Xavier Amores: «En molts municipis es paga menys d'un euro per consumir mil litres d'aigua»

Presideix el Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua, ens on coincideixen administracions, ecologistes, organitzacions agràries, associacions de veïns, el sector industrial, el turístic... A mesura que la sequera s’ha anat agreujant, el nivell de conflictivitat entre els diferents membres del consell ha augmentat? 

Ara just fa un any que presideixo el consell i crec que un dels principals valors es que tots els sectors poden empatitzar més fàcilment amb les problemàtiques dels altres quan dialoguen en un mateix espai. Les posicions maximalistes, dels que poden pensar que a al seu sector no els haurien d’afectar les restriccions o dels que només prioritzen el recurs des d’una perspectiva ambiental perden força quan escoltes als que estan patint aquesta crisi en primera persona a l’altre costat de la taula. M’agradaria pensar que de la darrera gran sequera de fa quinze anys hem après quelcom. Els partits polítics i els legítims interessos sectorials o territorials han de ser capaços de treballar en grans acords a curt i mig termini amb les administracions.

Paguem l’aigua a un preu gairebé regalat i s’hauria d’apujar, com defensa el director de l’ACA?

És obvi que ara mateix produir aigua dessalada o regenerada té un cost major que quan hi ha abundància d’aigua, per tant és imprescindible fer front a aquest increment. Però es que a més, quan es fan estudis de preu de l’aigua domèstica a Europa, Espanya apareix sempre en una posició molt baixa, que contrasta en ser un dels països amb major estrès hídric del continent. Fins i tot relativitzant aquest preu en relació al cost de la vida, encara baixem més en aquest rànquing. No té cap sentit. Així mateix som un dels països on hi ha més variabilitat de preu entre municipis, de vegades justificadament perquè el cost d’obtenir el recurs no és igual arreu, però en d’altres no. A Catalunya tenim molts municipis on es paga menys d’un euro per consumir mil litres d’aigua.

Ens falta una millor planificació dels recursos hídrics?

Normalment planifiquem pensant en la darrera gran sequera i en un escenari que es consideri probable. Amb els recursos actuals d’ús d’aigua regenerada del Llobregat, de les dessaladores i de la resta d’actuacions previstes al pla de sequera podríem haver respost a una sequera com la del 2008. El problema es quan tenim la pitjor sequera meteorològica en dècades, amb més de tres anys de manca de pluja i un increment de temperatures com el que hem patit. A la Catalunya post crisi econòmica i amb una ACA en fallida i endeutada, vam decidir col·lectivament que el seu primer objectiu era retornar el deute i no invertir. Com a país, i amb un acord de tots els partits hauríem pogut decidir fer una aportació pressupostària per equilibrar aquella situació, incrementar tarifes i fer les inversions que ens haurien permès estar millor preparats. A Singapur, un dels països amb menys disponibilitat d’aigua tenen una planificació fins l’any 2060 de totes les inversions que han de fer i un compromís de tot el país per l’aigua: sectors econòmics, ciutadans i forces polítiques. L’aigua al nostre país requereix un gran acord i a llarg termini.

Una gran part de l’aigua es perd pel mal estat de les canalitzacions. Considera que hi ha hagut desídia per part de moltes administracions per a invertir en la xarxa? 

Probablement l’aigua dona pocs vots, i només es troba present en el debat quan no n’hi ha. És una infraestructura que no veiem a diferència de moltes altres actuacions de les administracions. Hi ha ajuntaments que no tenen taxa de clavegueram, d’altres amb preus massa baixos que no permeten una reposició de canonades suficient o contractes a curt termini on la principal variable és el preu. Ara bé també tenim Ajuntaments que son un molt bon exemple. Vic va digitalitzar la xarxa abans que ningú, té rendiments altíssims i és un cas d’èxit. Barcelona i l’àrea metropolitana tenen només un 6% de fuites i és un referent internacional, on s’està impulsant un projecte pioner de reutilització indirecta d’aigua potable al riu Llobregat clau per abastir la ciutat. Hi ha moltes poblacions catalanes que ja es trobaven molt per sota dels 200 litres/dia/habitant abans que se’ns demanés per emergència com Mataró, Manresa o Barcelona.

