El 21 de novembre és un dia especial per a mi. Per dues raons. Fa 3 anys vaig ser mare del meu segon fill, en Kai. Però també fa 20 anys que ETA va matar l' Ernest Lluch per les seves idees polítiques. A 21 de novembre de 2020 sembla molt llunyà aquell dia, però fins fa relativament poc temps en aquest país s'assassinaven persones per no compartir un projecte polític. Un dia de plors, d'impotència, d'extrema tristesa, de pèrdua, com tants altres dies durant molts anys. Aquell dia, tants altres dies en què la violència dominava la raó, tots, absolutament tots vam perdre.
Fa 20 anys, el 21 de novembre de l'any 2000, vaig tenir clar i vaig ser conscient que era socialista. L'assassinat d'Ernest Lluch en va ser determinant, quina tristesa. Una nena de 16 anys no tenia la política com a prioritat, ni molt menys. Llavors -i ara- em va semblar esperpèntic i profundament immoral que algú pogués justificar cap classe de violència amb el que pensa diferent. El poeta valencià recentment guardonat amb el premi Cervantes Francisco Brines va explicar en un dels seus poemes «somos un paréntesis entre dos nadas». Ningú, cap de nosaltres, té dret a decidir quan tornem al no-res. Ningú, cap de nosaltres, té dret a deixar una filla sense pare, una mare sense fill, uns alumnes sense el seu mestre o una comunitat sense el seu líder.
A un país, a una llengua, a una bandera, se l'estima estimant la seva gent. Gent plural, diversa, diferent. La violència no porta res positiu i crea divisions i desconfiances. Ho va apuntar en moltíssimes ocasions Martin Luther King: «La violència crea més problemes socials dels que resol». Encara avui n'hi ha que justifiquen la violència i no saben que disparaven contra el seu propi país. Al País Basc van decidir fa uns anys fer el que en moltíssimes ocasions els va demanar Lluch: deixar de matar i deixar enrere la violència. Fer ús de la paraula, de la política, pels seus legítims objectius. Només així hem estat una societat més lliure i més fraternal, cohesionada, uniforme però diversa.
Deixar la violència ha portat una societat més lliure, com la d'avui. Sí, una societat en la qual ens podem expressar i absolutament democràtica. Tant que fins i tot es pot faltar al respecte en nom de la llibertat d'expressió. Tant que fins i tot hi ha qui ha arengat a fer un pas més en la desobediència civil o hi ha qui ha arribat a afirmar que Espanya no és una democràcia. Tot i que dir aquestes coses pot tenir conseqüències terribles, gràcies a viure en una societat lliure hi ha qui les pot dir i cridar en exercici ple de llibertat d'expressió.
21 de novembre, un dia de fa 20 anys d'extrema foscor i tristesa. 21 de novembre de fa 3 anys, un dels dies amb més llum i felicitat de la meva vida. Avui Ernest Lluch tindria 83 anys. No sabem si encara seria viu. No sabem el que pensaria i diria del procés. No sabem com hauria viscut la pandèmia o la privatització i la manca de recursos de la sanitat catalana. Algú que va decidir que les seves idees estaven per sobre de les de la resta ens ha deixat amb aquestes i moltes altres preguntes per sempre. «La violència és la por a les idees de l'altra gent», Gandhi.
