Les joguines abandonen les jogueteries

Segurament tothom té una joguina amb la qual jugava durant hores i que li ha marcat tota la infància: un titella, un camió, un animal, una baldufa, una cuineta, un click de Playmobil o una nina. I a la vegada, també aquella jogueteria on entrava o on es quedava aturat a l’aparador.

Aquest fet tan comú en la societat actual, potser es convertirà en un fet anecdòtic d’aquí a uns anys. El motiu és que cada vegada hi ha menys jogueteries, una tendència generalitzada i que és ben visible en diferents poblacions com Figueres. El darrer exemple és el tancament de Can Monfort al carrer de la Jonquera. Ester Marcos, regidora de comerç de l'Ajuntament de Figueres, explica que és «un model de negoci que està patint» i afegeix que «primer de tot és un problema del tipus de producte, perquè abans l’única opció d’entreteniment que teníem eren les joguines. Ara la tecnologia s’emporta bona part del mercat». Quelcom que coincideix amb el que diu Pilar Juanola, propietària de Can Monfort: «Els videojocs han canviat la joguina. S’han deixat els trencaclosques, els Scalextrics, els cotxes teledirigits... i ja salten als videojocs». Juanola creu que «s’ha perdut que els infants juguin i que tinguin temps per jugar. Fer-ho amb una tauleta no és joc creatiu».

Tanca Can Monfort de Figueres, allà on ho trobaves tot

Fa uns quinze anys, la capital comptava amb prop d’una desena de jogueteries: Can Ramiro - Don Dino, Can Jac - Casa Malé, Can Monfort, Imaginarium, Eureka Kids, el Dau, els magatzems J. Franch, la Mussaranya i el King Jouet. Actualment, només en queda una d’aquestes, però en una nova botiga: Can Ramiro - Toysmaniatic, tot i que «la botiga de sempre, a Don Dino, l’obrim només per la temporada de Nadal entre novembre i el dia de Reis. Vam obrir la segona botiga perquè volíem diversificar i tenir més sortida, però dues botigues amb aquesta proximitat i l’elevat preu del lloguer a Figueres no compensa», explica Narcís Ramiro, propietari d’aquesta botiga. Això deixa la ciutat amb quatre jogueteries, dues de les quals cadenes.

Un altre dels factors que ha influït en aquesta caiguda de les jogueteries és el canvi en la manera de jugar. Juanola afirma que «el sistema de jugar ha anat minvant anys en nens i en nenes» i es planteja si «potser el joguet no ha sabut evolucionar de la manera que ho ha fet la mainada». Una afirmació que Josep Maria Joan, director del Museu del Joguet de Catalunya, no comparteix i diu que «les joguines han de marcar el moment històric que s’està vivint. Si agafem d’exemple un camió de joguina, sempre ha tingut la mateixa base i ha anat canviant el mecanisme: primer estirat amb un cordill, després se li donava corda fins a arribar a alguns que ara tenen plaques solars».

De totes maneres, sí que comparteixen la idea que les joguines d’anunci han fet mal. Pilar Juanola diu que «moltes vegades s’adquireixen joguines que no són adequades per l’edat, però que l’han vist al catàleg o a la televisió i el nen la vol». Per la seva banda, Víctor Monfort, també propietari de Can Monfort, explica que «sempre hem fet l’assessorament de què seria més adient i et sents realitzat quan et diuen que ha anat bé».

Tampoc es poden oblidar dos motius que estan tocant a tots els sectors comercials: la venda per internet i les grans superfícies. Narcís Ramiro i Pilar Juanola coincideixen en el fet que «el client ja no espera que encarreguis aquella joguina, si el dia que ve a la botiga no la tens, ja la demana per internet». A més, l’arribada de grans cadenes i que altres establiments no del sector venguin joguets no hi ha ajudat i «pots trobar-te joguines durant tot l’any en algunes botigues que no són jogueteries o que quan arriba la temporada de Nadal qualsevol supermercat en té», explica Marcos.

Sense relleu generacional

La falta de relleu després de la jubilació dels propietaris és un problema generalitzat en el comerç històric de qualsevol població, «perdent la personalitat de la ciutat», com diu el director del Museu del Joguet, ja que les botigues que hi ha ara «són les mateixes que hi ha a Girona, Banyoles o Barcelona». La regidora de Comerç explica que «com a Ajuntament poca cosa podem fer, però la Generalitat té el programa Reempresa». El seu objectiu és posar en contacte persones interessades en un tipus de negoci amb aquells establiments que «tinguin una data de caducitat» i se’n vulgui donar continuïtat».

Una excepció en el relleu és Can Ramiro. Narcís Ramiro diu que «ja faig jubilació activa i, si no fos pel meu fill, ja hauríem tancat». A més, també diu que «que els marges comercials han caigut un 50% els últims anys en el món de la joguina i que segurament hi hauria més relleu, si el marge fos més gran».

Jogueteries antigues de Figueres

Figueres ha tingut diverses jogueteries al llarg de la història. Als anys 20, hi havia Juguetes Senmarti a la plaça de l’Ajuntament, on ara hi ha la cafeteria Xiroi.

A prop d’allà, al carrer Girona, hi va haver durant molts anys Torre Milans. I també en la mateixa zona, a la part alta del carrer Peralada, hi hagué Can Llaunetes d’en Pere Teixidor, que Josep Maria Joan recorda amb enyorança: «Era on jo anava de petit i anys més tard vaig poder-hi comprar dues joguines de quan era un nen: un ànec petit i un joguet que el fas girar». A més, en aquest mateix establiment va ser on el Museu va adquirir el rei que durant les festes de Nadal serveix de bústia dels Reis d’Orient.

Un cop situats al carrer Caamaño, se n’hi trobaven dues: Can Mallol, a mig carrer, i Can Parés, a la cantonada amb el carrer Nou. Joan explica que «quan venien els Reis, els propietaris muntaven una maqueta de trens a l’aparador i tots els nens esperàvem cada Nadal per veure què farien a Can Parés». Anys més tard, aquest mateix negoci es va traslladar a un local proper situat a la cantonada entre el carrer Forn Nou i el carrer Nou.

Una altra jogueteria era la que hi havia al carrer Vilafant, anomenada Ca la Ramona, que «hi havia moltíssimes joguines», recorda Joan.

Joguines figuerenques

A la capital de l’Alt Empordà, també s’hi feien joguets. Al carrer Lasauca hi havia la botiga El Dau, que «demostrà que tornar a jugar amb fusta era possible» i «hi tenia joguines fetes pel seu propietari, Eduard Bartolí, a qui també podies demanar que te’n fes alguna d’especial», exposa el director del Museu del Joguet.