La plaga d’incendis que viuen els boscos catalans estiu rere estiu ha evidenciat que mantenir cuidat el món rural és una necessitat. La via òptima per aconseguir-ho és tenint els pobles habitats i els camps treballats. Malauradament, cada vegada és més freqüent trobar masies en runes i finques abandonades. No obstant això, alguns ciutadans, a escala particular o familiar, fugen del frenesí de les ciutats per engegar els seus projectes al camp.
En Marçal Planet i l’Helena Puig fa un any que es van instal·lar a La Codina, una finca a Les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa. Hi tenen un centenar d’ovelles i es dediquen a la producció de llet. Abans, treballaven a una residència del Maresme per a persones amb diversitat funcional, però fa cinc anys, van plantejar-se un canvi de vida. Després de xerrar amb un pastor de la Vall d’Aran, en Marçal es va animar a estudiar a l’Escola de Pastors i l’Helena va fer un curs d’equinoteràpia. En ple confinament, van engegar el projecte de "L’Ovella de La Codina". En Marçal fa de pastor i comercialitza llet i carn. “En el pic de producció podem treure uns 60 litres al dia”, explica en Marçal. La majoria els venen a Olot, al Mas Claparol, per fer-ne formatges.
Per fer front a la inversió inicial, han hagut de demanar un crèdit i, ara, estan a l’espera que els arribin els ajuts a la primera instal·lació de joves pastors. Mentrestant, l’Helena treballa fent formatges a Mas Garet. La seva intenció, quan el projecte estigui més consolidat, és aprofitar els seus coneixements per muntar una formatgeria pròpia amb la llet de les seves ovelles.
“No sé si econòmicament ens en sortirem, però estem vivint la vida que ens agrada”
La parella està encantada de rebre visites de grups o associacions. “Venint del món social, ens agrada que vingui gent. Volem que agafin consciència de la importància de la natura”, explica en Marçal i destaca el canvi del paisatge de la finca, on feia temps que no hi havia bestiar. “Estem intentant recuperar les feixes de tots els camps i aclarir els camins”, comenta. El jove pastor es mostra satisfet amb l’acollida que els han fet els veïns. “Tothom ens ha ajudat molt i nosaltres intentem fer el mateix i integrar-nos”, assegura. “No sé si econòmicament ens en sortirem, però estem vivint la vida que ens agrada”, sentencia.
El nexe entre propietaris i joves pagesos
L’Helena i en Marçal van establir-se a La Codina gràcies a Terra Franca. Aquesta associació va néixer amb l’objectiu d’ajudar la gent que vol dedicar-se a l’agricultura i la ramaderia a trobar una finca on desenvolupar la seva activitat. “El hàndicap principal és l’accés a la terra”, explica en Dirk Madriles, enginyer agrònom i membre de l’equip gestor de Terra Franca. Els pocs terrenys disponibles requereixen una forta inversió de capital. “Molts propietaris desconfien d’arrendar-les a joves que no coneixen”, afegeix.
Per això, des de l’associació actuen com a mediadors. Per una banda, busquen joves pagesos amb projectes potents. Per l’altra, donen visibilitat a finques en desús que els propietaris volen llogar. Aleshores, intercedeixen en les negociacions per arribar a un pacte just per a les dues parts. Un contracte superior als deu anys, un projecte que pugui proporcionar un sou decent a una persona i una activitat ecològica i respectuosa pel terreny són alguns dels requisits que demana Terra Franca. “Els propietaris que venen a l’associació tenen una sensibilitat especial, el seu principal criteri no és l’econòmic”, destaca Madriles.
Tanmateix, la seva tasca no acaba en el moment de firmar el contracte. Pocs projectes rurals sobreviuen al cap de cinc anys. “Falta capital, experiència i mercat”, lamenta l’enginyer agrònom. Per aquest motiu també col·laboren en la instal·lació i ofereixen acompanyament durant el primer any de vida del projecte.
