Una líder sense límits que incomoda fins i tot els seus

Laura Borràs (Barcelona, 1970) és, sobretot, una dona apassionada, incansable i amb una necessitat íntima de ser el centre d’atenció, no exempta de candidesa. És una dona que no accepta els límits, cosa que pot unir les opinions favorables i crítiques dins i fora del seu espai polític, Junts per Catalunya. Una actitud, la de no tenir límits, que es pot llegir com un valor propi del lideratge sense traves i d’un independentisme sense barreres, però també com la limitació d’una persona incapaç d’adaptar-se a les normes, d’exercir la prudència, de limitar el seu ego o d’entendre que la política no és només imatge. La carrera de Borràs ha estat fulminant. El 2017 no estava en política. I en només cinc anys ha dirigit la Conselleria de Cultura, ha estat candidata a les eleccions generals, candidata a la presidència de la Generalitat i presidenta del Parlament i de Junts.

Al marge del cas judicial, Borràs ha protagonitzat nombrosos episodis en clau personal. Personalíssima, es podria afegir. No hi ha esdeveniment en clau independentista en què no hagi participat o avalat, encara que això li hagi reportat retrets, com la seva presència en la mobilització que va tallar la Meridiana de Barcelona, que el Govern demanava no dur a terme. La seva candidatura a les eleccions generals es va basar en el missatge independentista, a reclamar exercir l’autodeterminació. Quan se li preguntava per altres qüestions, ja fos la gestació subrogada o el salari mínim català, les respostes eren més que vagues. El resultat electoral no va ser brillant. ERC es va tornar a imposar amb claredat. I pocs mesos després, Borràs va deixar l’escó a Madrid per lluitar per la presidència de la Generalitat i va guanyar amb rotunditat les primàries a l’exconvergent Damià Calvet amb un 75,8% de vots.

I la campanya catalana es va tornar a basar en un missatge basat en l’independentisme irredempt. Borràs va llançar la promesa de tornar a proclamar la independència si resultava guanyadora. Un programa que no va agradar a tot el partit, on ella s’ha anat blindant amb un nucli dur de fidels incondicionals. Però Borràs ha anat perdent la batalla. Va quedar tercera a les eleccions del 14-F i es va negar a participar en el Govern del republicà Pere Aragonès. Com a presidenta del Parlament, s’ha enemistat amb els funcionaris, amb periodistes i per descomptat amb partits com Ciutadans. Ara, suspesa del càrrec, Borràs -que no accepta bé la derrota- haurà de jugar una nova partida en un camí, el de la seva vida, que no ha estat tant de color de rosa com dóna a entendre el seu somriure gairebé perenne.

Subscriu-te per seguir llegint