Espectres amb passat

Plató, a la seva República, ja va establir els fonaments conceptuals que, al llarg dels segles, hem anat utilitzant per mantenir sota sospita no només l’art sinó totes les imatges produïdes pels humans. Per a l’escolarca grec, la mirada era totalment incapaç d’accedir a la veritat de les coses, al seu ésser ideal; de manera anàloga, la informació que ens proporcionen la resta de sentits amb prou feines arribaria a entrellucar la superfície del món, la seva formidable col·lecció de disfresses epidèrmiques. D’aleshores ençà, els diferents brots d’iconoclàstia (al Bizanci del segle VIII, o a l’Islam, però només a partir del segle XIV) tindrien en comú aquest mateix rerefons: les imatges menteixen i, encara pitjor, ens allunyen de la veritat (òbviament, la clau de volta passaria per entendre la noció de «veritat» o de «realitat» defensada pels lobbies ideològics de cada període concret).

Sigui com sigui, la cosa canviaria radicalment al segle XIX amb l’arribada de la modernitat i la proliferació dels estudis òptics. Qui tingui ganes d’aprofundir en el tema disposa d’un llibre meravellós de Jonathan Crary titulat, precisament, Techniques of the Observer (hi ha una molt bona traducció castellana del CENDEAC): el crític d’art analitza minuciosament el paper jugat pels diferents aparells òptics en la redefinició de la mirada, una mirada que recupera la seva dimensió fisiològica (es replega cap a l’interior del cos) i, al mateix temps, esdevé un fidel reflex del poder social i les seves teranyines. La fotografia, en primer lloc, però també el pre-cinema o ginys molt més antics com l’estereoscopi desfilen per l’assaig de Crary que, com no podria ser de cap altra manera, arriba fins a la irrupció del paradigma digital.

Expliquem tot això perquè qui més qui menys creu que «sap» mirar ignorant, o menystenint, el llast ideològic i genealògic que arrossega aquest gest aparentment tan senzill. En aquest sentit, i malgrat la seva aparença lúdica, la proposta de Miquel Planchart no només no és banal sinó que ens convida a fer-nos algunes preguntes prou inquietants com, per exemple, quin és l’origen de la virtualitat (on arrela) o, encara més, si la intel·ligència artificial pot aportar quelcom «realment nou» al coneixement tradicional (que també és relacional). Pels fetitxistes tecnològics, Planchart, amb els seus treballs, tampoc els aporta cap bona notícia: la vigència de l’invent decimonònic de Wheatstone, l’estereoscopi, només pot explica-se, tornant a Plató, a través de la inveterada passió que els humans sentim pels fantasmes. Passin i vegin o, com a mínim, mirin.

Subscriu-te per seguir llegint