«Qui pensa que la vida li deu alguna cosa, està equivocat»

Què li dol, Dolores?

Em dolen les injustícies del món. En la meva vida privada, ara mateix no em dol res. Em dolen les injustícies i les desgràcies del món, la gent que pateix.

La novel·la negra basca està de moda perquè ETA ja pertany a la història i es poden explorar nous camps?

No crec que hi tingui res a veure. Està de moda perquè vaig escriure una novel·la molt bona que es va vendre com xurros, El guardián invisible, i un piló de gent va pujar al carro.

M’encanta la seva seguretat.

Tres milions de còpies venudes. Alguna cosa tindrà l’aigua, si la beneeixen.

Li deia en el sentit que ETA ha desaparegut fins i tot de la literatura. 

Afortunadament, la majoria dels escriptors joves bascos, quasi ni la van viure. I me n’alegro moltíssim. El meu fill de vint-i-quatre anys no recorda res d’ETA. N’hi ha per congratular-se’n, quan estava embarassada del meu primer fill, pensava «tant de bo aquest nen pugui viure la pau, que no hagi de despertar-se cada dia amb una nova notícia de morts». Amb el dolor que va suposar durant tants anys.

No devia ser senzill.

Era horrible. És maco que ara ens hàgim d’inventar les coses sòrdides i els monstres. Així la gent de fora del País Basc pot descobrir-ne uns vessants que potser abans desconeixien perquè no s’atrevien a acostar-s’hi.

Com era el Bilbao dels anys vuitanta?

Era una ciutat que bullia, meravellosa en molts sentits. Una ciutat de feina, d’estar orgullosos de ser classe obrera. I també de molts negocis, es movien importacions i exportacions. Va ser també època d’heroïna, que va ser una desgràcia per a tots. La democràcia estava encara agafada amb pinces, i es notava en la pressió policial, les algarades al carrer, la guerra de banderes… Encara es feien coses «por orden del Gobernador Civil». Avui no sembla una altra època sinó un altre país, o un altre món. És un gust que els joves d’ara no visquin coses així. Tanmateix, la democràcia l’hem de cuidar cada dia.

No sé si un diluvi, però ens passem la vida esperant alguna cosa?

Hi ha gent que sí. Però qui és espavilat, sap que no ha d’estar esperant, s’ha de sortir a buscar. Qui pensa que la vida li deu alguna cosa, està equivocat. Perquè la vida mai et compensarà pel que et treu. Si vols una cosa, has de lluitar.

Com homenatge a la seva visita a Girona, fa dies que plou. 

(Riu) És que jo convoco la pluja. Que s’omplin els pantans, que tinguin aigua els pagesos, i després a l’estiu que faci bo.

Ens afecta la pluja?

A mi m’encanta. Em vaig casar i plovia, a bateig del meu fill plovia, sortia de carnaval i plovia… La meva vida ha sigut sovint sota la pluja, mai he deixat de fer res perquè plogués. Em crida l’atenció quan vaig a una ciutat mediterrània i si cauen quatre gotes, ningú surt de casa.

Almenys ara ve a Girona, que la gent no surt ni quan plou ni quan fa sol.

(Riallada) Als bascos ens encanta sortir, compartir, estar en grup.

A Froilán l’enxampen altre cop en llocs de mala reputació, la llei del «sí és sí», trens que no caben als túnels… A Espanya mai falten arguments literaris?

Mmm… De tot, el que em dóna joc és només això dels trens, per una mena d’«Assassinat en el Cantàbria Exprés».

Com explica l’èxit dels seus llibres a Catalunya, amb el caràcter tan diferents de bascos i catalans?

No som tan diferents. Desconfiats inicialment però després els millors amics, molt treballadors, compromesos amb les tradicions i cultura de la seva terra, molt familiars… Em fa molt feliç, tenir èxit a Catalunya. Em va alegrar molt ser número u… en català. Vaig aconseguir que traduïssin els meus llibres a totes les llengües oficials d’Espanya. Em suposa un esforç enorme, però m’és igual. Així tothom pot llegir en la llengua que vulgui.

No prefereix ser llegida en versió original?

Doncs no. Prefereixo respectar el criteri de cadascú.

Subscriu-te per seguir llegint