Ada Castells mira de cara l’impacte personal de l’emergència climàtica

La periodista i escriptora Ada Castells es capbussa en la seva setena novel·la, Solastàlgia, en l’impacte personal de l’emergència climàtica. Escrita des del xoc provocat pel confinament pel Covid 19, l’obra descriu l’aventura del seu alter ego, la Sara, que empatxada de lectures apocalíptiques i arran d’unes inundacions extremes a Barcelona decideix fugir cap a l’Empordà amb la família. Allà aprendrà que tampoc al camp la vida és fàcil però, sobretot, que «quan un marxa, marxa amb tot», constata l’autora, que s’estrena amb L’Altra Editorial.

El títol, Solastàlgia, fa referència a un terme acunyat el 2005 pel filòsof australià Glenn Albrecht per descriure l’angoixa, aflicció, desolació, nostàlgia o estrès provocats per desastres ecològics com el canvi climàtic global.

Castells diu que és un llibre «trist i «molt dur», «viscut amb molt de dolor», però admet al mateix temps que potser el lector no ho notarà doncs en el rerefons conté, diu, un missatge desdramatitzador sobre la possibilitat de canviar les nostres vides i el futur del planeta.

De fet, acompanyada pel seu marit, una filla adolescent i una tieta excèntrica, la protagonista de la novel·la fuig a terres empordaneses amb l’objectiu idealista és «refundar l’Edat Mitjana amb tecnologia del segle XXI». 

Ironia i optimisme

Castells contraposa la manera com ha viscut l’escriptura del llibre, des de l’angoixa que li va provocar la crisi del coronavirus i en particular el confinament, amb les primeres reaccions davant la novel·la. Diu que no l’ha estranyat del tot, perquè «és marca de la casa» la ironia i l’optimisme: «és una resistència en contra de la solastàlgia, és desdramatitzar; una cosa bàsica que s’ha de fer davant de qualsevol situació de pànic com la que travessem, en la qual tenim un repte molt difícil: canviar la manera de viure».

Solastàlgia neix de com Castells es va «obsessionar» el 2020 per la fi del món, o si més no del món com era fins a l’esclat de la pandèmia. «Vaig creure que el món s’enfonsava, que el sistema col·lapsava i ens havíem d’inventar una nova manera de viure. I me’n vaig alegrar», admet l’autora, que a diferència d’altres creadors va trobar en aquells dies la inspiració per escriure.

Tanmateix, la seva novel·la vol ser, diu, «una crítica a la visió apocalíptica del món», una forma d’aprenentatge sobre la pandèmia i una assumpció de la nostra fragilitat com a espècie i com a individus.

«Tot això m’interpel·lava, però les filosofades no serveixen per a les novel·les», diu l’escriptora. Així que «el primer pas» va ser traduir aquestes inquietuds en personatges i en una història que no és la seva, per bé que s’hi pugin trobar paral·lelismes. «Ells em van portar a l’Empordà», una fugida endavant que introdueix l’element de l’aventura a la novel·la.

L’aventura, però també el punt de «realisme» que l’editora Eugènia Broggi detecta en l’obra de Castells. En el sentit que, en la naturalesa, un se sent més despullat i vulnerable que enlloc, i és terreny abonat perquè «et brollin els propis fantasmes».