Missió: rescatar els rius espanyols

Per la seva escassetat, l’aigua dolça és un dels béns més preats de la Terra. A més de donar de beure milions de persones a tot el món, és font de biodiversitat i riquesa econòmica. El problema és que els rius són els grans oblidats de les administracions. I, per això, la seva salut se’n ressent. Les barreres artificials que els obstrueixen, les espècies invasores que proliferen i desplacen les autòctones i la sequera que deixa al descobert els seus fons són algunes de les principals afeccions.

Segons dades del 2011, el 54% de les masses d’aigua d’Espanya estan en bon estat. Això vol dir que la resta no compleix els objectius de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA). A les conques del Cantàbric la situació és millor, però en altres, com la del Segura, el percentatge no arriba ni a la meitat», explica Josefa Velasco, catedràtica d’Ecologia de la Universitat de Múrcia. Aclareix també en quins paràmetres es basen les anàlisis que determinen la seva condició: «La qualitat fisicoquímica de l’aigua, les comunitats d’organismes que hi viuen i si estan modificades les seves condicions hidromorfològiques».

César Rodríguez, secretari general de l’associació AEMS Rius amb Vida (una entitat amb la categoria d’Utilitat Pública dedicada a la conservació, protecció i restauració dels ecosistemes fluvials d’Espanya), apunta les circumstàncies que n’han precipitat el deteriorament. «La pressió sobre els recursos hídrics i els impactes sobre els rius no han fet sinó augmentar. Primer per acumulació i després perquè, si bé el consum ha disminuït en usos com el proveïment urbà, la demanda ha continuat augmentant. Especialment en els usos agropecuaris, que actualment acaparen el 80% del total», indica.

A més d’aquests, Rodríguez enumera una altra sèrie de mals que minen l’estat dels rius espanyols. Al llistat hi inclou l’augment descontrolat de l’extracció d’aigües subterrànies, la retenció de sediments als embassaments, la pèrdua de deltes, estuaris i platges, la contaminació silenciosa per difusos agropecuaris, la pol·lució química associada a abocaments urbans i industrials o la que és conseqüència dels metalls pesants que cauen des de l’atmosfera. Per no parlar de l’estrès hídric. «Malgrat els avenços en la modernització del sector, que han produït un estalvi important, avui també s’estan regant parcel·les de cultius que abans eren de secà, com ara l’oliverar i la vinya», lamenta César Rodríguez.

Sens dubte, hi ha molta feina per fer, i la situació requereix acció immediata. Les institucions europees van finançar amb 6,2 milions d’euros el Projecte Amber (per les sigles en anglès, Adaptative Management of Barriers in European Rivers), que promou «la gestió adaptativa de les preses i altres barreres artificials per millorar la continuïtat i l’estat ecològic dels rius europeus, compatibilitzant la reducció de l’impacte ambiental i els beneficis econòmics de l’explotació de l’aigua», tal com diu el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic a la seva pàgina web. I és que les principals vies fluvials del continent estan desconnectades dels mars, cosa que comporta un impacte evident en els ecosistemes vinculats.

Segons un estudi conjunt de les universitats de Swansea (Regne Unit) i Oviedo publicat a Nature, entren en la categoria d’«obstacles» preses, dics, embassaments, canals, sínies, clavegueres o plantes hidroelèctriques que frenen el transport de sediments o impedeixen el moviment natural dels organismes aquàtics. «La legislació obliga a retirar les infraestructures quan deixen de fer-se servir durant tres anys consecutius. És aleshores quan la concessió s’extingeix d’ofici. Si no tenen manteniment, generen taps i per això podrien col·lapsar i ocasionar grans danys aigües avall», recalca Rodríguez.

170.000 barreres a Espanya

«El nombre de barreres amb efectes de fragmentació de l’hàbitat fluvial als rius espanyols pot superar les 170.000. Hi ha gran marge per a la gestió adaptativa de les infraestructures i aprofitaments hidràulics», afirma Rodríguez. La densitat és de 0,91 obstacles per quilòmetre, un panorama gens fàcil de traçar. El secretari general d’AEMS recalca també la dificultat de realitzar un control que només és possible recorrent tota la seva extensió des del naixement fins a la desembocadura. I Josefa Velasco dibuixa els objectius amb xifres: «Dins de l’estratègia nacional està previst en un horitzó del 2030 aconseguir 3.000 quilòmetres de rius lliures d’esculls. A nivell europeu, el pla és assolir-ne 25.000. Potser és una meta massa pretensiosa».

Els científics no són aliens a la polèmica que es crea entre l’opinió pública quan es parla de demolir preses, en un context de sequera. Així mateix, són conscients que s’estan acceptant els missatges propagats des de certs sectors que afirmen que l’aigua dels rius que desemboca al mar és sinònim de desaprofitar un recurs vital. Però també saben que aquests rumors es combaten difonent informació veraç. «Les obsoletes no tenen cap funció», explica César Rodríguez, que recorda que aquesta última dècada el volum d’embassament disponible a Espanya ha augmentat. I posa com a exemple els Estats Units: «Ha eliminat moltíssimes preses, perquè ja no eren rendibles. En algun cas es va fer perquè l’impacte que ocasionaven no compensava els beneficis».

Espècies invasores

Un altre gran maldecap per als científics és el creixement descontrolat de poblacions exòtiques (tant de flora com de fauna) que estan desplaçant a les locals. «De les 61 espècies autòctones de peixos continentals espanyols, 10 estan en perill crític, 11 en perill i 30 són vulnerables. Podem dir que el 80% de les nostres espècies d’ictiofauna nativa estan amenaçades». César Rodríguez, a més, lamenta que el volum de peixos migratoris ha caigut un 76%, segons estimacions de WWF.

Segons un estudi del projecte LIFE Invasaqua, als ecosistemes aquàtics interiors d’Espanya i Portugal ja hi habiten 326 espècies que no són pròpies d’aquestes latituds, comptant-hi animals, plantes, algues i fongs. Alguns dels que s’han reproduït amb més intensitat són el cranc vermell americà, el cranc blau, el musclo zebra, la cloïssa asiàtica, la carpa comuna o la gambúsia. També el jacint d’aigua, el cuc australià o l’azol·la. L’objectiu d’aquesta iniciativa, finançada pel programa LIFE, és augmentar la informació, la formació i la conscienciació sobre la problemàtica que generen les espècies exòtiques invasores en ecosistemes aquàtics ibèrics.

En aquest punt, Josefa Velasco aprofita per posar de manifest un altre mal que aguaita els rius espanyols: els salins s’estan endolcint, i viceversa. «Això implica canvis importants en el seu funcionament i en les comunitats d’organismes que allotgen», indica, i culpa activitats humanes com l’agricultura, la ramaderia, la indústria o la mineria.