Josep Piqué, l’amabilitat de la política

Van ser gairebé dues hores de conversa interrompuda sobre l’estat del món en el qual vam acabar parlant de l’estat de Catalunya. Va ser a l’hotel Eurobuilding de Madrid. Vam quedar per prendre un cafè. Josep Piqué sortia d’un llarg confinament. El seu estat de salut, una anada i tornada constant de lluita contra la leucèmia, havia millorat en les últimes setmanes. Calia ser previngut davant la covid. La seva extremada debilitat física s’unia al manteniment d’una extraordinària capacitat intel·lectual, una anàlisi del món tal com coneixíem, dels seus riscos i punts calents. La seva obsessió, una de les seves tesis, sobre el sud-est asiàtic, el mar del sud de la Xina, l’estret de Malaca, el lloc on s’estava desenvolupant ja l’actual carrera pel control del món. Piqué, com tants d’altres, no comptva llavors amb la gran amenaça que suposava Vladímir Putin i la invasió russa d’Ucraïna. Putin, a qui havia conegut, considerava que era un pretensiós. Només això.

Vaig començar a tractar Josep Piqué en la seva etapa al capdavant de l’empresa química Ercros, llavors propietat del hòlding Kuwaitià KYO, l’home del qual a Espanya era Javier de la Rosa. Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955) era un dels joves valors del món econòmic i empresarial d’aquella Catalunya pujolista de finals dels 80, on va arribar a ser director general d’indústria de la Generalitat. Moderat en les formes i el fons, la seva carrera va ser una pujada constant cap amunt, imparable. Presidia el Cercle d’Economia, l’important ‘lobbie’ econòmic barceloní, quan José María Aznar el va elegir per ser ministre d’indústria i energia del seu Govern el 1996. Piqué tenia llavors 41 anys i com a independent encara no tenia carnet del PP. Iniciava la seva carrera política. Al matí corria a la cinta de forma infatigable en el Holiday Gym de la cantonada d’Ortega i Gasset amb General Díaz Porlier.

Com a cap de llistes del PP per Barcelona en les eleccions generals del 2000, Piqué va obtenir el millor resultat de la seva formació en aquests comicis: un 23,1% (768.318 vots) i 12 escons, tres menys que CiU. Va ser ministre portaveu i després ministre d’afers exteriors del 2000 al 2002, en la segona legislatura d’Aznar. En algun moment es va parlar de la possibilitat que fos l’elegit per Aznar per substituir-lo com el líder del PP. No va ser així. L’elegit, al final, va ser Mariano Rajoy. Piqué va ser enviat a dirigir el PP de Catalunya, on va haver de dirimir contra dues marees: el desenvolupament del nou Estatut i les dificultats per vendre un discurs catalanista no nacionalista en alguns sectors del PP. En una conversa amb ell el 2005, va mostrar el seu pessimisme sobre el camí que estava emprenent Catalunya. Albirava nuvolades negres. Com a candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions del 2006, en va guanyar 316.222, i va quedar en quarta posició. Un any després va abandonar la política.

Des del 2007, Piqué va iniciar una llarga i diversa carrera en l’àmbit de l’empresa i la societat civil, on va tornar a ser president del Cercle d’Economia. Entre molts altres càrrecs, Piqué va presidir Vueling i va ser conseller delegat de la constructora OHL i vicepresident del grup financer Alantra. També va ser conseller de l’empresa, posteriorment trencada, Abengoa. Actualment presidia ITP Aero. Era conseller de SEAT.

L’abril del 2009, Josep Piqué va tenir l’amabilitat de presentar-me junt amb Miquel Roca i Junyent ‘Historias de un corresponsal económico’. Amb el temps, a Piqué cada vegada el cansava més parlar de la política catalana, tot i que mai rebutjava emetre les seves opinions. L’exministre va destacar per la seva bona relació amb la gran majoria dels mitjans de comunicació, en els quals col·laborava a través de les seves múltiples columnes d’opinió i entrevistes. Autor de diversos llibres, sempre tenia una resposta i un discurs preparat per a gairebé tot. No s’amagava ni tan sols en els pitjors moments de la seva malaltia. Casat en segon matrimoni amb la periodista Gloria Lomana, tenia tres fills de la seva primera dona.