Connexió Blanes - Hong Kong
També a través de Terra Franca, en Gonzalo Herrera i en Víctor Caparrós van trobar la finca d’en Xavi Gallart, un terreny de 2,2 hectàrees de secà als afores de Blanes, al costat del riu Tordera. En Xavi és arquitecte, té 36 anys i en fa vuit que viu a Hong Kong. La finca havia estat cultivada pels seus avis, però els seus pares ja no la van aprofitar. “Fa tres dècades que no s’hi conreava res”, explica. “De petit, els camps ja estaven ben pelats i jo jugava per allà”, recorda. El 2015, des de Hong Kong, va començar la cerca de gent que pogués fer ús dels terrenys. “Tenia la sensació que els estava deixant morir”, comenta en Xavi. Abans de conèixer en Víctor i en Gonzalo el 2019, va rebutjar uns quants projectes –com la construcció d’una pista de motocròs– que no eren respectuosos amb el seu record ni amb l’entorn.
En Víctor, de Barcelona, i en Gonzalo, del Penedès, es van conèixer estudiant l’FP superior de paisatgisme i medi rural i van decidir muntar un projecte junts. “Ens vam enamorar del terreny de Blanes”, confessa en Víctor. La finca té una parcel·la de cultiu i una altra de bosc. De moment, han habilitat un tros d’hort de secà i hi han plantat tomàquets, veça i cigrons. Quan poden, els dos pugen un dia sencer a treballar a la finca. “La idea és tenir-ho tot a punt per al setembre, quan comença l’any agrícola”, espera en Víctor.
"La idea és produir una part per nosaltres, però també vendre", diu en Gonzalo. "No és un projecte de producció exhaustiva", puntualitza. En Xavi es mostra encantat amb la rehabilitació de la finca. Des de la llunyania en segueix l’evolució i, quan torna de Hong Kong, sempre troba un moment per anar a veure els canvis. “Gran part del nostre interès en el terreny és pel feeling amb en Xavi”, reconeix en Víctor. “No és freqüent trobar propietaris que s’involucrin tant”, reflexiona. I en Gonzalo afegeix: “Si quan torni de Hong Kong en té ganes, nosaltres estem disposats a fer-li un lloc al projecte”.
Mas amb 700 anys d'història busca arrendatari
La família Vinyoles va ser una de les propietàries importants de terres a la zona de Sant Mateu de Montnegre. Pels volts del 1550, van adquirir l’anomenat Mas Vinyoles Vell, el segon més antic de totes les Gavarres. En algun moment de la història, el mas va ser abandonat i tornat a construir uns metres més avall, sota el nom de Can Vinyoles Nou.
El 2002, la Kathrin va comprar la finca als últims Vinyoles. A l’edifici més nou, hi ha establert una casa de turisme rural. Fa dos anys, també va comprar les ruïnes de la casa pairal original. “Durant el confinament la vaig començar a netejar i vaig veure que havia estat una casa molt pròspera en una zona molt maca”, comenta la Kathrin. Ella està molt enfeinada amb els apartaments rurals, però va pensar que “si allà hi havia viscut gent durant més de 700 anys, potser algú amb imaginació i empenta hi podria tirar endavant un projecte”. Per això ara busca algú que la pugui rehabilitar i fer-se’n càrrec.
"Si allà hi havia viscut gent durant més de 700 anys, potser algú amb imaginació i empenta hi podria tirar endavant un projecte"
“Sempre he pensat que és una zona ideal per tenir cabres”, explica la Kathrin. A més, les ruïnes del Mas Vinyoles Vell tenen permís d’obres per a la reconstrucció. “El meu objectiu és tornar a mantenir nets els boscos i poder fer-ne un aprofitament”, conclou.
Bestiar per mantenir net el sotabosc
La finca de Can Vilallonga, situada a Cassà de la Selva, és propietat de l’Institut Català del Sòl, però el 2002, des del Consorci de les Gavarres van impulsar un contracte per demanar-ne la gestió. A la finca del costat, la família Garrido, feia temps que menava un ramat de 450 cabres i des del Consorci ho van veure com una oportunitat. “La idea és concatenar la gestió forestal i la gestió del ramat”, exposa Enric Bisbe, tècnic de patrimoni natural. D’aquesta manera han arribat a un acord amb els ramaders. El Consorci els ha posat a disposició un terreny per a cultivar farratge, a canvi que les cabres accedeixin als conreus pasturant a través de l’espai forestal. Es tracta d’un model ambientalment sostenible que permet desenvolupar una activitat rendible del sector primari: les mantenen net el sotabosc i tenen aliment.
