Entrevista | Quim Sánchez Supervivent dels atemptats de París de l’any 2015 a la Sala Bataclan.

«Allò que no ens mata, ens fa més forts. Des d’aleshores no he deixat que passi el temps en va»

El begurenc va viure en primera persona la màxima expressió de l’horror i s’ha bolcat en la música per trobar pau i una manera d’expressar allò que va viure. Ha creat un grup musical i divendres passat va presentar el seu nou senzill: «Devils come Together»

Quim Sánchez, supervivent dels atemptats a la sala Bataclan.

Quim Sánchez, supervivent dels atemptats a la sala Bataclan. / MARC MARTI FONT

Clara Julià

Clara Julià

Quim Sánchez (Begur, 1984) viatjava regularment a París a visitar un amic seu que resideix allà. Ambdós fans del heavy metal, no podien deixar passar l’ocasió d’anar a un concert de la banda nord-americana Eagles of Death Metal a la Sala Bataclan. Aquell 13 de novembre de 2015, però, va marcar un punt d’inflexió a les seves vides. Un grup de terroristes de l’Estat Islàmic va entrar a la sala de concerts sembrant el terror i assassinant a 90 persones. Ell en va poder sortir pel seu propi peu.

Què hi feia a París el 13 de novembre del 2015? 

Vaig estar una setmana de vacances perquè vaig anar a visitar un amic, l’Àlex Jofre, que viu a París. Cada tant anava a fer-li una visita. Normalment hi anava al novembre i aprofitàvem per anar a veure concerts. Ja havíem coincidit en anar a veure els Eagles of Death Metal i el Deftones que havien de tocar l’endemà.

Què recorda d’aquell divendres?

Recordo que vam arribar tard perquè m’havia deixat l’entrada i vaig haver de recular. El fet d’arribar tard ens va condicionar, perquè si haguéssim arribat d’hora, hauríem estat més endavant. El meu company m’estava esperant molt a prop de la sortida.  

Recorda el moment en què va començar l’atac terrorista?

Estava sonant la cançó de «Kill the devils» i van començar a sentir-se uns trets, com si fossin petards. I clar, tothom es va girar. Venien de la zona de la barra. A cinc metres d’on estàvem nosaltres. Cada vegada eren més trets i vaig veure que molta gent es començava a tirar a terra i jo també m’hi vaig tirar. Ens amagàvem uns a sota els altres a terra.

I la música encara sonava?

La música va parar. Es van encendre els llums de la sala. I tots intentàvem doncs posar-nos en un lloc segur. Vam començar a entendre que algú s’havia tornat boig i es va crear el caos. Vaig decidir amagar-me darrere una cortina que cobria les parets dels laterals pensant que no em veurien i vaig perdre al meu amic de vista.

Què li passava pel cap en aquell moment?

No pensava. Només pensava que volia que s’acabés. En un moment vaig córrer la cortina i vaig veure un tio amb una metralleta que estava fotent trets. Després el que va passar és que en un moment van parar els trets i algú deia alguna cosa com «Ale, alés», i vaig veure que alguns que estaven a prop de la sortida començaven a sortir. Aleshores vaig sortir corrent direcció a la sortida. La veritat és que no sé quanta estona va durar tot plegat. Potser van ser 10 o 15 minuts, però a mi se’m va fer etern. 

Va arribar a pensar en algun moment que no sortiria viu?

Pensava que podia ser que em morís i m’imaginava quina seria la sensació de rebre un tret i on els rebria. Si m’havia de morir, no volia patir. Hi ha gent que va morir dessagnada i patint, i això em sembla el pitjor. Jo només pensava que si he de morir, prefereixo que sigui ràpid. 

Un cop va ser fora, què va fer?

Quan vam sortir la policia encara no havia arribat. Amb els que estàvem sortint, un d’ells tenia una ferida al peu i el vam ajudar a sortir caminant. Al cap d’uns minuts va començar a arribar tothom: bombers, ambulància i patrulles. Vam anar a refugiar-nos en un bar i vaig estar trucant a tothom per explicar què havia passat. 

I què va passar amb el seu amic? 

Vaig estar trucant a la meva xicota i la xicota de l’Àlex, perquè d’ell no en teníem notícies. Ell havia tirat recte pel passadís lateral fins a topar-se amb l’escenari, en un espai on deixaven els instruments musicals. Es va refugiar dins d’una caixa de rodes que transporten amplificadors. I es va quedar allà dins, com tres hores, fins que la policia el va evacuar.

Com es van retrobar?

Quan ell va aconseguir sortir perquè la policia el va rescatar, es va posar al Facebook i va posar un missatge i aleshores vam saber on era i que estava bé. A la plaça de la República van fer un assentament policial on anaven prenent declaració a la gent, i ens vam trobar allà. 

Ha tornat a París des d’aleshores?

Sí. Cada any, el 13 de novembre, es fa un homenatge i l’Ajuntament de París ens convida. El primer any d’anar-hi em va servir molt per tancar el cercle, vaig conèixer més gent que havia estat allà. Em va anar bé trobar-me amb altres persones i parlar algunes coses que m’estava menjant per dintre. Per dins em va afectar, avui en dia encara no he anat a cap festival de música. Vaig estar dos anys sense poder entrar al metro. Em feia por. En situacions de ciutats grans i llocs tancats, em costava molt. 

Què en treu de tota aquesta experiència?

Allò que no ens mata, ens fa més forts. Des d’aleshores, no he deixat que passi el temps en va. He sabut agafar una mica d’embranzida i vaig focalitzar més els meus objectius. Quan un està segur d’algo, pots canviar moltes coses. M’ha ajudat molt la música i fins i tot he estrenat un senzill: «Devils come together».