«Sortíem a l'escenari i en Tete em deia 'avui et faré una putada, ja veuràs'»

Aquest dissabte té lloc a l’Espai Ter de Torroella de Montgrí, un concert homenatge a Tete Montoliu, que ara hauria fet 90 anys. Amb Laura Simó cantant i Ignasi Terraza al piano (a la foto, tots dos), el concert també servirà per presentar «Together again» (Swit Records), un disc ja de culte que va enregistrar la mateixa Laura Simó amb el Tete Montoliu Trio

Què va suposar en Tete Montoliu? 

Va ser el primer pianista de jazz català, elogiat per totes les figures mundials. Gràcies a ell es va conèixer Barcelona aleshores. És un referent per a tothom que vol estudiar música i dedicar-se al jazz.

Encara hi ha gent que es pensa que podrà viure de la música i el jazz?

Sempre diuen que el jazz està de baixa, però no és veritat. No està de moda, però és que les coses no han d’estar de moda, han de durar en el temps. El jazz és una música clàssica i sempre funciona. 

El jazz no està de moda, però és que les coses no han d’estar de moda, han de durar en el temps

Vostè va treballar amb en Tete.

Va ser una de les pèrdues que més fort m’han colpejat. Era un ensenyament diari, cada dia aprenia d’ell.

Diuen que era molt exigent. 

Hi ha músics que diuen que era molt dur i exigent. Evidentment, que era exigent, però jo vaig tenir la sort de conèixer-lo en un moment molt dolç de la seva vida, s’acabava de casar, estava relaxat.

La música amansa les feres i el casament amansa els músics?

Era molt feliç. A més, la nostra relació era quasi de família, havíem sortit amb els meus pares a sopar i tot. A vegades sortíem a l’escenari i em deia «avui et faré una putada, ja veuràs». Jo li seguia totes les conyes, no em tirava enrere. I ens fotíem a riure a l’escenari. Poder cantar amb aquell home és un regal que m’ha fet la vida.

A Catalunya tenim el costum de valorar més el que ve de fora

És tradició catalana, que els nostres artistes siguin més reconeguts a fora?

Tenim el costum de valorar més el que ve de fora. I quan algú marxa a fora, se’l sol ignorar. I hi ha gent que ha donat tant a la cultura que se l’ha de tenir sempre present.

Tete Montoliu és d’aquests?

He conegut Tete Montoliu i Francesc Burrull, que a més eren amics. Són poc reconeguts. Si tenen reconeixements són privats, de gent que els hem estimat. Però des de les institucions? Ni plaques, ni carrers, ni premis amb el seu nom. Res. Aquí no som com els francesos, en això.

Té ganes de marxar lluny?

Fa un temps les vaig tenir. Però ja no. Sóc d’aquí, estimo el meu país, gaudeixo dels grans músics amb qui treballo...

Tete Montoliu i Francesc Burrull, que a més eren amics, si tenen reconeixements són privats, de gent que els hem estimat. Però des de les institucions? Ni plaques, ni carrers, ni premis amb el seu nom. Res

Com està la música a Catalunya?

No entenc com les discogràfiques han deixat que ens envaeixi la música llatinoamericana, altrament dita reggaeton. Ep, que em sembla molt bé que la gent l’escolti, però jo també vull sentir el que a mi m’agrada. I el que a mi m’agrada, ni sona ni surt a la tele. No estic parlant de música clàssica, però sí de música de qualitat, és igual que sigui jazz, pop o rock.

Segur que a la dutxa canta reggaeton.

Res, no canto res, a la dutxa. Només canto a l’escenari. Si sento reggaeton, em surt urticària. I miri que hi ha música sud-americana bona, Ruben Blades, Juan Luis Guerra... Hi ha gent que fa coses meravelloses. Bé, ara la música ja no és música, és un producte que surt de pressa i ja està.

No entenc com les discogràfiques han deixat que ens envaeixi la música llatinoamericana, altrament dita reggaeton

Ignasi Terraza és invident, com Tete i altres grans músics. Tenen una sensibilitat especial, per la seva mancança?

No vull ficar la pota, però per mi que sí, que tenen una sensibilitat diferent. És que a més, aquest home... sento l’Ignasi i és com si sentís en Tete. I sap acompanyar, igual que en Tete. Que no tothom en sap.

No només a la música, a la vida també costa trobar bon acompanyament.

He, he, això és més complicat, estem vivint una època una mica distorsionada.

Subscriu-te per seguir llegint