«Fa quaranta-un anys que estic colonitzant Catalunya»

Ignacio Martínez de Pisón va ser un dels triomfadors de Sant Jordi, amb Castillos de fuego, un fresc del Madrid de la postguerra civil, marcat per la fam, la necessitat i l’estraperlo

Li queda alguna cosa de maño, després de tants anys a Catalunya?

Alguna cosa queda, perquè no només vaig néixer a Saragossa, sinó que hi vaig passar tota l’adolescència, dels 9 anys als 21, que són anys molt determinants en una persona. Com a mínim, em queda ser del Real Zaragoza, que no és precisament plat de gust, avui.

Ha canviat gaire Catalunya, des que hi va arribar?

En la Catalunya que vaig conèixer als vuitanta, el nacionalisme era residual. De cop, va ser una sorpresa forta i desagradable veure com un sentiment d’amor al que és propi, es convertia en una cosa que trencava la societat i que pretenia aïllar Catalunya del món. No m’ho esperava.

Va ser una sorpresa forta i desagradable veure com un sentiment d’amor al que és propi, es convertia en una cosa que trencava la societat i que pretenia aïllar Catalunya del món

Alguns consideren colons als que van venir en aquells anys.

Fa quaranta-un anys que estic colonitzant Catalunya (riu).

La guerra civil va ser una guerra entre catalans, entre bascos i entre andalusos. Va ser una guerra entre espanyols

D’altres sostenen que la Guerra Civil va ser una guerra contra Catalunya. 

És la interpretació d’algú que vol manipular el passat, suposo que per rèdit polític. La guerra civil va ser una guerra entre catalans, entre bascos i entre andalusos. Va ser una guerra entre espanyols.

Preferiria viure una guerra o una postguerra?

Totes les postguerres que hi va haver abans de la del 39, havien sigut més plàcides. Els primers anys d’aquesta postguerra van ser terrorífics. No hi ha ni l‘excusa que la gent mor, a les guerres. 50.000 afusellats en anys immediatament posteriors a la guerra, són molts afusellats.

50.000 afusellats en anys immediatament posteriors a la guerra, són molts afusellats

I tant de silenci.

Hem sigut els néts de la guerra, els que hem volgut saber. Els que la van viure, prefereixen callar. Passa igual amb la primera postguerra, van ser anys tan durs i tan vils, que tothom els ha volgut oblidar.

És conscient la nostra generació, de la sort de no haver viscut cap guerra?

Jo sí. I pel que parlo amb la gent nascuda als seixanta, en general en som conscients. Vam viure un franquisme agonitzant i després vam agafar l‘onada bona, ens vam integrar a Europa i ens vam convertir en un país passablement habitable. Els nascuts als 80 i 90, ja tenen els seus drets i no saben d’on venim, el camí que s’ha hagut de fer.

Com recorda aquell franquisme que vam conèixer de biaix?

Recordo la tensió immediatament anterior i posterior a la mort de Franco. En canvi, quan el 1977 entro a la universitat, ja ens havíem despolititzat molt. Ja s’havia aprovat l’amnistia, així que els que sortien a reclamar amnistia i llibertat, van deixar de sortir. Quaranta anys de foscor es van tancar amb força rapidesa.

L’ésser humà té una part elemental a dins seu que l’empeny a sobreviure, a adaptar-se als temps. Sovint, al preu de renunciar a la pròpia dignitat.

Llegint el seu llibre arribo a la conclusió que el que importa és sobreviure. 

L’ésser humà té una part elemental a dins seu que l’empeny a sobreviure, a adaptar-se als temps. Sovint, al preu de renunciar a la pròpia dignitat.

A una novel·la anterior, El día de mañana, un personatge diu que a Catalunya hi va haver molts franquistes. Quines coses d’escriure, Ignacio!

N’hi ha prou de mirar al passat per veure que -per por o per convicció- la gent va sortir al carrer a rebre els que consideraven que venien a alliberar Catalunya. Aquí hi va haver reprimits i perseguits durant la guerra, gent que va passar por.

N’hi ha prou de mirar al passat per veure que -per por o per convicció- la gent va sortir al carrer a rebre els que consideraven que venien a alliberar Catalunya

Queden nostàlgics del franquisme?

El que hi ha és gent que sent nostàlgia de la seva joventut, confonen ser jove i guapo amb l’època que els va tocar viure.

Subscriu-te per seguir llegint