“La idea és concatenar la gestió forestal i la gestió del ramat”
La pastura de bosc requereix un desbrossament previ de la zona. “A la finca hi ha 240 hectàrees i ara depassem les 100 de sotabosc gestionades”, apunta Bisbe, que subratlla que l’objectiu és continuar ampliant-les. Bisbe il·lustra l’eficiència del model amb un exemple. L’administració ofereix ajuts per a la prevenció d’incendis que, per les tasques de mantenir neta una hectàrea durant cinc anys, estan al voltant de 2.300 euros. “En aquest temps, un ramat te’n neteja 100 i a sobre en viu una família”, destaca. El benefici principal és el trencament de la continuïtat forestal. Si el sotabosc està net, un foc ho té més complicat per passar del terra a les capçades dels arbres i, per tant, l’incendi avança en menor velocitat i de manera més controlada.
Un passeig amb ruc per les Gavarres
La pastura de bestiar és la via més sostenible i eficient de mantenir net el bosc. L’Aleix Monguillot, guarda del refugi del Roquetal, també a Les Gavarres, fa més de 15 anys que treballa amb rucs. Fa un parell d’anys, els bombers van establir per aquest entorn una sèrie de Punts Estratègics de Gestió (PEG), és a dir, zones de màxima prioritat que s’han de conservar amb el sotabosc molt baix perquè en cas d’incendi, el foc no s’escampi ràpidament. L’Aleix es va coordinar amb l’Agrupació de Defensa Forestal per instal·lar dos tancats en deu hectàrees dels PEG. “Els 14 rucs s’estan uns mesos en un tancat i uns mesos en l’altre, de manera que mantenen sotabosc sempre baix de manera natural, però el terreny no s’erosiona”, explica.
L’Aleix també es dedica a estassar el sotabosc, és a dir, desbrossar les bardisses i la mala herba perquè només hi quedin els arbres. Llavors, per aquests camins hi organitza rutes per famílies amb els rucs. “Els adults fan de traginers i els nens poden muntar els rucs, que acaben de netejar el sotabosc”, comenta. Els dies que no atén clients, ell, de manera altruista, treu els animals a passejar per netejar la zona. “Els porto a punts concrets de Romanyà de la Selva i els tinc tres hores pasturant per fer neteja”, assevera.
Durant molt temps, ramaders com l’Aleix han dut a terme aquestes tasques amb un suport escàs per part de l’administració. Tanmateix, a finals de juliol, la Diputació de Girona va obrir una línia de subvencions per a les explotacions agrícoles i ramaderes del massís de les Gavarres que apliquin bones pràctiques per garantir la biodiversitat. Entre elles, es contempla la gestió forestal per a la prevenció d’incendis. “Crec que encaixen bastant amb la nostra tasca i ens hi intentarem acollir”, avança l’Aleix.
Nou barcelonines omplen de vida una masia del segle XVI
La manera més natural i senzilla de cuidar els territoris rurals és tenint població que hi visqui. L’èxode rural és una realitat. La industrialització, el creixement de les ciutats i l’encariment dels preus dels habitatges han allunyat la gent de les zones agràries. Si més no, els treballadors, que a diferència dels turistes o propietaris de les segones residències, són els que més impacte tenen en el manteniment de vida dels pobles i la preservació del medi ambient. Tanmateix, la feina al sector primari cada cop està més mal pagada, de manera que els joves no tenen gaires al·licients per assentar-se lluny de les grans ciutats.
Nou noies barcelonines s’han llençat a la piscina per tirar endavant el seu projecte comunitari a Can Matllo, una masia del segle XVI situada a Caldes de Malavella, a La Selva. Entre el grup d’amigues ja havien parlat alguna vegada d’iniciar una experiència d’aquest estil i el confinament de l’any passat va ser la gota que va fer vessar el got. «Mentre vas a treballar i fas mil activitats, la ciutat està bé, però si no estàs enmig del remolí, la qualitat de vida minva», assegura l’Olga. «Volíem abaixar el ritme, crear comunitat i estar en contacte amb la natura», afegeix la Irene. Les dues tenen 28 anys, són ambientòlogues i fa pocs dies que s’han instal·lat a la masia. Ara mateix, ja són quatre les noies que hi viuen i a partir de l’octubre s’hi aniran mudant la resta de la colla.
