Llac Txad: el desastre silenciat

El canvi climàtic està colpejant amb extraordinària cruesa el continent africà, i el pitjor és que ningú sembla estar-se’n assabentant. El llac Txad, del qual depèn la supervivència de ni més ni menys que 40 milions de persones, s’està assecant de manera accelerada i ja només té el 10% de la superfície que tenia fa sis dècades. La situació és dramàtica, una autèntica emergència humanitària a la qual semblaque s’està donant l’esquena. Oxfam Intermón ha recordat la gravetat d’aquesta situació i demana als governs que actuïn per evitar una mortalitat massiva a aquesta regió.

El 90% de la superfície del llac ja s’ha esfumat, passant de tenir 25.000 km2 (l’àrea de tota Galícia) a tan sols 2.000 km2, equivalent a l’illa de Tenerife. I la seva dessecació continua a passos de gegant. Si tot segueix així, en pocs anys podria desaparèixer definitivament.

Es tracta d’un mar intern, vorejat pel Níger, Nigèria, el Camerun i el Txad, que fa 60 anys era el sisè més gran del món i el més important d’aigua dolça d’Àfrica. Ara, segons explica Mireia Aliart, d’Oxfam Intermón, ha esdevingut «un collage immens de basses i extensions de terra seca».

Segons les Nacions Unides, la meitat de la disminució del llac Txad és conseqüència del canvi climàtic, mentre que la resta es deu a l’ús ineficaç i intensiu de l’aigua per a regadiu i consum. La manca d’una gestió integrada dels recursos hídrics a la regió, així com la construcció de preses per a projectes hidràulics als rius que l’alimenten ha tingut també un efecte devastador. La instal·lació successiva de dics per part d’empreses energètiques fa que l’aigua no arribi al llac.

Però, a més, l’evaporació és cada cop més ràpida, cosa que converteix les seves aigües i les terres del seu entorn en zones menys capaces d’abastir els seus habitants. Cada vegada hi ha menys peixos, cada dia es poden fer servir menys els petits embassaments per a reg i cada vegada hi ha més zones on la sorra avança cobrint la terra cultivable. La pobresa i la fam avancen al mateix ritme.

Oxfam Intermón destaca que, sense recursos o ajudes, aquestes poblacions (que són les que tenen menys culpa de l’escalfament global causat pels països desenvolupats) estan abocades al desplaçament o la mort.

«La recurrència de les crisis climàtiques s’està convertint en el cop de gràcia per a les persones que ja han estat copejades pels continus conflictes i per l’augment de la desigualtat. L’onada de desastres climàtics supera amb escreix la capacitat de les persones pobres per fer-los front, cosa que les enfonsa encara més en una situació de gana extrema», assenyala Gabriela Bucher, directora executiva d’Oxfam Internacional.

I és que els mitjans de vida són especialment sensibles a l’escalfament global quan depenen de les condicions climàtiques. La regió del Sahel, on hi ha el Txad, ha reduït un 25% la producció de cereals a causa de les inundacions massives i les sequeres.

El bestiar va morint per falta d’aigua i pastures, i es crea una espiral d’escassetat que no fa sinó accelerar-se any rere any.

En els quatre països fronterers del llac, la inseguretat alimentària ja afecta entre 4,5 i 5,5 milions de persones durant l’estació seca i almenys 300.000 nens i nenes pateixen malnutrició greu. Les ONG calculen que calen uns 2.600 milions d’euros per cobrir les accions d’ajuda humanitària, però fins ara només se n’ha destinat el 20%.

«El canvi climàtic ja no és una bomba de rellotgeria, sinó que està explotant davant dels nostres ulls», afirma Bucher.

A tot això cal sumar-hi els conflictes que afecten tota la conca del llac Txad, que han provocat enormes desplaçaments de població. La guerrilla de Boko Haram, coneguda per les seves sistemàtiques violacions i segrestos de nenes, té el centre d’operacions en aquesta zona. El 60% de la població de la conca ha hagut d’abandonar casa seva a causa de la violència. Des del 2018, ja són més de 2,3 milions les persones que han fugit.

També hi ha experts que consideren que la manca d’aigua al llac respon a una situació cíclica que ja s’ha vist altres vegades. El professor de la Universitat de París Géraud Magrin, autor de diversos estudis sobre el llac Txad, i Jacques Demoalle, també expert en la matèria, afirmen que «abans del canvi climàtic el llac ja havia estat objecte de fortes variacions», i va arribar a desaparèixer durant uns anys al segle XV, a més de quedar molt minvat a principis del XX. Durant el segle passat va tenir èpoques d’una mida molt gran i d’altres d’una àrea molt petita. Des del 1990 es trobaria en una situació «intermèdia», afirmen.

En canvi, l’agència meteorològica de les Nacions Unides és més pessimista i afirma que la conca del llac Txad «és particularment vulnerable als esdeveniments extrems relacionats amb el canvi climàtic, com ara inundacions i sequeres». I alerta que «els esdeveniments extrems probablement es tornaran més abundants i causaran sequeres i inundacions més freqüents amb impactes en la seguretat alimentària i la seguretat general a la regió».

Els habitants de la zona ho tenen clar: «Cada vegada plou menys. El llac Txad s’ha encongit i els rierols i camps de conreus se’ls estan empassant les dunes de sorra. Tenim moltes dificultats per regar les plantes, les nostres collites són molt dolentes per falta d’aigua i només tenim el que cultivem per menjar», afirma Djaboura, mare de família nombrosa entrevistada per Oxfam.