La Ludwig Band, entre el caos irreverent i la genialitat

Els havien avisat. «Els concerts d’estrena són un desastre», els havia advertit Francesc Viladiu, el director -«dictador», segons el cantant i lletrista Quim Carandell- del festival l’(a)phònica, bon amic de La Ludwig Band. «Nosaltres sabíem que les estrenes no surten bé, però per sort vosaltres no», va bromejar el vocalista davant del nombrós públic que assistia a la presentació oficial del seu tercer disc, Gràcies per venir, dissabte a l’Auditori de Girona.

Si alguna cosa no va anar com estava prevista només ho sap el grup, perquè el que van desplegar a la sala Xavier Montsalvatge va ser la seva fórmula de disbauxa atramuntanada, lletres enrevessades i una bona dosi de caos, irreverència i naturalitat, una recepta explosiva que va triomfar de principi a final.

Pocs culs van quedar al seu lloc amb la sortida a l’escenari dels sis components de la banda, i només van reposar a la cadira en tres ocasions -una per ordre del mateix Carandell- durant les dues hores de recital, en què van repassar algunes de les noves cançons d’un disc que, a les referències a Sisa i Dylan suma ara picades d’ullet al Boss i la E Street Band.

Els d’Espolla van obrir foc amb un dels nous himnes, El meu amor se n’ha anat de vacances. Van seguir amb De puta mare i Desembre, abans d’una altra incursió en el material acabat de sortir del forn, tot just el dia anterior: Bon amic, vell amic, que narra un duel de pistoles a trenc d’alba que els músics van recrear amb una batalla d’instruments.

El pati de butaques va corejar «Marta, com odio estimar-te!» abans d’asseure’s a degustar una de les melodies recents, El teu noi.

En un auditori ple reconvertit en envelat de festa major, de l’àlbum que ha apadrinat el segell dels Manel, Ceràmiques Guzmán, també van sonar El gronxador, Per allà Lesseps o Contraban, mentre el cantant alertava dels seus problemes de veu perquè que els dies d’estrena sol posar-se malalt. «És casualitat, no són els nervis. No hi ha una relació causal en absolut», va fer broma.

La conya va seguir quan el bateria, Roger Cassola, va colpejar per accident amb una baqueta el saxofonista Lluc Valverde - «ja ho diuen que després del tercer disc els grups comencen a tenir problemes»- i amb la presència de l’alcalde d’Espolla a la sala.

La formació que més ha passejat el nom del poble empordanès per tot el país va alternar les novetats amb clàssics com Les calderes d’en Pere Botero, que van interpretar entre el públic; Ara què la passa? (Monsieur Important), 30 monedes o Has tornat a venir, Judes. Tot regat amb els aires de tarambana que gasten els sis, als quals es van sumar una trompeta i un trombó per a algunes cançons.

Un dels grans hits de la Ludwig, S’ha mort l’home més vell d’Espolla, va servir per encaminar el comiat, abans de tancar amb Jerusalem.

Ho van rematar amb les cançons de propina: Manela, no vull currar per vostè, la coreografiada El fill del rei i Cançó núm. 8: Te’n recordes?.

«Ens està quedant un concert ben estrany», havia assegurat entre riures Carandell a mitja actuació. I en certa manera ho va ser, fins i tot amb l’aportació d’un espectador, que no va demanar un bis, sinó mig.

Ho va ser i no ho va ser, ja s’entén. El que segur que no va ser és un desastre, perquè La Ludwig Band ja ho té això de convèncer des de la raresa i l’aparença de poca-soltada popular que, en realitat, amaga una gresca amb molt enginy literari i tocs de genialitat.

Subscriu-te per seguir llegint