A finals del juny del 2020 van firmar un contracte de vuit anys de semimasoveria amb els propietaris. Elles paguen la meitat del lloguer amb diners i l’altra meitat rehabilitant l’edifici. Els llogaters d’abans tenien la casa força descuidada. «Quan vam arribar, hi havia zones que feien por», confessa l’Olga. «El primer que vam haver de fer és netejar», explica la Irene, «estava ple de runes i brossa». La casa ja tenia electricitat i un pou que els ha permès instal·lar una bomba per tenir aigua corrent. La masia té dos pisos i disposa d’onze habitacions (nou per les llogateres i dues de convidades), un lavabo –amb la intenció de construir-ne un altre–, una cuina, una sala d’estar, un taller, diversos patis, una caravana que serveix d’habitació extra i un hort, on planten enciams, carabassons i tomàquets.
Per a fer front a aquest volum de feina, a banda d’elles nou, hi ha més gent implicada en el projecte. Cada dos mesos convoquen unes jornades de treball. Durant un cap de setmana, una quinzena d’amics i amigues s’ajunten per dedicar-se a la rehabilitació de la casa. El grup s’organitza a través de comissions i assemblees que celebren cada quinze dies. A més, també han comptat amb el suport de coneguts i veïns, que els han donat tota mena d’eines i objectes. «Sempre que podem, intentem reciclar material, tot i que hi ha coses que no tenim més remei que comprar-les», explica la Irene.
Can Matllo forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i des del segle XVI ha conservat molt la forma exterior. És un oasi al costat de la urbanització «El Llac dels Cignes». «Sortir i tenir una taula a l’aire lliure té molt valor. A Barcelona, tenir un trosset a fora per prendre l’aire és un luxe”, conclou l’Olga.
Reequilibrar el territori
«Més d’un terç del territori s’està despoblant», destaca Ton Lloret, impulsor de Repoblem, una iniciativa que busca persones que vulguin anar a viure a un poble per frenar el despoblament i reequilibrar el territori. «Si un poble perd l’escola, la botiga o el bar, està pràcticament condemnat», diu, i destaca el desequilibri en infraestructures i serveis que hi ha Catalunya. «Per posar un exemple recent i molt gràfic, només cal mirar el mapa dels municipis afectats pel toc de queda», exposa en Ton. Són 165 dels 947 municipis totals, però inclouen 6M d’habitants dels 7,5 que hi ha a Catalunya.
En Lou Rectoret és programador i està desenvolupant el projecte de «Masies x Viure», una pàgina web que servirà per posar en contacte gent que vol crear una cooperativa d’habitatge. «Sols no podem accedir a les terres o a la natura perquè s’han convertit en un bé de luxe», reflexiona. «L’única solució és fer pinya», assegura. «Masies x Viure» vol promoure un retorn al món rural conscient i respectuós i en Lou espera que pugui entrar en funcionament a finals d’any.
«El més complicat no és fer-se un mas o restaurar-lo», comenta, «el problema és que el sistema financer no permet accedir a un habitatge que està en desús». En tractar-se de sòl rústic, el banc només en finança un 60% del seu preu, en lloc del 80% habitual. Això en els pocs masos que disposen de cèdula d’habitabilitat. Si no la tenen, l’entitat financera no concedeix cap hipoteca. «L’Estat està demostrant que és una cosa fallida, per tant, ens hem d’autoorganitzar», conclou en Lou.