Des de les empreses del sector de l’aigua, heu quantificat les inversions que serien necessàries?

Com a clúster de l’aigua treballem més en clau d’R+D, innovació, de cooperació amb els sectors per estalviar aigua i ajudar en un ús més sostenible de l’aigua o a internacionalitzar les empreses del sector, i no tant en clau d’estudiar quines inversions calen. Ara bé, a Catalunya la meitat de la xarxa té més de trenta anys, i amb taxes de renovació anual de canonades de menys del 1% es supera la vida útil en molts casos. L’associació a Espanya d’empreses d’abastament van fer un estudi on quantificaven que les inversions anuals en infraestructures d’aigua no arribaven al 50% del necessari, i en alguns períodes havia estat menys del 70% del que caldria, la xifra a Catalunya era d’un dèficit d’inversions de més de 500 milions d’euros. Cal afegir les inversions en digitalització, ja que si bé la telelectura i la gestió de dades ens poden ajudar molt a identificar fuites també necessiten inversions. Tot això s’ha de poder pagar amb la tarifa de l’aigua.

Un dels motors econòmics gironins, el turisme, afrontarà un estiu difícil amb les restriccions actuals

Serà una temporada difícil, la primavera és la nostra principal finestra per a una certa recuperació, però crec que hem de fer-nos a la idea que és més recurrent i probable que el que avui patim passi més sovint, i ningú ens sap dir quan durarà la sequera meteorològica actual. L’aigua s’ha considerat durant anys com un recurs infinit i barat, i sense voler generalitzar perquè hi ha excepcions notables, moltes empreses de tots els sectors no la trobaven una inversió atractiva o amb un bon retorn econòmic, ara bé, avui la majoria saben que és un factor clau per la seva competitivitat. 

En un passat recent, ens havien explicat un projecte europeu per reduir el consum en municpis turístics.

Portem tres anys amb el WAT’SaveReuse, un projecte conjunt amb les Illes Balears i Occitània on hem fet guies tècniques per ajudar a estalviar i reutilitzar aigua en el sector, campanyes per als turistes, que en molts casos no en tenen ni idea que venen a un país que està patint una sequera extrema i als que cal conscienciar i fins i tot la Direcció General de Turisme ha publicat les bases per uns ajuts de més de 12 milions d’euros que permetran finançar inversions per estalviar aigua. Quelcom que és molt usual en l’energia, els incentius, comencen a arribar a l’aigua.

Les comarques gironines tenen una densitat elevada de camps de golf i d’indústries càrnies, dues activitats intensives en l’ús d’aigua i que sovint no tenen massa bona imatge.

Qualsevol activitat econòmica té impacte en aigua, de vegades directa en el procés productiu, en el regadiu o en la quantitat d’aigua que conté el producte, d’altres en forma de petjada hídrica. En tot allò que consumim, mengem, la roba amb la que ens vestim, als gimnasos on practiquem esport, en els turistes que ens visiten o en la indústria i els serveis on treballem. En tots hi ha un impacte, podem decidir no veure’l o només assenyalar uns quants perquè no ens agraden. Personalment no comparteixo la idea que unes activitats son per definició negatives i en d’altres només hi veiem la part positiva. Els camps de golf estan obligats a l’ús de l’aigua regenerada. De fet, fa uns anys, aquests i la petroquímica de Tarragona eren els principals usuaris privats d’una aigua que llançàvem al mar. Quan produïm carn, fabriquem un producte químic, farmacèutic, un cotxe o paper consumim una gran quantitat d’aigua. Això vol dir que hem d’externalitzar tota la nostra activitat productiva per manca d’aigua? Seria un sense sentit i només ens portaria a un empobriment generalitzat. Ara bé, hem de ser molt més eficients en l’ús del recurs en qualsevol activitat econòmica i mesurar les seves externalitats, establir-ne un preu o una compensació, ser exigents com a consumidors i ciutadans en què no malgastin l’aigua i limitar-ne el seu ús en cas d’emergència com succeeix ara. 

