Dietari

«El vent cerç -així s’anomenava antigament la tramuntana- us omple la boca quan parleu i tomba a terra un home armat i un carro carregat», diu Cató, el conqueridor d’Empúries. Com és que amb aquest llegendari poder eòlic no hi ha a l’Empordà un trist aerogenerador elèctric? M’ho pregunta un col·lega barceloní, contrariat perquè a l’Empordà no hi hagi un sol parc amb molins de vent per generar energia neta. M’ho diu després d’haver creuat la terra veïna del Rosselló, un dels territoris amb més molins per metre quadrat d’Europa. Li responc que no hi ha una sola resposta però que si hagués de triar un motiu, aquest seria polític. A França estan obsessionats amb l’energia. On no hi ha molins, hi ha nuclears, hidroelèctriques o solars. En canvi, aquí, a principis dels 90, la Generalitat va presentar un mapa eòlic, que va ser incapaç de desenvolupar. A Catalunya som pioners en idees que no sabem concretar. Al llarg d’aquests anys, alguns experts ho han atribuït a la influència de les elèctriques sobre aquells governs de Pujol. Els governs posteriors es van doblegar als moviments ultralocals que van aconseguir aturar tots els projectes presentats, al·legant l’impacte paisatgístic de gegants de cent metres. I en el futur només seria possible si la política fos capaç de passar per sobre de les opinions locals. Amb l’atomització del vot, m’atreviria a afirmar que passaran molts anys sense que es vegi un parc important a l’Empordà.

Diumenge 30 - El virus musicals

Barcelona s’encamina cap en monoteisme teatral dels musicals, el que molt possiblement converteixi Temporada Alta de Girona en el gran aparador del teatre essencial. M’ho adverteix un barceloní gran aficionat de teatre, que s’ha fet client fix de l’AVE per anar a Girona a veure teatre. «Girona s’ha convertit en un excel·lent complement de l’oferta de Barcelona», assegura. M’explica que hi ha el risc que «tots els teatres de Barcelona acabin programant musicals franquícia i “petardos” per atraure gent de tot Catalunya i turistes». Una advertència que es complementa amb el que explica el director de la Cubana, Jordi Milán. Quan li pregunten com és que s’han decidit per fer un musical estricte, respon que a Barcelona actualment no funciona res gran que no sigui cantat.

Dilluns 31 - Cost-efectivitat

Fa un parell de dècades va entrar amb força a la salut pública catalana un concepte econòmic i de gestió anomenat cost-efectivitat. Un terme que en la definició té una certa lògica perquè consisteix a destinar els diners a allò que beneficia a més població. En canvi, aplicat de forma intransigent pot ser tan nociu com ho va ser el comunisme pràctic. Recorrent a la doctrina del cost-efectivitat s’han fet autèntics disbarats, que han acabat alterant la qualitat de l’atenció sanitària catalana perquè ha acabat convertint la relació entre el pacient i el metge en un algoritme matemàtic, com si no hi hagués cap variable i tots els pacients tinguessin la mateixa pell i els mateixos ossos. L’exemple més clar d’aquest despropòsit és que es fixi un límit quasi immodificable de minuts per pacient i visita o es decideixi el nombre d’especialistes a partir de ràtios de població. També s’aplica en les operacions o quan s’han de decidir inversions o investigacions en matèria de salut.

Definitivament el cost-efectivitat és com el comunisme: un concepte teòric d’aplicació perversa. Avui m’he passat una hora davant del carril bici que l’Ajuntament de Girona ha fet sota el viaducte del tren que travessa la ciutat. Una obra que ha costat 220 mil euros més IVA i per on durant aquesta hora hi han passat un total de 3 persones en bicicleta. Si mesuréssim en termes de cost-efectivitat, la iniciativa seria una ruïna categòrica i temerària. Però s’han de valorar els intangibles: quanta gent s’animarà a agafar la bici gràcies al nou equipament? Quants cotxes sortiran del carrer? Quantes emissions a l’atmosfera ens estalviarem en el futur? Quantes malalties evitarem?

