«Jo tenia una discoteca a l’Escala, als peus de cala Montgó»

Si fa unes setmanes moria Miquel Ros, creador de Can Miquel, fa uns dies ho feia Paco Poch, del Marokko, a la mateixa cala Montgó. A inicis dels seixanta, en aquella platja només s’alçaven aquestes dues edificacions i la fonda Can Font, fa anys desapareguda, on dinàvem els dies especials que no ho fèiem a la pineda. Glòria als tres pioners.

El Marokko va obrir el 1965, va ser de les primeres discoteques de la Costa Brava. Arribar a Cala Montgó no era fàcil, fins ben entrats els anys 90, l’accés era un camí polsegós, sense asfaltar i sense cap il·luminació. A prop, hi havia només un càmping i es començaven a edificar algunes cases en una urbanització. Allà, en un lloc abandonat, lluny de la civilització, va decidir Paco Poch aixecar el Marokko, en uns terrenys de la família. Una discoteca a tocar de la sorra de la platja, d’aspecte més aviat eivissenc i amb música aleshores desconeguda -Stones, Deep Purple, Doors…- que era la que agradava al propietari, era un risc. Però va funcionar. Va funcionar des del logo, vagament semblant al de Tiffany’s de Platja d’Aro, i va funcionar atraient clientela catalana i estrangera.

Deixar els amortidors del cotxe pel camí, valia la pena quan s’arribava a aquell edifici blanc d’una sola planta, la porta de darrere del qual -o era la del davant? Costava de saber, i més costava com més avançava la nit- s’obria a la immensitat -diminuta immensitat- de cala Montgó, amb la lluna reflectint-se a l’aigua. No cal dir que tenir una platja a dues passes era un avantatge per a qui aconseguia el que aleshores es deia lligar i que avui deu tenir un gerundi en anglès.

De petit, la família m’ho tenia advertit: “Al Marokko hi van hippies”. M’ho deien amb tal expressió de terror que durant anys vaig creure que els hippies eren perillosos criminals. Segurament ni tan sols hi havia hippies, sinó en Paco Poch posant la música que li agradava i alguns afortunats visitant la platja per la porta de darrere. O potser era la del davant.

Amb el temps, en Poch va tancar Marokko i va obrir un altre bar, aquest al nucli de l’Escala: La Lluna. Bar, restaurant, discoteca… Tant és, a ell li interessava la música, i allà estava, en un seient al darrere de la barra -equipat amb un retrovisor, per no perdre’s res del que passava al local-, deixant que la dona, la filla i els empleats es dediquessin a les coses mundanes, que ell ja estava al càrrec de les divines, o sigui de la música. Als clients els rebia un pòster que parodiava una campanya de la Generalitat d’en Pujol: «Som 6 milions...de llunàtics». Qui li havia de dir a en Paco Poch que el temps li donaria la raó, demostrant que a Catalunya hi ha fins i tot més dels sis milions de llunàtics que vaticinava.

La Lluna va ser la culminació, però l’origen de tot serà sempre el Marokko, immortalitzat fins i tot a Las leyes de la frontera, quan el Gafitas i els seus amics hi van a divertir-se. Potser jo hi era, aquell mateix dia. Després de força anys tancat, fa pocs estius que el Marokko ha tornat a obrir, ara com a restaurant i bar de copes. Però la platja continua estant a tocar, pels afortunats. Conserva el nom i conserva el mític logo, la qual cosa significa que conserva l’esperit de Paco Poch, l’home que, si hagués escrit unes memòries, les començaria igual que Isak Dinesen: «Jo tenia una discoteca a l’Escala, als peus de cala Montgó».