Josep Sala i Cullell desenterra un crim mediàtic de la Barcelona dels anys 20

Uns defensaven la teoria del suïcidi, els altres parlaven d’assassinat, però el cert és que la mort de la jove Dolors Bernabeu l’agost de 1925 va ocupar pàgines i pàgines de diari. El gironí Josep Sala i Cullell ha pouat en la premsa de l’època i també en arxius de Barcelona i París per recuperar un dels casos criminals més mediàtics dels anys 20, una història que ha quedat recollida a La mort misteriosa de Dolors Bernabeu, editat per Pòrtic.

Sala i Cullell, professor d’institut a Noruega des de fa més d’una dècada, reconstrueix el misteri entorn de la mort d’una jove, filla de pares obrers valencians, al passatge d’Escudellers de Barcelona. «Si no hagués estat per les circumstàncies de la mort, la seva història no ens hauria arribat mai. Com moltes noies del moment, tria el camí de la prostitució i es comença a relacionar amb la classe alta de la ciutat i anar als locals de moda del moment, fins que una nit cau daltabaix de l’edifici on vivia, una casa de dispeses», explica l’autor de Generació Tap.

La mestressa va parlar de suïcidi a la policia, que va trobar una nota de comiat en una bombonera a la seva habitació, però al cos hi ha un forat que podria ser de bala. «Tot l’embolic genera un dels primers casos mediàtics tal com els entenem avui i provoca una guerra als mitjans de comunicació de Barcelona», afirma l’autor, que assenyala que fins i tot la premsa francesa se’n va fer ressò.

Lector de Josep Pla, el gironí arriba a Dolors Bernabeu buscant articles de l’escriptor de Palafrugell a La Publicitat, «el millor diari que s’ha escrit mai en català»: «entre l’agost i setembre del 25 es publiquen una sèrie de notícies sobre la mort de Dolors Bernabeu i m’adono que és una història molt interessant, però amb molts detalls estrambòtics i em capbusso en arxius digitalitzats per desenterrar més detalls».

Durant uns cinc anys, ha anat estirant el fil cada cop que tornava a Catalunya des de Trodheim, on viu actualment, per escriure una crònica negra, un gènere que li permet contar també com eren els anys 20, el poder de les autoritats i les pressions que rebia la premsa i la justícia del moment.

El que més l’ha sorprès de la recerca, que va quedar interrompuda per la pandèmia, és que «moltes coses són com són ara, amb molts catalanistes investigats, repressió, autoritats que actuen d’una manera força impune, una mena de policia patriòtica que actua al marge de la legalitat i mitjans amb finalitats clarament polítiques».

Les teories de la premsa

«Relatar crims autèntics té sentit si amb això expliques la societat d’aquell moment i la d’ara. La memòria criminal és patrimoni històric, i hi ha molts països que ho saben fer bé, però aquí som molt dolents conservant els arxius», diu l’autor.

De fet, assenyala, no ha pogut partir dels documents judicials del cas, perquè no hi ha sumari. Ni el del cas Dolors Bernabeu ni el de cap altre de la Llotja, un dels jutjats més importants de la Barcelona dels anys 20, perquè s’han perdut.

El que sí que ha arribat fins ara són els articles de l’època, un moment d’explosió de la premsa escrita, amb grans plomes com Josep Pla, J.V.Foix, Sagarra o Carles Soldevila, i les múltiples teories pel que fa a la mort de la Lolita, com se la coneixia. 

La més curiosa, la de La Vanguardia: «defensava alhora l’assassinat i el suïcidi: la noia està a punt de saltar a la terrassa i algú, des d’un terrat veí, li dispara un tret per evitar-ho». «El llibre vol ser també un homenatge als periodistes de l’època, molts anònims perquè les informacions de successos no van signades, però estan molt ben escrites», declara l’autor, que presentarà el llibre el 23 de febrer (19.00) a la llibreria Les Voltes de Girona.

També han transcendit les entrevistes que concedien alguns dels protagonistes de la història, com el xicot de la víctima, Mainou, que es reprodueixen al llibre: «seria el cap de turc ideal, si no fos perquè era a la presó en el moment de la mort. Intenta aprofitar els diaris perquè l’alliberin i dona unes entrevistes especialment melodramàtiques».

Un altre dels actors rellevants del cas és el jutge instructor, Ramón de Páramo. «És un home amb molta experiència, però acaba d’aterrar a Catalunya i el cas li arriba unes hores tard. Tot i això, fa unes diligències molt completes, perquè estem als inicis de la investigació amb criteris científics i fa proves pericials cal·ligràfiques i balístiques», explica. El jutge, continua, «s’ho pren molt seriosament, però per les pressions de les autoritats de l’època, canvia el rumb de la investigació».

Les pressions també arriben a la premsa: «els diaris callen de cop i els periodistes que han publicat rumors i notícies acaben sent investigats i han de declarar als jutjats». «Durant 15 dies el cas ha omplert portades, pàgines i columnes de tots els diaris de Barcelona, però desapareix d’un dia per l’altre i s’acaba tancant com un suïcidi», explica Sala i Cullell sobre el crim, del que van acabar trascendint nous detalls als anys 30. 

Subscriu-te per seguir llegint