El funambulisme de Jorge Drexler

El cantautor uruguaià desplega un catàleg d’entreteniment, ball i tocs d’humor en el concert per presentar el seu darrer treball, «Tinta y Tiempo», que va col·leccionar un reguitzell de premis als Latin Grammys. 

Jorge Drexler al Festival de la Porta Ferrada

Jorge Drexler al Festival de la Porta Ferrada / Xavier Casals

Clara Julià

Clara Julià

Un concert de Jorge Drexler sempre és entretingut. Més encara si entre cançó i cançó hi ha una petició matrimonial. Així va ser diumenge en la trobada que el cantautor uruguaià (Montevideo, 1964) va oferir al Festival de la Porta Ferrada, escenari que va escollir en Jordi per fer una petició de mà a la seva estimada Anna que, ruboritzada, va dir que sí entre abraçades i aplaudiments dels presents. El públic, perplex, es va emocionar en sentir-se partícep de tal escena digna de pel·lícula de Hollywood.

Drexler, que va comunicar que desconfia de la «institució matrimonial», tornava a terres gironines 16 mesos després per tocar el seu darrer treball: Tinta y Tiempo. Un disc que va arrasar en la darrera edició dels Latin Grammys amb set guardons. Ho va fer amb un acompanyament de luxe: Meritxell Nedderman (piano), Borja Barrueta (bateria), Javier Calequi (guitarra), Carlos Campi (baix), Gala (bombos), Alana Sinkëy i Miryam Latrece (veus).

Res podia fallar, doncs, en un Guíxols Arena que es va bolcar amb l’actuació del cantant, que va desplegar tot el seu repertori: des de les balades més romàntiques com Deseo, Asilo o Universos Paralelos, fins a cançons més reivindicatives com Milonga del moro judío o Bolivia, aquesta darrera és un cant d’amor al país que va acollir la seva família per part de pare, alemanys jueus, que van buscar asil a Sud-amèrica durant l’alçada del nazisme. 

Potser és la capacitat de Drexler per moure els mal·lucs amb habilitat i capacitat seductora, potser és el seu carisme a l’hora d’interactuar amb el públic o potser l’enginy que es desprèn de les seves melodies, sigui com sigui, el cantautor té un seguici de fans incondicionals que es van deixar les cordes vocals en senyal d’agraïment cada vegada que el cantant acabava una cançó. Drexler els va retornar l’estima entonant alguns dels seus clàssics com Silencio o Sea, dedicada a la cantautora argentina Mercedes Sosa. I, com qui no vol la cosa, va arribar l’hora d’acomiadar-se i per fer-ho l’uruguaià va escollir Todo se transforma, perquè, com bé diu la cançó «cada uno da lo que recibe, y luego recibe lo que da», que en el cas de Drexler seria una bona dosi de funambulisme artístic.

Subscriu-te per seguir llegint