«He estat aguantant dolor en silenci durant més de vint anys»

El terme pudend prové del llatí pudenda, que significa genitals externs, derivats de pudendum, que vol dir textualment «parts de les quals avergonyir-se». Quan Mònica Ricou va descobrir el significat d’aquest terme no s’ho podia creure, tot i que no la va agafar gaire per sorpresa, tenint en compte que les parts reproductives sempre han sigut considerades tabú i abans poc se’n parlava, per no dir gens. I ho sap de primera mà. 

Ricou pateix un dolor molt pronunciat en un nervi anomenat pudend. Si es té en compte l’etimologia de la paraula, ja es pot intuir en quina part del cos es troba. Ni més ni menys que a la zona pelviana. Aquesta neuràlgia li va aparèixer fa uns quatre anys i va ser gràcies a una visita amb un osteòpata que ho va descobrir. A partir d’aquí, va començar un periple entre la sanitat privada i pública fins que va acabar derivada a l’hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) on hi ha una unitat especialitzada i li han pogut fer diversos tractaments, basats en bòtox i radiofreqüència. 

Però l’origen de la malaltia no es remunta al 2019, sinó molt abans, quan tot just estava entrant en l’adolescència. «Vaig començar a notar unes molèsties a la zona pelviana, no era un dolor incapacitant, però s’accentuava quan m’asseia i sempre havia de buscar altres postures per sentir-me més alleujada», recorda.

Ricou, que viu a Blanes i és doctora a la facultat de Dret de la Universitat de Girona, era molt estudiosa i es va acostumar a memoritzar estirada al llit i també a seure amb postures diferents, per tal d’evitar el contacte directe amb la zona afectada. «La meva mare s’estranyava però es va pensar que eren manies meves i jo al capdavall tampoc vaig dir mai el veritable motiu, he estat aguantant aquest dolor més de vint anys en silenci». I és que Ricou va aprendre a viure amb aquest malestar fins que el va acabar normalitzant. «Curiosament quan més bé em trobava és quan em venia la regla, a diferència de la majoria de noies, a mi em calmava». 

A més, Ricou admet que les molèsties també afectaven en la seva sexualitat. «Anys més tard m’he adonat que no eren unes relacions satisfactòries, no patia vaginisme però no gaudia plenament; també ho vaig acabar normalitzant i no ho vaig comentar mai amb la meva parella, per la mateixa vergonya i perquè costava parlar obertament d’aquests temes».

Només hi va haver una vegada que ho va comentar amb una metgessa. «Durant un temps vaig viure a Madrid i pels nervis o estrès pel canvi de lloc se’m va accentuar el dolor, va ser quan vaig visitar-me amb una doctora i em va dir que el que tenia eren nervis i em va receptar uns calmants, però servien per a tot el cos quan jo tenia el mal accentuat a la zona genital». 

Diagnòstic el 2019

Més de vint anys després de començar a patir el dolor -ara ja en té quaranta- va descobrir que el que patia s’anomena síndrome miofascial pèlvic. Es tracta d’una malaltia que afecta el sistema musculoesquelètic de la zona pelviana i que causa un dolor que s’accentua quan s’està assegut. 

«En el meu cas vaig normalitzar aquest dolor perquè era suportable però el pitjor és que em va acabar provocant la neuràlgia al nervi pudend, que també passa per la zona, i a partir d’aquí és quan he començat un viacrucis de veritat; si no m’hagués afectat el nervi segurament hauria pogut viure tota la vida amb aquell malestar, però ara és massa tard».

És per això que Ricou remarca la importància d’oferir una educació sexual per tal que les noies que tinguin algun problema d’aquestes característiques no se’l callin com va fer ella. «No hem d’assumir ni normalitzar el dolor, s’ha de poder dir sense vergonya, per sort ara la societat és molt més oberta però encara hi ha molt camí a recórrer per trencar tabús i molt àmbits desconeguts per investigar».

Subscriu-te per seguir llegint