A bord de l’«Estrella del Sud», buscant la gamba de Palamós

El patró major de la confraria de Palamós, Miquel Mir, ha explicat molt bé com es treballa a Palamós, i està clar que estan fent esforços més enllà del que la llei obliga. Els pescadors fan tota aquesta feina -que fàcilment pot passar desapercebuda per la resta de la societat- amb ganes, perquè és necessari i perquè volen que aquest ofici es mantingui de la mateixa manera que s’ha de mantenir el nostre ecosistema, i que no tot s’hi val. El principi és simple: si es cuida allò que ens sustenta, el cercle no es tanca.

Se’ns va oferir la possibilitat d’embarcar-nos i viure una jornada de pesca en primera persona. Pugem a bord de l’Estrella del Sud, una barca d’arrossegament de vint-i-dos metres d’eslora, comandada per Xavi Miró, un pescador de cinquanta-dos anys i amb vint-i-vuit anys d’experiència, que ens mostra la seva feina així com la recepta per pescar gamba de manera més sostenible.

Xavi Miró

Són les sis del matí, és fosc i al port ja hi ha molt de moviment, quan arriba Miró, la tripulació es posa en marxa. El dia anterior va haver-hi un problema amb les arts (xarxes de pesca) i les captures van ser molt justes. Abans de sortir han de desplegar tota la xarxa al moll i trobar quin és el problema. Venen els armadors del port, que són els especialistes en preparar aquestes xarxes. L’ambient és familiar, es fa notar el fet que la majoria d’ells fa molts anys que es coneixen entre ells.

L’ambient a bord és familiar; es nota el fet que la majoria d’ells fa molts anys que es coneixen

Avui l’Estrella del Sud serà un dels últims vaixells a sortir, però hi ha temps per a tot, i es veu que la tripulació confia en la seva llarga experiència. Després d’aproximadament una hora i mitja, el vaixell està llest per abandonar el port. Xavier Miró ens convida al castell de l’embarcació, que és la zona des d’on ell pilota la màquina i ens comenta que cap a les nou o dos quarts de deu les xarxes ja estaran desplegades sota l’aigua i començaran a fer les captures.

Antoni Albalat

Hi ha quatre tripulants a bord. El patró ja el coneixem. Antoni Albalat té cinquanta-cinc anys i ve de família de pescadors, tots ells de Palamós. En els seus inicis com a pescador va passar per totes les modalitats de pesca i si n’hi ha alguna que li agradi més que la resta és la del palangre, ja que és el tipus de pesca més artesà. Ara fa vint anys es dedica a l’arrossegament, d’ençà que va començar a treballar a l’Estrella del Sud. Ell és, a més de mariner, cuiner, i no cal dir qui s’encarrega de fer al dinar per la tripulació en una minúscula cuina que trobem a l’interior del vaixell. Compagina l’ofici de pescador amb un negoci propi. Viu a Vidreres, que és on té també la Taverna Reptes, un restaurant amb servei de càtering. «Una de les coses bones de ser pescador és la jubilació, jo d’aquí a dos anys, als 57, si vull ja em puc jubilar», afirma.

Miquel Maspons

Miquel Maspons també du a la sang aquest ofici. «Tota la família Maspons ens hem dedicat a la pesca. Jo als 14 ja pescava amb el meu avi i als 16 vaig començar en l’arrossegament». Maspons va abandonar l’ofici de pescador quan tenia trenta-tres anys. Assegura que per ell era incompatible amb la vida familiar, i després de treballar molts anys en restaurants, quan en tenia 48 i es va trobar sense feina, van oferir-li embarcar-se de nou, i d’un dia a l’altre, feia de mariner altra vegada. Ara Miquel Maspons té cinquanta-sis anys. La diferència amb el seu company d’embarcació és que, com ha estat tants anys dedicant-se a un altre negoci, no es pot jubilar als 57, no li fa gaire gràcia, però assegura que «és el que hi ha».

Josep Maria Gisbert

Josep Maria Gisbert, el motorista, com diuen els de l’ofici. Per a la resta de mortals, el mecànic del vaixell. Mecànic i mariner. Sembla que tots a més de ser mariners i pescadors, tenen un rol específic dins de l’embarcació.

Gisbert, de la mateixa manera que el seu pare i els seus tres germans, va seguir en aquest ofici i negoci familiar. Tres generacions de pescadors que són coneguts com «Els Carabasses». Des dels setze anys no ha fet altra feina que la de mariner i mecànic. Tots dos oficis són com la part d’una herència que el seu pare li va ensenyar. Avui dia tots tres germans ja són jubilats, i ell amb quaranta-set anys i trenta-un d’experiència en aquesta modalitat de pesca, és l’únic que segueix en actiu.

«El mar m’ha donat moltes coses, salut, experiències, companys... També m’ha donat soledat, a la vegada que m’ha robat molt de temps, com quan arribes a casa i els teus nens ja estan dormint. El mar és molt bonic, quan és bonic, però també és molt malparit quan és malparit», assegura Gisbert.

El tresor submarí

El calador triat pel dia d’avui és just a uns quilòmetres del far de Sant Sebastià, mar endins, on es troba el Canó de la Fonera, una vall submarina d’uns cinquanta quilòmetres de llarg i que arriba uns 2.000 metres de profunditat. Aquest és el tresor submarí del Baix Empordà. Xavi Miró ens mostra en una de les diferents pantalles que té al lloc de comandament, com és geogràficament aquest canó. Són imatges virtuals que s’han anat generant a partir de sondes i noves tecnologies, de les que Miró n’és un autèntic especialista. Tot movent el ratolí, es pot calcular exactament la profunditat de cada racó d’aquesta vall submarina, tresor natural on les gambes viuen. És aquí d’on se n’obté aquest producte amb la nomenclatura «Gamba de Palamós», tan exclusiu.

«El port de Palamós és on descarreguem més gamba de tot el litoral. El vessant nord d’aquest calador fa més de noranta anys que es treballa i jo sempre ho explico; si la gamba no fos prou prolífica, aquí ja no hi hauria gamba, per tant, si fa noranta anys estem pescant gamba aquí a Palamós, vol dir que alguna cosa fem bé, però hem de continuar implementant noves mesures».

El capità es manté constantment llegint dades a la multitud de pantalles que té en el seu lloc de treball, al mateix temps que va donant indicacions a Miquel Maspons, encarregat d’anivellar la profunditat de cada una de les portes pelàgiques de l’embarcació. Tots els vaixells estan connectats entre ells, saben exactament la velocitat, rumb i distància a la qual es troben. Aquestes dades, a més a més, són compartides públicament. Tothom des d’un dispositiu mòbil pot localitzar, sempre que estigui navegant, l’Estrella del Sud en tot moment.

«La tecnologia és important, però l’experiència i la intuïció sempre juga un paper important en la nostra feina», afegeix Miró.