forasters de tot arreu en varen gaudir durant molts temps.
Al cap dels anys, el senyor dels "cactus i les punties" va morir. I els seus hereus, davant (entre altres coses) l'elevat cost que comportava mantenir finca i jardí van intentar urbanitzar-la parcialment per treure'n un rendiment econòmic. La mobilització ciutadana encapçalada per moviments ecologistes i conservacionistes va aconseguir que la finca de Pinya de Rosa fos declarada Espai Protegit d'Interès Natural. Finalment, els hereus van vendre la propietat.
Com que cap administració publica va poder o voler comprar-la, va acabar en mans d'un particular: un senyor rus que des del primer moment va saber que la propietat no era susceptible de fer-hi negocis i/o especulacions urbanístiques. El nou titular va netejar la finca, li va posar tanques i va seguir mantenint obert i cuidat (m'imagino, amb més despeses que beneficis) el jardí "tropical". Fins i tot va permetre que s'hi fessin, també, activitats com ara unes idíl·liques sessions de ioga a l'ombra d'arbres centenaris.
Pel que sembla, la seva única aspiració "immobiliària" era reconstruir, condicionar i engrandir l'antiga masia de la finca per poder gaudir-ne amb la seva família i els seus amics. Però, ai las!, la nombrosa comissió que havia de decidir sobre les condicions de la rehabilitació de la zona destinada a habitatge va trigar anys a constituir-se. I quan ho va fer, també al cap de força temps d'espera, va notificar al nou propietari unes condicions de reforma tan austeres que aquest va considerar insuficients. I es va enfadar. I va decidir que ja n'hi havia prou. I que donat que li generava més problemes que beneficis, tancava l'emblemàtic jardí. I amb el tancament, Blanes perdia un altre referent de la seva vida lúdica i cultural, com havia passat mesos enrere amb les també històriques caves Montferrant".
El conte acaba aquí, però, les notícies que arriben d'última hora obren una porta a l'esperança que tot el que han llegit fins ara no acabi essent res més que això: un conte. Un conte al qual persones concretes i fets reals poden canviar-li el final. Propiciant una negociació intel·ligent i una interpretació de la legislació generosa, perquè totes les parts hi surtin guanyant: el propietari rehabilitant un habitatge prou gran i prou confortable per a gaudir-ne amb els seus (d'espai n'hi ha de sobres). I els ciutadans dels pobles veïns i els visitants en general, podent accedir a algunes parts de la propietat (sobretot al jardí, és clar!) per gaudir de la seva bellesa.
De la mateixa manera que a cala Monjoi, en ple parc natural del cap de Creus, administració, ecologistes i en Ferran Adrià sembla que acabaran arribant a un acord per propiciar la construcció del "nou Bulli" d'una manera que acontenti raonablement totes les parts, estic convençut que a Pinya de Rosa es pot trobar també una solució. Una solució, diferent a la del conte. Una solució en què no hi acabi perdent tothom.
