L'única rebel de Catalunya

No duia ni cinc minuts amb TV3 al televisor, ahir al matí, que ja havia sonat quatre vegades Els Segadors. En aquest país no és possible posar una corona de flors a l´estàtua d´un mort sense que surti de darrere l´escultura una banda municipal entonant l´himne. I encara més impossible que no ho transmeti TV3 en rigurós i espectacular directe.

El millor de figures com Casanova, Macià, Companys, Barrera, etc. -em disculparan que no sàpiga de qui coi era l´estàtua-, és que tenen ja la virtud de no poder equivocar-se. Com diu el meu amic l´inspector Méndez, en política hi ha poques coses que puguin igualar la màgia i el prestigi dels morts. El mateix es pot dir dels cadàvers polítics, com Artur Mas i Pujol, o dels que ja comencen a fer pudor de mort, com Puigdemont. Com podria equivocar-se algú que no diu res tret de frases intranscendents?

Naturalment, no vaig a anar a Barcelona. El gironí autèntic només viatja a la capital per anar al metge, al Corte Inglés o a veure el Barça. També n´hi ha que hi van de putes, però això és només vici, des que a Girona n´hi ha de tant o més preparades. Vaig preferir la piscina. Entre una nova darrera Diada autonomista i el darrer dia de piscina oberta, no hi havia color. Estirat a la gespa, amb el sol a la cara i un llibre a la mà, la Diada nacional, de la nació que fos, de totes les nacions inventades pels humans, em quedava tan lluny com Paz Vega del meu llit. No és només que no s´albirés ni una trista senyera en cap edifici veí, no diguem una estelada, és que al meu voltant s´escoltava només parlar en castellà. Més que parlar, cridar, ja que a tocar se´m va posar un grup de nenes preadolescents.

-La Bea s´ha metío en bragas, la rebelde!

L´anunci em va tornar a la realitat catalana. Fins i tot noietes que alguns qualificarien sense dubtar de no integrades, tenen un sentit de la rebel·lia més precís que els nostres polítics. Que la Bea es llanci a l´aigua en bragues pot indicar pocs recursos econòmics o poca memòria, però el cas és que no tenia banyador a mà i va optar, ella sí, per desobeir. Sense excusar-se en legalitats internacionals fictíces ni demanant el suport de les companyes. Es va calçar les bragues i es va tirar a l´aigua. Ni va organitzar una manifestació ni va saltar cantant Els Segadors, aquest un detall que li vaig agrair.

Més o menys al mateix instant que la Bea feia el que li donava la santa gana, en bonic contrast, en Jordi Sánchez, de l´ANC, es prestava a ajornar un parell d´anys el referèndum si Rajoy es comprometia a acceptar-lo. No cal assenyalar que si el president d´aquest poder incomprensiblement fàctic en què s´ha convertit l´ANC manifesta això, ho ha consultat abans amb membres del Govern.

Saben que s´acosten dies durs. Amb inhabilitacions i multes. Ho sap l´Ara, que ja s´ha arronsat, i ho saben els polítics, que ho faran. És molt fàcil posar-se la Rosa Parks a la boca a la menor ocasió, però la Rosa Parks se la va jugar sola, sense escudar-se en legalitats fictícies i sense demanar res als alcaldes i sense posar funcionaris en perill i sense enganyar la gent de bona fe i sense fer el ridícul a cada instant. Com la Bea.