La celebració dels 25 anys del Quartet Casals tanca la Schubertíada

El Quartet Casals, una formació pionera que ha marcat el camí per a tota una nova fornada de quartets de corda a Catalunya, porta la celebració dels seus vint-i-cinc anys de trajectòria ininterrompuda a la Schubertíada de Vilabertran. Vera Martínez Mehner, Abel Tomàs Realp, Jonathan Brown i Arnau Tomàs Realp, els quatre intèrprets d’aquesta referència a escala europea en la música de cambra, tornen aquesta tarda a la canònica de Santa Maria per encarregar-se de la cloenda de la Schubertíada, una de les primeres cites que va apostar per ells, l’any 1997. Des de llavors, hi han actuat en quaranta ocasions, a vegades amb més d’un recital per edició.

Jordi Roch, l’ànima del festival alt-empordanès, va ser un dels «descobridors del quartet», explica Arnau Tomàs, i, des del seu primer any com a grup, Vilabertran «sempre ha sigut una peça fonamental en la carrera del Quartet Casals». 

«Les participacions a la Schubertíada són concerts molt emblemàtics per nosaltres», assegura l’integrant d’una formació que va néixer en un moment en què a Catalunya no hi havia tradició de quartets de corda estables, i que ara és exemple i mirall per a noves generacions de músics, amb quartets com el Cosmos, el Gerhard o, més recentment, Athenea, que els veuen com a referents.

La Schubertíada, la gran cita clàssica de l'estiu a Vilabertran

«Quan vam començar, el nostre objectiu d’entrada era consolidar-nos com un grup estable, a temps complet, per fer concerts en format quartet, perquè això aquí no existia», explica Arnau Tomàs, que quan mira enrere assegura que tot s’ha fent «pas a pas i amb molta feina». 

Ni tan sols, remarca, haver aconseguit en els seus inicis els primers premis dels Concursos Internacionals de Londres i d’Hamburg era garantia de res, perquè «els concursos internacionals són un detonador important, sobretot per obrir-te les portes dels agents i aconseguir concerts, però després s’ha de treballar de valent».

En aquest quart de segle d’història, afirma, el nucli del Quartet Casals és el mateix que el del començament, però «el desenvolupament és molt diferent, perquè el grup ha crescut molt i ha agafat molta cultura de llenguatges musicals en el camí, ha fet moltes classes i ha treballat amb molts mestres que hi han deixat la seva petjada forjant l’estètica del quartet».

«L’engranatge és perfecte, l’instrument està fet i la velocitat que tenim per fer nou repertori o estudiar el que ja havíem tocat és molt més alta que fa deu o quinze anys», continua el violoncel·lista.

Erika Baikoff, una nova jove promesa per obrir la 31a Schubertíada de Vilabertran

Els Casals són ara mateix un dels puntals en la música de cambra del país, tant per l’excel·lència a l’hora de treballar com per la seva aportació engrescant molts músics joves a atrevir-se amb els quartets.

«Quan vam començar vam ser una mica els pioners a Catalunya i des de l’Esmuc també hem influenciat altres quartets que ens han vist com a font d’inspiració. A vegades penso que ens recordaran més com a professors que com a intèrprets, perquè la nostra feina ha transcendit tant a les aules... Ara ja comences a veure un parell de generacions de músics que ja fan concerts o acaben de formar-se fora i que et parlen del record que tenen de les nostres classes i això és molt satisfactori», subratlla Arnau Tomàs.

Vilabertran, «el Gamper»

El quartet, que actua de manera assídua a les millors sales de Berlín, Viena o París, és des de l’any 2018 el responsable del tancament de la Schubertíada, on se senten com a casa. «Per nosaltres és la pretemporada, Vilabertran és el Joan Gamper del Quartet Casals», bromeja Tomàs, perquè el concert a la canònica és el tret de sortida a una atapeïda agenda de concerts que els porta a voltar per tot el continent.

Aquesta vegada hi actuen, amb les entrades exhaurides, per interpretar el projecte amb què celebren el quart de segle, «un autèntic monument musical»: L’art de la fuga de Bach. 

La peça, que han enregistrat amb Harmonia Mundi i han tocat en coliseus com la Filharmonia de Colònia o al Teatro della Pergola de Florència, és la darrera obra de Bach, en la qual defensava el gènere de la fuga en un moment en què s’estava extingint per donar pas al classicisme.

«Intenta demostrar les possibilitats de la fuga, és com un testament per reivindicar-la, i això la converteix en una meravella: és només un tema molt senzill, del qual ell fa divuit contrapunts. És una obra gairebé matemàtica però a la vegada estètica», explica Arnau Tomàs sobre la composició, que és prèvia al quartet de corda i va ser escrita per a quatre veus sense definir.

«Té molta complexitat arquitectònica, demana un treball profund per part de l’intèrpret, que té el repte de fer-la tan entenedora com sigui possible pel públic,i que no li soni tot barrejat», explica.

De cara a la temporada vinent, el principal projecte del Quartet Casals serà la integral de Xostakóvitx, amb l’enregistrament dels quinze quartets.

El programa per a la seva participació en la Schubertíada del 2024 encara no està clar, però sí, remarca Tomàs, que el Gamper es jugarà de nou a Vilabertran.

Subscriu-te per seguir llegint