Els micropobles cobreixen més d’un terç de la gestió directa del territori
“Representem un 1% de la població, però més d’un terç de la gestió del territori”, subratlla el vicepresident territorial de l’Associació de Micropobles de Catalunya, Oriol Serrà. L’entitat, que vetlla pels interessos dels pobles de menys de 500 habitants, té 197 municipis afiliats, dels 328 micropobles que hi ha a Catalunya. “Necessitem que el territori tingui veu”, demana Serrà. “Els pobles petits tenen molta massa forestal, però pocs recursos. Al final és un bé de tots i posa en perill a tothom”, afegeix. Oriol Serrà també és l’alcalde de Sant Miquel de Campmajor, al Pla de l’Estany, un poble que havia arribat al miler d’habitants, però que ara en té uns 240. “Si hi ha 130 masos, en tenim uns 80 d’habitats i uns 50 en desús per mal estat”, lamenta Serrà. “No volem crear nova edificació, volem recuperar-la”, afegeix. Moltes cases de gent que va marxar a la ciutat han quedat orfes i s’han deixat caure. “També s’han abandonat les terres i està creixent el bosc. Si no s’hi viu, està descuidat”, comenta Serrà.
"Hi ha clarament dues Catalunyes, la urbana i la rural i, mentre la urbana continua creixent, la rural està en regressió"
A mitjans del juny passat, els geògrafs Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol, de la Universitat de Lleida, van publicar un estudi que constata risc de despoblament en 200 municipis catalans. El perill més significatiu de pèrdua d’habitants es localitza actualment a les comarques del Pirineu i el Prepirineu. A les comarques gironines, hi ha 22 municipis amenaçats, que se situen sobretot a l’Alt i el Baix Empordà i al Ripollès. La majoria són localitats petites, amb una estructura envellida de la població i una activitat econòmica escassa i poc diversificada. A més, sovint presenten un desenvolupament industrial nul i un nivell de serveis insuficient. "Hi ha clarament dues Catalunyes, la urbana i la rural i, mentre la urbana continua creixent, la rural està en regressió", explica Aldomà. "En aquests municipis només es podria revertir la situació amb contingents de població migrada jove", assegura Mòdol. L’estudi conclou que el jovent d’origen estranger, que “es comporta en funció de les necessitats del mercat de treball”, té la clau de la renovació generacional.
Hi ha pobles que ja han perdut tots els seus habitants. Precisament això volen quantificar des del Centre d’Estudis Locals i Comarcals de l’Institut Ramon Muntaner. El professor d’història Òscar Jané dirigeix una recerca que pretén fer un inventari de tots els nuclis de població abandonats dels Països Catalans per analitzar-ne les causes i proposar les solucions adequades. En total, entre pobles deserts i nuclis en perill d’abandonament, n’han comptabilitzat uns 1.400. A la demarcació de Girona, on ells inclouen els territoris de la Catalunya Nord, n’han trobat al voltant d’uns 450. “A la Catalunya Vella és on hi ha la població més dispersa i més micropobles”, argumenta Enric Pujol, un dels investigadors que participa en el projecte. “Cal tenir en compte que també comptem les parròquies”, matisa Núria Martínez, responsable de la zona de les comarques gironines. Les “mal-anomenades ermites al mig del no-res” eren en realitat esglésies parroquials que aglutinaven la vida social de molts masos dispersos i suposen el gruix majoritari de l’inventari d’aquest estudi.
Pobles sense habitants
Els pobles deserts són menys freqüents, però tanmateix, existeixen. Un dels exemples més coneguts és Sant Marçal de Quarantella, un petit nucli format per una església, una rectoria i quatre cases deshabitades, que pertany al terme municipal de Vilademuls. Des de fa uns anys, tres masies del poble, la rectoria i unes 60 hectàrees de boscos i camps estan en venda per 2 milions d’euros. De moment, encara no hi ha hagut cap comprador interessat. Els edificis no estan en bon estat, per tant, la inversió hauria de ser elevada, la qual cosa només és assumible per un complex hoteler o una empresa de turisme rural. Malgrat això, el desig dels veïns de Vilademuls és que s’hi poguessin arribar a establir unes quantes famílies que aportarien més vida al municipi.
També està despoblat el veïnat de Molinàs, en plena Costa Brava. Els habitants d’aquest poblet prop de Colera vivien del bestiar, la vinya i l’olivera, però, entre la crisi de la fil·loxera a finals del segle XIX i les fortes gelades dels anys 50, els veïns es van veure obligats a abandonar la zona per buscar-se la vida.
