El migdia de mitjan juny que Sílvia Orriols va ser proclamada alcaldessa de Ripoll, ni ella mateixa s'ho esperava. Ni tan sols s'havia preparat un discurs per fer els honors al càrrec acabat d'estrenar. En canvi, sí que portava la barretina del seu avi, que va mostrar juntament amb la vara que l'anterior alcalde, Jordi Munell (Junts), no es va ni aixecar-se per entregar-li. I una ripollesa que cinc anys abans tenia un perfil poc conegut, va passar a estar en boca de tothom. La fluïdesa del seu discurs, molt més àgil que el de qualsevol dels seus predecessors, un independentisme de pedra picada, i un antisalafisme, que de retruc també posa l'objectiu en l'islamisme i la immigració musulmana en el mateix municipi d'on van sortir els autors materials dels atemptats de Barcelona i Cambrils de 2017, defineixen el caràcter d'una figura emergent i incòmode en la política catalana. 

El 2019 va patir un cordó sanitari per part de la resta de partits quan va presentar-se per primera vegada, amb el Front Nacional de Catalunya. Ara tots reconeixen que no va ser l'opció més brillant. Orriols va donar-li la volta, venent-se com la víctima d'aquell acord. Bona part dels ripollesos li van comprar el discurs. Els mateixos actors -el bloc d'esquerres d'ERC, PSC i CUP, per una banda, i els exconvergents de Junts i Independents per una altra- van posar-li la catifa cap a l'alcaldia en ser incapaços d'entendre's abans de la constitució de l'Ajuntament. I va convertir-se en la segona dona, després de Teresa Jordà, que accedia a aquesta preuada cadira. Ara fer-la fora sembla encara més complicat.

Sílvia Orriols va néixer en el si d'una família treballadora, amb orígens de pagès, ara fa trenta-nou anys. El seu activisme des de jove en l'esquerra independentista, la va portar a militar a les Joventuts d'ERC, tot i que des d'un caire molt més patriòtic. Eren temps en què la línia del partit era girar l'esquena a Heribert Barrera quan aquest va advertir dels perills per la llengua catalana i el país de l'arribada massiva d'immigrants. Orriols no va tardar a emprendre el seu propi camí Va ser membre troncal del col·lectiu L'Intransigent de Catalunya, responsables de substituir les plaques de la plaça d'Espanya per les de la Llibertat, abans que ho aprovés el consistori. La revista que publicaven ja va generar polèmica perquè els partits d'esquerres que aleshores governaven Ripoll van impedir que es repartís en equipaments públics, pel seu contingut profundament identitari. A meitat del seu primer mandat va desvincular-se del FNC. Com a regidora no adscrita va posar les bases d'Aliança Catalana, un partit originat en el nucli familiar -la seva parella era el setè d'una llista d'on van sortir sis regidors- tot i que ara se li busquin padrins a la resta del país.

Mare de cinc fills que porten el seu cognom perquè el del pare és molt més comú, no va casar-se per l'església, motiu que sovint esgrimeix quan l'acusen d'ultracatòlica o conservadora. També somriu quan sent l'apel·latiu d'ultradretana, que li atribueixen més com a sinònim de xenòfoba o racista, que no pas per la seva classe social proletària o per unes polítiques que amb prou feines ha tingut temps d'implementar. En tot cas ja ha tret de polleguera a antifeixistes i antagonistes en general quan denuncia l'origen marroquí de delinqüents o sense sostre, o bé assenyala com a usuàries dels serveis socials a musulmanes que compren joies en un establiment que liquida els seus productes. Els partits més conservadors del consistori han estat els més predisposats a teixir-hi acords puntuals, i per ara també han frenat una moció de censura que les esquerres ja haurien activat.

Un dels compromisos d'Orriols en campanya electoral va ser no presentar-se a les eleccions a la Generalitat en cas de ser alcaldessa, per comparació al càrrec de diputat que compartia el seu predecessor Munell i el relaxament que havia patit el govern de Junts a Ripoll. La seva figura emergent ha tingut el cop de gràcia definitiu aquestes últimes setmanes amb l'obertura del debat sobre els immigrants, convertint-se en focus mediàtic d'una premsa que sovint l'ha ignorat intencionadament. Vivint una època en què les xarxes socials tenen tanta o més força que els mitjans convencionals s'hi ha sobreposat. Ara mateix és difícil dir on té el sostre. La temen perquè fragmentaria encara més l'independentisme, però també perquè afronta debats que fins ara han estat tabú, si més no en el tauler de la política catalana.