«L’arquitectura oblida sovint que ha de millorar la vida de la gent»

Marc Trepat és soci director de BTA Arquitectura, un despatx especialitzat en residències per a gent gran basat en el model nòrdic, i en temes de coliving  

La gent gran necessita una arquitectura diferent?

Ha de ser una arquitectura diferent, perquè la gent gran té unes condicions diferents de la jove. L’arquitectura ha de respondre a les necessitats de la persona, amb l’objectiu de millorar les seves condicions de vida.

Es sol oblidar aquesta màxima?

Moltes vegades. Sovint, els projectes més mediàtics que guanyen premis, els guanyen per imatge, per una arquitectura artística més que des del punt de vista de les necessitats de les persones.

Ve un tsunami de gent gran que reclamarà amb molta força condicions més adients a les seves necessitats

Arquitectura a banda, la gent gran és la gran oblidada de la societat actual?

Sí, però això està canviant. Ve un tsunami de gent gran que reclamarà amb molta força condicions més adients a les seves necessitats.

Però quan realitza un projecte, no sap qui l’acabarà utilitzant. 

Ho posem en pràctica sobretot en projectes de residències de gent gran. Pensem més o menys en el 5% de la població major de 65 anys, la necessitat més urgent és la gent amb un grau de dependència elevat. Tots hem sentit parlar de les llistes d’espera per aconseguir una plaça en una residència o de les necessitats d’assistència per a persones amb grau elevat de dependència.

Això té solució?

Ens vam dedicar a viatjar pels països nòrdics, on hi ha els models més avançats d’atenció a les persones grans. Vam agafar el concepte de les seves residències, per intentar adaptar-lo a la nostra cultura... i als diners que tenim aquí.

I què ha resultat que podem adoptar aquí, del model nòrdic? 

Hem començat a implementar el que es coneix com a unitats de convivència. Vam començar fa temps, però després de la pandèmia s‘ha posat d’actualitat. Són com pisos relativament grans on poden viure entre deu i vint persones grans. Fins ara les residències són com hospitals, amb les seves habitacions i alguns espais comuns. Amb les unitats de convivència hi ha més ordre, més silenci, més tranquil·litat. Tot plegat els millora la qualitat de vida.

Fins ara les residències són com hospitals, amb les seves habitacions i alguns espais comuns. Amb les unitats de convivència hi ha més ordre, més silenci, més tranquil·litat

Això costa diners, les residències hi deuen estar poc inclinades.

Un dels punts claus que ens vam imposar, era convèncer el sector. Efectivament no ho veien clar, és un sector amb uns marges molt baixos de benefici i una càrrega de personal molt alta. Per arribar a una solució intermèdia, els vam proposar, per exemple, en lloc de construir una planta per a 32 residents, fer dos espais de convivència de setze. Cada unitat, separada, però fet de tal manera que, si veu que no funciona, podrà ajuntar-les en una única. A poc a poc, van anar veient que les unitats de convivència funcionen. Ara tothom entén que, amb una capacitat de cap a vint persones, la unitat funciona.

Tenen algun projecte en marxa a les comarques de Girona?

Li puc dir que n’estem realitzant un a la Garrotxa. Ja li he parlat de la gent gran que no és dependent però té altres problemàtiques. Els que afecten molta gent gran són tres: solitud, avorriment i sentir-se inútil. Persones que han quedat vídues, que tenen els fills vivint lluny... I al futur encara n’hi haurà més. És gent que arribarà a la vellesa sense ningú que en pugui tenir cura. A la Garrotxa una família, tres fills i una mare, es volia tornar a reunir. I van comprar una masia per fer que cadascú tingués casa seva però alhora vivint tots junts.

La gent gran que no és dependent té altres problemàtiques. Els que afecten molta gent gran són tres: solitud, avorriment i sentir-se inútil

I aquí entren vostès.

Ho convertirem en cohousing, que és un model d’habitatge amb serveis que va néixer a Dinamarca. Ja n’hi ha un exemple a Sant Feliu de Guíxols, on un grup de persones grans van comprar un hotel i ho volen dur a terme. El cas de la Garrotxa és més senzill, es tracta de transformar una masia en quatre habitatges i també habitacions per ús de turisme rural. La persona més jove que hi viu té 61 anys i la més gran, la mare, en té 94. L’objectiu, com li deia, ha de ser sempre millorar la qualitat de vida de les persones.

No estarà procurant per a quan arribi vostè a la vellesa?

Ha, ha, home, ja en tinc 61. Però no és aquesta la qüestió. Poc després de la carrera vaig treballar en Serveis Socials, inspeccionant residències. Això vol dir que em vaig aprendre la normativa, però a més, vulguis o no, adquireixes certa sensibilitat. Més endavant ja ens hi vam especialitzar: viatjant, visitant residències, investigant... 

Subscriu-te per seguir llegint