Lola Índigo: una hora i mitja d’entreteniment de primera divisió

El vendaval que diumenge va acompanyar a Cap Roig l’actuació calmada i reposada de Sílvia Pérez Cruz ja se sap d’on venia: era l’anunci de l’apoteòsica actuació que l’endemà, en aquell mateix escenari, hi va fer Lola Índigo, una de les grans artistes del moment, exconcursant d’Operación Triunfo però que va sobrada d’arguments com per no haver d’arrossegar de manera perpètua aquesta etiqueta. Que a aquestes alçades un espectacle sigui capaç de sorprendre ja és, de per si, una magnífica notícia. I el xou que porta la granadina, que canta i balla durant una hora i mitja envoltada de pantalles led, llums, un ou gegant, vuit ballarins i dos músics, és d’aquells que no s’oblida fàcilment.

Qui coneix Cap Roig sap que, per norma, a una bona part del públic qui hi actua és secundari. Dilluns la platea era molt diferent. Hi havia una autèntica invasió fan, tothom sabia a què hi anava. Nenes amb la cara pintada amb purpurina, noies vestides com si volguessin imitar la seva ídol, i seguidors exhibint pancartes i dibuixos dedicades a la cantant. «Ets el regal de la meva comunió», deia una de les més sorprenents. Les criatures d’avui, més nenes que nens en el cas de l’artista que ens ocupa, quan tenen set o vuit anys ja no en fan prou amb El Pot Petit i s’endinsen en els ritmes pop, dance, trap, funk i reguetón que proposa Índigo. Va ser un concert espectacular, que va arrencar amb 25 minuts de retard, davant d’un públic cada cop més impacient, perquè segons va confessar la cantant havien tingut «un petit accident amb la furgoneta» quan es dirigien cap a Cap Roig.

Superat aquest mal tràngol ja res va impedir l’explosió de foc que proposa Índigo. Totes les cançons venen a sonar igual, és cert, però cada una t’entra diferent gràcies als balls, als canvis de vestuari i als motius que escupen les pantalles led. No hi ha prou ulls per veure-ho tot, de la pluja d’estímuls que t’arriben des de l’escenari, on a Cap Roig, els músics quedaven amagats en els dos laterals. Del concert poca cosa més se’n pot dir: van sonar una vintena de cançons, totes les del seu darrer disc Dragón, que és el que presenta en aquesta gira, i d’altres de les més conegudes, i que els moments més apoteòsics van arribar a la recta final, sobretot quan va sonar El tonto, i poc abans ho havien fet La Niña de la Escuela, Las Solteras o Discoteka. No hi va haver bisos, o un si s’entén com a tal YNQN després d’haver presentat a ballarins i músics, i que el públic ho va acceptar amb esportivitat. Per a ells ja la nit havia valgut la pena havent gaudit en directe, amb 2.200 fans més, de la seva equivalent a Beyoncé o Lady Gaga particular. Si a la llarga arribarà a tant només el temps ens ho dirà, però d’entrada, els arguments hi són.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint