Educar entre arbres: el model que vol «preparar per la vida»

«No tenim res programat, ni ho farem mai, cada dia sortim al bosc amb una motxilla, una guia de plantes, d’ocells i un salabret, i aprenem a fluir», explica Sònia Casademont, cofundadora del projecte Xiquets de Sant Martí Vell i tècnica d’educació infantil. I és que a diferència de les llars d’infants convencionals, on «tot està agendat i per culpa d’això sovint s’obliden de les necessitats reals dels infants», la seva proposta passa per «anar a demanda dels nens, cobrint les seves necessitats bàsiques des de l’amor i el respecte»: «Els nens on estan millor és a casa amb els seus pares, però com que la conciliació laboral no és possible, el que volem és donar un servei el més semblant possible a una llar familiar».

El projecte Xiquets va néixer l’any 2020, just després del confinament, de la mà de l’associació Pescasomnis. «Jo havia treballat dins del sistema, en llars d’infants convencionals, però no m’hi sentia a gust, la ràtio era una bogeria, amb 21 infants per una única educadora i era impossible atendre’ls a tots», explica. A més, lamenta que «cada mitja hora tocava una activitat diferent, música, anglès o psicomotricitat, i jo necessitava poder parar i parlar amb els nens, jugar amb ells, poder-los canviar quan es feien pipí i no quan era l’hora de fer-ho». Aleshores, juntament amb Eva Fosses, també educadora, es van unir per a crear un projecte que volia «educar infants forts, autònoms i emocionalment preparats per la vida». El projecte vol fugir de les etiquetes però, si se n’ha de quedar una, prefereixen la de «projecte natura»: «No ens hem volgut casar amb la idea d’escola bosc perquè anem més per lliure». Actualment, tenen vuit nens i nenes matriculats, des d’un any fins als tres. «Poden quedar-s’hi fins als sis anys», detalla. Des que van començar, han tingut alumnes d’Albons a Serinyà, passant per Girona o la Bisbal d’Empordà: «Les famílies fan quilòmetres si el projecte els agrada», sosté.

A banda de la connexió amb la natura, on l’objectiu és «recuperar la saviesa dels nostres avis i aprendre els cicles de la natura sense fer-los omplir una fitxa amb flors per a explicar-los que ha arribat la primavera», un altre pilar del projecte és el contacte amb els veïns i el sentiment de comunitat. En aquest sentit, assegura que «anem a visitar a la gent gran del poble perquè ens expliquin coses, ens deixen cultivar al seu hort, donar menjar als animals o ajudar-los a preparar sopa de menta». Amb tot, defensa que «la relació entre els infants i la gent gran és tan bonica com necessària». D’aquí també sorgeixen moments vitals que, lluny d’ocultar-los, volen compartir amb els nens: «La setmana passada es va morir un veí del poble que anàvem a veure sovint i els hi vam explicar amb naturalitat i amb humanitat, perquè sovint es cau en l’error de, quan cauen, dir-los que no passa res, però sí que passa, i hem de saber acompanyar-los en l’alegria però també en el dolor, la ràbia o la incomprensió».

Un model «inviable»

A nivell econòmic, lamenta Casademont, el model és «inviable»: «Hem d’organitzar altres activitats complementàries perquè sinó els pares haurien de pagar molt més per a poder mantenir el projecte obert (la quota és de 350 euros mensuals), però és amb el que creiem i per això lluitem». 

Durant el primer any de vida del projecte, cada dia venia un pare (o àvia, avi, tiet o tieta) a passar el dia amb el grup per a rebaixar la ràtio. Tot i que ara ja no és obligatori, «saben que sempre tenen les portes obertes per venir». Pel que fa al menjar, cada dia s’encarrega de preparar-lo una família, que té una proteïna assignada: «Si apostem per un model basat en el respecte i la sostenibilitat, hem de ser coherents i tenir clar que els nens no poden menjar quatre plàstics, sinó menjar de veritat». Amb tot, celebra que «cada dia mengen d’escàndol perquè els pares cuinen amb molt d’amor» i destaca la «riquesa de provar coses i maneres de fer diferents a les de casa». A més, els nens s’hi impliquen: «És el seu menjar i estan orgullosos quan la resta de nens els diuen que està boníssim».

«Els ensenya el que és la vida»

Gemma Massó, veïna de Púbol i mare d’una nena de gairebé dos anys que al setembre va unir-se al projecte, defensa que la connexió amb la natura i el contacte amb els veïns «els ensenya el què és la vida». En aquest sentit, explica que «si quan surten troben espàrrecs els porten a una àvia del poble, que els ensenya a preparar una truita, o si una persona gran es troba malament els ho explica i en parlen». Amb tot, celebra que «aprenen a viure en comunitat». 

Amb les seves dues filles grans van anar a visitar llars d’infants convencionals, però de seguida les van descartar. «No ens van agradar, ni el projecte ni les instal·lacions», recorda. Havien sentit a parlar dels projectes que abans les dues acompanyants (no volen dir-se educadores) portaven pel seu compte, i de seguida s’hi van sumar: «Ens va atraure que sempre estiguessin a l’aire lliure, envoltats de natura», explica. A diferència de les escoles bressol, celebra el component «participatiu»: «A les llars d’infants deixes el nen i te’n vas, però en canvi aquí pots quedar-te i implicar-te». Com amb el dinar, que els toca portar-lo cada dues setmanes: «Demà portarem una amanida de tomàquet amb alvocat i panses, i vedella amb bolets». Amb tot, celebra que amb la resta de pares han construït una «petita família».

Subscriu-te per seguir llegint