L’obertura de dues exposicions ahir al Bòlit. Centre d’Art Contemporani de Girona van encetar els actes d’homenatge al director de cinema Pere Portabella, que s’allargaran durant les pròximes setmanes. Les dues mostres del Bòlit, que s’inauguraran formalment l’11 de febrer amb el cineasta figuerenc, precedeixen el seu nomenament com a doctor honoris causa de la Universitat de Girona (UdG) el 10 de febrer. Posteriorment, 12, el Museu de l’Empordà de Figueres també té prevista la inauguració d’una exposició centrada en la rica col·lecció d’art de Portabella i, en paral·lel, tant el cinema Truffaut com el cine club Dioptria de Figueres recuperaran algunes de les seves pel·lícules.
Fins al 27 de febrer, el Bòlit_PouRodó acull Acció Santos, una mostra que explora la relació entre el realitzador i el músic Carles Santos. Aquesta s’ha traduït en una quinzena de pel·lícules que inventen noves maneres d’associar el cinema a la música i que posen en relleu una tensió entre l’espai, la imatge i el so.
Comissariada per Ona Balló, la mostra inclou peces inèdites, poc vistes o singulars, com ara la pianola motoritzada que Carles Santos va encarregar per a l’obra La Pantera Imperial i que també apareix a El silenci abans de Bach de Portabella.
Lacuesta: «Algunes de les seves pel·lícules són un retrat fabulós del país i els seus imaginaris»
«Algunes de les pel·lícules de Portabella són un retrat fabulós d’aquest país i els seus imaginaris», afirma el director de cinema Isaki Lacuesta, que tot i que no se sent un hereu del seu cinema -«sóc més d’en Joaquim Jordà»,-, diu que algun dels seus films l’interessen «moltíssim».
Cita el primer Informe General, «un retrat fantàstic de la transició», Mudanza o «un film molt petit, Premios Nacionales, que mostra el magatzem dels Premis Nacionals d’Art, amb quadres que son un horror i estan mal conservats i que mostra tota la vanitat de l’art», continua.
Poetes catalans, la pel·lícula que recollia el Primer Festival de Poesia Catalana, mostra, per Lacuesta un moment en què «la clandestinitat de la poesia va fer que es tornés sexi, com tot el que està prohibit». «Ara potser encara és més clandestina, però sense el component sexi, perquè la dictadura de la política ocupa un espai enorme», diu.
També un testimoni de l’estada de Carles Santos a Nova York a través dels anuncis de Joan Logue o el document sonor amb el qual el crític de cinema Jonathan Rosenbaun recita el discurs del dia que Vampir-Cuadecuc es va projectar al MoMA, una projecció a la qual Portabella no va poder assistir perquè el règim franquista li va retirar el passaport per la seva activitat política.
La proposta que acull el Bòlit_StNicolau, Gosar Poder, també està comissariada per Balló i es podrà visitar fins al 13 de març. Es tracta d’una instal·lació audiovisual inèdita del cineasta gironí Isaki Lacuesta que parteix del material que va enregistrar l’octubre del 2020 a Barcelona, en la commemoració de l’aniversari del Primer Festival de Poesia Catalana. Alguns dels poetes que van participar en l’acte, com Antoni Clapés, Martí Sales, Anna Gual o Gabriel Ventura, van ser ahir a l’obertura de la mostra.
L’abril de 1970, la sala Gran Price de la capital catalana va acollir una festa poètica contra la dictadura que va acabar congregant unes 4.000 persones, un recital amb els poetes més importants del moment, alguns acabats de tornar de l’exili, com Pere Quart, Joan Brossa, Salvador Espriu, o Gabriel Ferrater. Aquell acte sense precedents que va quedar recollit al film Poetes catalans de Portabella.
Ara fa dos anys, l’efemèride es va commemorar en un nou recita que es va traduir primer en un film i ara en una instal·lació audiovisual. La pel·lícula de sala, explica Lacuesta, és «el retrat del recital i de l’imaginari dels poetes participants», mentre que la instal·lació presenta un diàleg entre dues pantalles instal·lades una a cada extrem de la capella de Sant Nicolau: «en una s’hi veu un muntatge diferent de la peça i a l’altra, materials en brut, com si la pel·lícula hagués estat desmuntada i descomposta».
«La instal·lació juga a dissociar les fonts de so i els materials, com un desmuntatge i remuntatge dels elements poètics del recital; queden dissociats i és l’espectador qui els ha de muntar al seu cap», detalla el realitzador de cinema.