Avança la prova pilot per frenar el despoblament rural
Girona és la vegueria amb més habitatges buits o en desús de l’entorn rural amb un total de 2.754, una xifra que també inclou els de la comarca de la Cerdanya. Per fer front a aquesta problemàtica, el Departament de Territori va impulsar fa uns mesos una prova pilot del Programa de Mobilització d’Habitatge. Entre els vint municipis escollits, n’hi havia quatre de la província de Girona: Planoles, Palau de Santa Eulàlia, Vilademuls i Ribes de Freser.
“Demanda per venir a viure als micropobles n’hi ha. I molta”, assegura en David Verge, alcalde de Planoles, un poble de 300 habitants del Ripollès. Explica que ha parlat amb una cinquantena de persones interessades a viure al veïnat i que fins i tot deu han anat a veure la zona. “Sempre s’encallen amb l’habitatge”, diu. Sota el programa pilot, la Generalitat subvencionarà fins a un 60% de la rehabilitació de dos habitatges al mig del nucli antic a canvi que s’hi quedin a viure dues famílies pagant un lloguer assequible.
Vora l’N-260 hi ha 12 habitatges, propietat del Ministeri d’Obres Públiques (MOPU). Fa 15 anys que estan tancats, però no hi pot viure gent perquè, allà, el MOPU hi té emmagatzemada la seva maquinària. “Estem intentant trobar una nau on puguin guardar les màquines llevaneus perquè nosaltres puguem aprofitar les cases”, comenta Verge. “Al poble hem fet un llistat i hi ha 25 persones que hi estarien interessades”, i assegura, optimista: “Si amb el MOPU arribem a un acord, les omplo en una setmana”.
“Ara mateix, estem en habitatge zero: entre primera, segona residència i lloguers no tenim habitatge lliure”, declara Xavier Camps, alcalde de Palau de Santa Eulàlia. Un ciutadà del poble s’ha acollit al programa de la Generalitat per restaurar un dels molts masos que hi ha per rehabilitar. “Volem canviar la llei d’urbanisme per poder fer usos diferents dels masos i dividir les cases per tenir més habitatge a millor preu”, exposa. “Els fills no es poden construir una altra casa al terreny familiar perquè la norma ho impedeix”, afegeix.
Camps destaca la importància de les primeres residències: “Si no tens gent vivint de dilluns a divendres, ets un poble mort”. Per això celebra que, de cara al curs vinent, Palau de Santa Eulàlia recuperi l’escola rural, l’únic municipi gironí que reobrirà un servei d’aquestes característiques.
Vilademuls és un municipi del Pla de l’Estany que agrupa 12 pobles. Actualment té uns 834 habitants, uns 14 per quilòmetre quadrat. “No podem proporcionar els mateixos serveis que un municipi amb tan sols un, dos o tres nuclis”, lamenta l’alcalde Àlex Terés. La seva prioritat és que el jovent que es vulgui emancipar es pugui quedar a la zona. “Volem rehabilitar l’antiga casa del mestre de Sant Esteve de Guialbes per fer-hi quatre apartaments de 50 metres quadrats per a joves amb zona comuna i un espai de coworking”, anuncia.
Lliurona, un cas exitós de repoblament
Lliurona era un poble destinat a quedar desert. No obstant això, a la dècada dels 80, un grup de joves va instal·lar-se a aquesta zona del terme municipal d’Albanyà, a 840 metres d’altitud, a la frontera entre La Garrotxa i l’Alt Empordà. La crisi del carbó dels anys seixanta l’havia deixat pràcticament abandonada, però l’arribada de jovent, motivat per engegar un projecte comunitari en un entorn natural, va aconseguir mantenir l’indret amb vida. El factor clau va ser l’obertura d’una escola en una rulot a principis dels anys noranta, que aviat va ser reconeguda pel departament d’Ensenyament i estalviava als alumnes el viatge fins a Albanyà. Les cases de Lliurona, equipades amb plaques solars i cisternes pluvials, perquè no hi ha aigua corrent, acullen una cinquantena de veïns que viuen en plena natura.