Els pagesos alerten d’una situació dramàtica i se senten criminalitzats perquè se’ls acusa de fer un consum molt elevat d’aigua. Quina part del consum d’aigua és atribuïble al reg agrari?

Depèn de les conques. El consum global d’aigua és principalment agrícola al país, com succeeix a tot el món. En el cas de les conques Catalanes de l’Ebre el regadiu suposa la pràctica totalitat, més del 90%, en les conques internes que son ara les afectades principalment per l’actual sequera és aproximadament un 30%, per tant hem de fer una feina col·lectiva en gestionar la demanda tots els usuaris i accelerar inversions i tràmits administratius per a produir recursos alternatius via aigua regenerada, dessalada, aigua freàtica o amb nous pous per fer front a la manca de pluges. Cal reconèixer que part del sector ha fet la transició cap a cultius menys intensius en ús d’aigua, i fa mesos que pateixen restriccions. 

Al clúster de l’aigua (Catalan Water Partnership) hi ha empreses privades pero també ens públics. En l’àmbit de l’aigua hi ha marge per incrementar la col·laboració público-privada? De quina manera es podria millorar?

Crec que aquesta col·laboració ha estat bona en el passat i ens ha de seguir ajudant per fer front a aquest repte. De vegades hem posat massa èmfasis en debats que no anaven a l’arrel del realment rellevant: l’adaptació al canvi climàtic, la sequera, la planificació a llarg termini de les infraestructures o la inversió digital, i en aquests debats no és molt important la titularitat d’un servei. A mi m’agrada parlar de bona gestió, dels bons professionals que hi ha al sector de l’aigua, dels projectes innovadors que s’han fet al país en el sector de l’aigua per part de públics i privats. Cal crear mecanismes de confiança entre tots els actors, per exemple durant la pandèmia tot el sector va treballar conjuntament en mantenir un servei essencial o en mesurar la presència de la COVID-19 en les depuradores.

Les empreses del CWP participen en molts projectes d’innovació. Estan ajudant a fer un consum més eficient?

Treballem en dos fronts principalment per la sequera, sensibilitzar i explicar les millors tecnologies disponibles, ja que podem estalviar i ser més eficients amb tot el que ja tenim a disposició en el mercat i fent treballs de manera conjunta amb sectors. I en segon lloc promovent la cooperació entre tots els actors en nous projectes d’R+D i d’innovació que han de ser les tecnologies de demà o simplement validant i demostrant que funcionen a escala real. Cada any tenim entre 20 i 30 projectes, des de com utilitzar la IA per reduir fuites, càlculs de petjada hídrica en el sector cosmètic i com reduir-la conjuntament amb l’associació del sector, projectes per a reutilitzar o disposar de dades reals dels consums d’aigua en hotels, per demostrar que podem garantir la qualitat de l’aigua reutilitzada amb un control en continu per al sector càrnic o ajudant als cellers en estalviar aigua amb el clúster del vi, per dir alguns exemples. . Penso que som un sector que contribueix positivament al seu entorn més proper i amb una forta presència internacional. Tenim centres d’investigació i tecnològics  excel·lents amb un bon retorn en les convocatòries més exigents de recerca, empreses de primer nivell, que competeixen en mercats molt competitius i que els pots trobar en les principals fires d’Àsia, EUA o Europa. Val a dir que la majoria de clústers de l’aigua del món, que som molt pocs, es concentren en regions o petits països amb grans reptes de l’aigua: Holanda, Israel, Singapur, Califòrnia, Milwaukee, Daegu a Corea del Sud o l’estat de Victoria a Austràlia per dir-ne alguns, i Catalunya és un actor reconegut a nivell empresarial i d’investigació.