Juan Diego Flórez, una ànima lírica i una altra popular

De Bellini, Verdi i Puccini a clàssics mexicans i Carlos Gardel, passant per la sarsuela i la cançó napolitana. El tenor Juan Diego Flórez, pes pesant de la lírica a escala mundial, va tornar divendres al festival de Cap Roig per oferir un recital que va anar de l'òpera, el gènere que l'ha fet brillar als grans coliseus de tot el món, a la música popular, la dels seus inicis.

El tenor va passar de nou per la Costa Brava en una nit tòrrida i humida, dos anys després d'actuar al jardí botànic de Calella de Palafrugell, una cita que va estar marcada per les inclemències meteorològiques, com recordava ell mateix: "la tempesta gairebé s'endú l'escenari, i a mi també, per sort avui hem sigut beneïts pel temps, tot i la calor".

Al costat del pianista Vincenzo Scalera, l'intèrpret llatinoamericà va anar desgranant àries d'algunes de les grans òperes de Bellini o Verdi, com I Capuleti e i Montecchi, Rigoletto o I due foscari.

En la segona part del recital es va endinsar en la sarsuela, amb títols com Al mismo rey del moro de La alegría del batallón de José Serrano o l'aplaudida No puede ser de La taberna del puerto de Pablo Sorozábal.

Després d'un solo de piano per descansar la veu, Flórez va dur els assistents a Calella fins a Nàpols amb melodies com Core'ngrato de Salvatore Cardillo i Tu can nun chiagne d'Ernesto de Curtis, abans de tancar el cercle tornant a l'ópera per fer Che gelida manina de La Bohème de Puccini.

Com és habitual en els seus recitals, va treure la guitarra als bisos per interpretar José Antonio de Chabuca Granda, El día que me quieras de Carlos Gardel i una celebradíssima versió de la cançó mexicana Cucurrucucú paloma.

El tenor va desaparèixer uns instants de l'escenari per a una segona tanda de cançons de propina, dues àries que no necessiten presentació: Nessun dorma i La donna è mobile.

Amb dues de les peces líriques més a l'abast del gran públic Juan Diego Flórez va tancar uns 100 minuts de concert que van bascular entre l'ànima lírica que va catapultar-lo a l'Olimp de l'òpera i la més popular, la que el va ensenyar a estimar la música quan començava.