L’alcaldessa de Ripoll restringeix l’empadronament als migrants

La tos dels nens, amb molta mocositat, trenca el silenci que regna al pis de Brahim Bounash i Fatima Bouyzgarne. Els seus tres fills porten un mes sense trepitjar l’escola i els metges han estat a punt de cobrar-los les visites a l’ambulatori per no tenir targeta sanitària. La mare i els tres nens van arribar a Ripoll a finals de novembre, i malgrat haver sol·licitat l’empadronament, encara no l’han aconseguit. «Així no es pot viure», lamenta el pare. Aquesta família és una de les que pateix la nova manera de gestionar l’empadronament que ha implantat l’alcaldessa Sílvia Orriols, del partit ultra independentista Aliança Catalana que governa l’Ajuntament de Ripoll des de les passades eleccions municipals.

Almenys una desena de migrants nouvinguts en els últims mesos a la capital del Ripollès es troben en aquestes circumstàncies. Altres, ni tan sols han pogut iniciar el tràmit i viuen sense els drets més bàsics o directament han marxat a altres municipis més amables. La Generalitat anima als afectats a denunciar-ho per poder prendre mesures legals per discriminació. L’Ajuntament de Ripoll ha declinat fer declaracions sobre la seva política d’empadronament.

Mohamed Bounash té 13 anys i els seus germans, els bessons Adam i Mayasse, tenen set anys. Haurien de ser a l’escola, aprenent entre altres coses català i castellà, i jugant i convivint amb nens de la seva edat. Però des que van arribar de Marràqueix al novembre es passen els dies asseguts en el sofà mirant la tele. I ho fan sense volum, perquè no entenen res del que diuen els dibuixos animats. A vegades, els seus pares els porten a passejar perquè juguin i es distreguin. Tant els menors com la seva mare han vingut a Ripoll de manera legal. El pare va arribar a Ripoll fa més de 16 anys i treballa en una empresa de neteja. Després d’anys de tràmits burocràtics, aquest marroquí va aconseguir reagrupar als seus tres fills i a la seva dona.

Sense escola ni pediatra

Quan van aterrar a Catalunya, el pare va anar a empadronar als tres nens. A inicis de desembre Brahim es va personar a l’ajuntament amb la còpia del contracte del seu pis, el llibre de família i tota la documentació. «Em van dir que en tres mesos em respondrien si m’accepten el padró, i encara continuo esperant. Fa anys, quan vaig haver de fer-ho jo, t’ho donaven al moment», explica el pare desesperat. Sense aquesta resolució favorable, ni els nens ni la mare poden iniciar tràmits bàsics com són la targeta sanitària o l’escolarització dels menors. Són ciutadans fantasma en el municipi: hi viuen però no consten en cap registre ni tampoc tenen drets com a ciutadans.

Durant aquest temps, els nens i la mare han emmalaltit. El fred de la zona i la falta de calefacció els han passat factura. No tenir targeta sanitària els causa problemes. «Quan vam anar al metge, ens van dir que havíem de pagar la visita... Jo els vaig respondre que no tenia diners i al final ho van deixar passar, però em va tocar pagar els medicaments a la farmàcia. Necessitem targeta sanitària!», implora el pare. Sense targeta sanitària, els nens tampoc tenen pediatre assignat ni un seguiment vacunal.

Els petits tampoc estan escolaritzats. Malgrat no tenir als nens empadronats, la setmana passada Bounash va lliurar tots els papers per a escolaritzar als menors. Està pendent de resposta. Els serveis socials li han facilitat un document perquè, almenys, pugui iniciar el tràmit per a sol·licitar el document d’identitat. «Què més cal fer? És que aquesta alcaldessa no ens vol aquí? No hem fet res dolent», lamenta l’home.

El seu cas no és l’únic. Segons ha pogut saber El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, a Ripoll hi ha almenys una desena de famílies migrants en situació de vulnerabilitat, amb menors al seu càrrec, que es troben en les mateixes circumstàncies. «Això és nou per nosaltres. Abans les persones s’empadronaven al moment si tota la documentació era correcta. Però l’alcaldessa va voler canviar els protocols i des de setembre no s’empadrona a ningú fins a passats tres mesos, que és termini màxim que marca la llei», expliquen fonts coneixedores del procediment.

