Les angoixes de Vània són nostres

Resistir, resistir i resistir com sigui, encara que la vida no valgui la pena, és la consigna de L’oncle Vània, i el cèlebre director Oskaras Koršunovas s’ha cenyit al missatge d’Anton Txèkhov en el muntatge amb què va inaugurar divendres el festival Temporada Alta i que fins avui encara es pot veure al Canal de Salt. La producció, interpretada per actors catalans de primer nivell, traspua a la perfecció les angoixes que descrivia el metge i dramaturg ara fa més d’un segle, i que no disten gaire de les actuals. Les seves preocupacions són les nostres, de la sensació d’haver malgastat el temps a la irreversible destrucció de la natura que denuncia Astrov.

I si és fidel al text i a les idees, el lituà no ho és tan amb les formes. En les més de tres hores de muntatge, Koršunovas juga amb la repetició de moviments, l’ús de filmacions fetes des de l’escenari mateix i la ruptura de la quarta paret una vegada i una altra, fent que els personatges interpel·lin tan directament l’espectador que fins i tot es colin a la platea per buscar una au perduda.

La irreverència no molesta gens, però sí que ho fan els subratllats innecessaris, com la projecció d’alguns dels diàlegs en una pantalla sobre l’escenari. Peca d’insistent per fer-nos entendre que «avui fa un bon dia per penjar-se», com diu Vània, com si no se’n fiés del tot del senderi del públic, o encara pitjor, dels seus intèrprets.

Faria mal fet, si fos així, perquè és esplèndid, especialment el Vània de Julio Manrique, fràgil i patètic quan ho ha de ser -aix, aquesta versió de Creep cantada des del desconsol més absolut-i encara més contundent quan ha d’esclatar en còlera contra el seu cunyat, interpretat per Lluís Marco, quan creu que perdrà la finca a la que ha dedicat tots els seus esforços.