Dimarts 1 - Agència de l’aigua

Em pregunto quina funció té l’Agència Catalana de l’Aigua, incapaç de resoldre des de la seva creació una de les grans desraons que pateix el país: el transvasament desproporcionat d’aigua del Ter cap a Barcelona, que ha convertit el principal riu del nord del país en un rierol sec i esquifit i desdibuixant el paisatge. L’ACA porta anys fent estudis estèrils per corregir aquest abús franquista. Ara mateix l’ACA té sobre la taula una estratègia per reduir un 30% l’aigua del Ter que s’envia cap a l’àrea metropolitana de Barcelona, injectant aigua reutilitzada en algun punt de la canonada. També existeixen estudis per fer petits transvasaments des de molts rius catalans per aconseguir que Barcelona rebi el mateix volum d’aigua sense dessagnar el Ter. Res de tot això ha reeixit. Estem davant d’una agència poc o gens fecunda.

Dimecres 2- Analfabets

La Universitat de Girona vol aconseguir que una de cada quatre classes s’imparteixin en anglès. És possible que un servidor formi part de les darreres generacions que no parlin amb fluïdesa l’anglès. És molt probable que, en pocs anys, qui no parli amb naturalitat aquesta llengua sigui considerat un analfabet, una qualificació espantosa que no fa massa anys rebia molta gent gran d’aquest país. Recordo que quan el meu avi em deia: aquell és analfabet, no m’hi acostava. Em feien por, talment com si fos delinqüent o un legionari. A mesura que em vaig fer gran vaig saber que l’analfabetisme té un aspectre molt ampli i no només té a veure amb l’alfabetització. A més a més, vaig arribar a conèixer analfabets amb una saviesa inassolible. En canvi, darrerament, he conegut joves que parlen amb fluïdesa l’anglès però quan avances la conversa, en qualevol idioma, t’adones que no tenen massa res a dir. Pateixen una mena d’analfabetsisme vital.

És imperatiu que abans d’aprendre una llengua es construeixi un sòlid saber. No es pot canviar el plaer i el neguit del saber i del conèixer per la rendibilitat de l’estudi.

Dijous 3 - Alcohol i hipocresia

L’Aula de Teatre de la Universitat de Girona, responsable de la barraca clausurada de les Fires de Girona perquè ha venut alcohol a menors, considera que el consistori s’ha passat de frenada. Atribueix a «un error» haver venut alcohol a un menor de disset anys. Un error no és cap excusa quan les normes d’adjudicació de les cabanes aquestes fa anys que són les mateixes i, sobretot, quan no és la primera vegada que passa. Dins d’aquestes barraques hi ha més gent que a Bombai servint i cobrant. Una es podria encarregar de demanar el DNI als imberbes. Els ajuntaments han de ser intransigents amb la venda d’alcohol a uns adolescents que tenen dificultats per assimilar la mesura de l’alcohol en particular i de mesurar qualsevol cosa en general. Però tampoc hem de ser excessivament hipòcrites perquè, tard o d’hora, l’alcohol passarà a formar part del dia a dia d’una bona part d’ells per un fet purament cultural i social: ens relacionem amb alcohol, ens divertim amb alcohol i ens apassionem amb alcohol. En aquest estadi és fonamental que practiquin el concepte de la mesura, impossible d’assimilar en unes barraques de fires que massa sovint serveixen alcohol de cremar. Abans s’aprenia barrejant el cava de Nadal amb aigua o menjant pa, vi i sucre. Des de fa uns anys la lliçó s’aprèn després d’un coma etílic.

Divendres 4 - Latrines d’una ciutat

L’Ajuntament de Girona i la Generalitat volen impulsar un pla de xoc a la Font de la Pólvora, un barri degradat, perillós, deixat de la mà de Déu, amb molta gent oblidada per qualsevol Déu i infestat de traficants i de delinqüents multiorgànics (no calen eufemismes a aquestes alçades, oi?). L’alcaldessa i el conseller d’Interior hi han anat de passeig i han arribat a aquesta conclusió. No me’ls crec! No crec que acabin fent el que realment cal, que és dinamitar part del gueto i refer tot el barri evitant que reneixi com una concentració hiperbòlica de gent amb problemes. Repto Jordi Jané i Marta Madrenas a treure’m la raó. Aquest barris, com el de Font de la Pólvora o el de Sant Joan de Figueres, molesten quan són notícia per operacions policials espectaculars, però són secretament útils als ajuntaments perquè en realitat són les latrines de la ciutat «on hi va a parar allò que molesta a la vista», em deia fa anys un polític.