En campanya electoral, Aliança Catalana va prometre que no empadronaria als migrants sense papers. «L’alcaldessa ha vist que això no pot fer-ho, però sí que pot posar traves. S’espera tres mesos i supervisa cada expedient. Algunes vegades li hem hagut d’insistir perquè no s’esgotessin els terminis», relaten treballadors municipals de manera anònima. «Fem el que podem. Amb els menors els responsables d’Educació fan els ulls grossos i malgrat no tenir padró els inscriuen igualment», expliquen professionals que estan en contacte amb els nouvinguts.

El nou procediment, imposat per Orriols, arriba a extrems surrealistes. És el cas de Steve Cedar, britànic afincat a Catalunya des de fa més de 30 anys, que fa dos mesos es va comprar un pis a Ripoll. «Vaig anar a empadronar-me amb les escriptures i tot... i res, em van dir que fins que no passin tres mesos no sabré si m’han admès. Encara continuo esperant», lamenta Cedar. El seu metge de capçalera segueix a Osona, comarca on està empadronat fins que l’Ajuntament de Ripoll l’accepti.

«Això ho fa perquè no vinguem a Ripoll. És la nostra Juana d’Arc particular que no vol ni a un estranger al seu poble», opina Cedar. «Això de Ripoll no té nom, a nosaltres ens consta que fins i tot hi ha persones que viuen en pisos d’entitats socials que encara no han pogut inscriure’s al padró», explica Núria Paloma, membre de la plataforma Girona Acull.

Desistir i marxar

Són molts els que han marxat de Ripoll després de topar-se amb aquestes traves. És el cas del nebot de Lacen Doiho, Youssef Doiho. «El meu nebot va venir a l’agost des del Marroc per a estudiar i treballar a Espanya i el vaig acollir a la meva casa», explica l’oncle, pare de família i treballador al Ripollès. Van tractar d’empadronar al noi, amb passaport marroquí, en diverses ocasions. «Però no ens van deixar ni presentar la sol·licitud perquè van dir que a casa nostra no hi havia prou metres quadrats», comenta l’home. Al cap de quatre mesos, el noi se’n va anar a Bilbao. «Esperem que allà tingui més sort. Sense padró no pot viure aquí», lamenta Doiho.

No és l’únic que ha marxat. A la comunitat marroquina de Ripoll tots coneixen algun cas. «Hi ha un noi de 24 anys que va venir en pastera aquest estiu i va aconseguir una feina sense contracte en una cuina de la Vall de Núria. Vivia a casa del seu cosí però va acabar marxant a la Selva perquè a Ripoll no el van deixar empadronar-se», explica Moussa, un jove del poble.

Aziz Oabou viu amb la mateixa problemàtica. Acaba d’arribar a Ripoll des de França. No té permís de residència a Espanya i no aconsegueix iniciar el tràmit del padró. «Què haig de fer?», es pregunta aquest home de 33 anys.

Tampoc s’ha atrevit a fer el pas Nouman Ahmed, un pakistanès que porta quatre mesos a Ripoll. Ell sí que té papers, treballa a la fàbrica de galetes Birba de Camprodon, però segueix empadronat en un municipi de l’àrea de Barcelona. «És que si no tens contracte de lloguer no et deixen ni començar el tràmit, i jo aquí estic vivint en una habitació... és impossible», comenta el noi.

Abbas, el seu company de pis, sí que consta en el registre oficial com a ciutadà de Ripoll perquè es va empadronar abans de l’arribada d’Orriols al consistori. «Per què ho han canviat? Per què joho puc fer tot aquí i ell no?», es pregunta el noi.

El govern anima a denunciar

La llei dicta que és obligació dels municipis empadronar a tots els habitants d’una localitat, visquin on visquin. I això inclou barraques o el carrer. «Un ajuntament no pot impedir una sol·licitud d’empadronament. Això és un incompliment flagrant de la llei: si els ciutadans no poden aportar un contracte de lloguer ni escriptures existeix l’empadronament social, el padró sense domicili fix», deixa clar el director general de Drets Humans de la Conselleria d’Igualtat de la Generalitat, Adam Majó.

«El que està passant a Ripoll, la voluntat expressa de dificultar aquest tràmit legal, és denunciable. Però necessitem poder demostrar aquesta voluntat discriminatòria», explica Majó. Demana que els afectats denunciïn el succeït a la Generalitat o a entitats socials que puguin portar-ho als jutjats.

En aquest sentit, advocats i oenegés creuen que hauria de ser el Govern qui s’acostés a aquestes persones donada la seva vulnerabilitat, els seus temors i la dificultat burocràtica dels tràmits.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint